NOTES DE POESIA(2)

XEVI PUJOL, Mar cendrosa. Juneda: Editorial Fonoll, 2009


Hi ha força i hi ha nervi. Com un arc tensat de profecies de folls a l’espai es mostra el gest, l’art íntim d’escriure. Xevi Pujol va guanyar el Premi de poesia Joan Duch 2008 amb aquest compendi de poemes, que és una invitació al viatge, a un trànsit cap a la vivència més jove i més sàvia. I com es poden combinar ambdues qualitats en un poema? Amb la força de mots carregats de tradició i amb el nervi d’aquells que escriuen i somriuen alhora. El poeta de Sant Bartomeu del Grau (Osona) estreny el lirisme cap a la plasmació de l’instant al full. A voltes és una tarda plàcida, a voltes és una pedra llançada a l’aigua.
Pujol té una certa predilecció pel sonet com a forma mètrica i significativa, més enllà d’un ús artificial d’una llengua literària que es mostra prou dúctil i rica en matisos i tècnicament ben executada. Per una banda, hi trobem ressons, remors de veus que conrearen el sonet amb gosadia i mestratge, com ara Foix i Brossa. Per una altra banda, són abundants els poemes de vers lliure que denoten una immediatesa i una naturalitat mot més palesa quant a l’expressió i a la intenció poètica que els genera. Ens arriben amb un so més punyent aquells poemes que no defugen un to més directe, de vegades sentenciós i aforístic, en ocasions més narratiu: “El temps és un ocell d’aiguamoll, / insectívor, / i jo sóc una larva de mosquit. / Els anys són depredadors / que cacen en manada.”
 
Defugir el surrealisme

El poeta defuig el surrealisme com a via d’interpretació unívoca de la realitat. Se’n distancia tot fent ús també de fórmules oníriques de la imaginació. Ens mostra somnis però no pas fantasies. Allò que explica –com al segle passat ens ensenyà Joan Brossa- és fruit de la imaginació i no pas de la fantasia. Ras i curt, fer fantasia seria fer no-res. I per això el poeta ens parla d’un mar i de tants naufragis, i d’una riba i de pedres i de senders, perquè el lligam jo-natura és del tot present als seus versos, com en els poemes del seu estimat Jacint Verdaguer i d’altres com Joan Vinyoli. El simbolisme existencial d’aquest darrer és un dels camins paral·lels que vesteixen el dir del poeta de Sant Bartomeu del Grau, però tanmateix Pujol transita més a prop de la línia realista i psicològica, quotidiana i existencial dels poetes que amb mots juganers expressen el sentit dels versos tot deixant un rastre més blanc i diàfan. Com a conclusió, el poeta rebla el final de trajecte -que és aquest poemari- amb l’afirmació sense vacil·lacions de la constant transformació del viure, que suposa entre l’enyor i el somni: “l’etern comiat d’un mateix”.

                                   
                                                                                              Ricard Mirabete
                      (article publicat al setmanari La Directa, núm.154, 30/09/2009)

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*