última ronda

De l’altre cantó del poble, la gent s’arremolinava a l’entorn de la cooperativa central situada a la plaça Major. Arribaven els portaveus sindicats per la majoria ciutadana i amb una veu que espanatava mosques digueren:

   – Al poble del costat els ha plogut la sentència del Tribunal i el resultat és negatiu.

Els vilatans se sentiren alleugerits pel pes que queia damunt del poble del costat. S’abraçaven i reien, practicaven balls improvistats, fins que el portaveu major els va convèncer per desfer la rotllana i anar cadascú a casa seva a fer el dinar i a engegar la televisió. Aquell dia els vilatans nostrats se sentiren bé, confortables -la desgràcia no els tocava de prop- tanmateix un cop a casa hagueren d’aguantar el pes del tedi institucional, l’espera desencisada, l’espoli fiscal i la ràdio de freqüència modulada per l’apatia, l’intrusisme nacional i aquella mena de benestar superficial i covard dels qui volen només ser esclaus en pau… i tal dia farà un any.

   Al poble del costat aquella resolució del Tribunal els va fer sortir al carrer, abraçar-se i somriure, practicar balls de bastons i agermanar castellers fins a la balconada de l’ajuntament, i tot seguit reclamar els seus drets com a nació deixant de pagar tributs per existir i amb aquella mena de benestar semblant a la dignitat. 

La desgràcia descobreix a l’ànima una llum que el benestar no arriba a percebre.