Arxiu mensual: març de 2013

L’ESFINX DE JORDI VALLS

Contempla els carrers
asfaltats de miratges.
Desitja mars estèrils
subtils d’aroma.
Veus les arrels, la flora?
Es prepara l’enigma.

      JORDI VALLS, L’esfinx (Edicions Terrícola, 2013)

Aquest és un dels poemes que formen part del tercer volum de la col·lecció de poesia Infinitesimal d’Edicions Terrícola. Carles Hac Mor, Meritxell Nus i Jordi Valls són els tres primers poetes d’aquesta editorial nascuda a Granollers i amb un peu a Lleida. Laia Noguera i Esteve Plantada en són els seus editors i saben del sentit -i de la raó de ser- de viure, compartir  i treballar a favor de la poesia i del nostre país.
En els poemes hi trobem un Jordi Valls encara més íntim i líric que en d’altres poemaris, i no sotmès a la imatgeria japonesa dels poemes breus, ja siguin tankes o haikus.
Les tres primeres publicacions de Terrícola són tres petits objectes de plaer: delicatessen poètica en forma de plaquettes amb llavors de margarides inserides en el paper i amb poemes, per només 6 euros cadascuna. Una delícia natural.

Enllaços

Entrevista als editors al diari Núvol, per part de Biel Barnils:

http://www.nuvol.com/entrevistes/noguera-plantada-ter-ri-co-la-2/

Edicions Terrícola:
http://edicionsterricola.blogspot.com.es/

EL RADAR SEGONS JOAN DURAN

AMB ELS DITS NUS

Un radar emet ones i, un cop han xocat amb l’objecte que hom vol localitzar, en detecta el retorn. Però directament i estricta, un radar no hi veu: només escolta l’eco d’allò que sí, que potser hi és, que es mou, que fuig o ens va a l’encalç i que deixa, en l’espai insistent de la distància, el batec d’unes ones que s’hi emmirallen. Però fora de les seves coordenades de lloc, de moviment, l’objecte resta sempre imperceptible al tu a tu. Tampoc els colors existeixen realment, ni els nostres cossos: som allò que, limitadament, construeix, dins la matèria de la consciència, la nostra mirada, l’avidesa del nostre tacte, la set de la llengua i de les orelles que estenem als misteris del món.

Després de llegir Radar, de Ricard Mirabete, ho he vist clar: el poema pot ser el més precís, perforador, incisiu dels nostres sentits; i el que de forma més nítida reculli, una a una, les crestes de les ones i l’amplitud i la freqüència amb què aquestes retornen des de les realitats –reals o imaginades- del món. I és el qui, sentint-ne els ímputs, excita el seu codi de paraules i transforma el llenguatge en necessitat d’evocar –i, per tant, de transformar- les realitats.  Per, finalment, fixar-les en cada un dels paisatges que ens acullen, en cada un dels paradisos dels que en som expulsats.

Radar és un poemari esculpit a cops de paisatge, de noms de lloc, de latituds concretes que transiten cap a altituds interiors per definir, poema a poema, les coordenades geogràfiques des d’on Mirabete remourà, interrogarà el lector. De fet, l’autor, transvestit alhora d’emissor i receptor del poema, ja ens confessa aquesta voluntat en un dels darrers aforismes del llibre: Des d’un punt de vista exclusiu que penetra totes les regions més àmplies de la consciència d’un mateix: mirar-se dins, buscar-se i interrogar-se. Aquest és, en definitiva, el camí iniciàtic que mena cap a l’art, com manté Lluís Calvo en una de les tesis del pròleg del llibre.

Perquè l’aigua del poema amari la terra i penetri fins a les correnties més profundes els camins del viatge que Radar ens estén, ens cal avançar la dalla per davant de la nostra petja. I deixar net, soliu, el paisatge de l’espera. Amb els dits nus. I forçar-nos a ser, com Mirabete, transeünts d’un exili interior: revestits d’una solitud honrosa que et manté expectant al que fos. És només des d’aquest viarany segat a ran que jo, lector, posseiré Tot el món pels meus ulls, totes les paraules pel meu silenci… deshabitat, amatent, com escriu l’autor. El punt de partença del llibre –el poema titulatRadar-, no podia ser, al servei d’aquesta idea que plana sobre tota l’obra, més rodó: comença amb el vers L’altre enlloc d’on vas partir, i conclou amb  Aquell altre enlloc on arribaves. Entre aquestes desemparances, el darrer poemari de Ricard Mirabete ens pautarà un transitar poètic que aconseguirà el que pretén: deixar empremta en les ones amb què maldem desxifrar les nostres veritats.

Les armes amb què el poeta remou els terrenys que acullen la nostra petja són diverses i esmolades. D’una banda, escampa arreu imatges fosques, de sofrença, de plany i rebel·lió. I ho fa amb mestria i amb gran domini d’un llenguatge propi que, esforçadament, ha conquerit al llarg de la seva trajectòria: Des d’on em vaig quedar/ amb el nom de les pèrdues,/ a les palpentes d’uns llavis antics/ que besaven l’absència. I uns altres versos colpidors, a tall d’exemple: Allò que ja tens:/ fosca indigència, esferes de por/ en el teu silenci. Els usos d’aquests recursos, però, transcendeixen la vocació immediata de sorprendre i impactar el lector: el que realment pretén el poeta és inquietar, esperonar, induir al misteri i a la recerca. Ja ho encerta de ple, en el pròleg, Lluís Calvo quan sàviament escriu: El poema, al capdavall, insinua coses, no ho explica tot. No és un compendi, sinó una escletxa, us esbatanament de finestres en una casa que, sovint, resta tancada i que cal recórrer de manera pacient, amb els sentits amatents. Així doncs, Mirabete, amb conclusions magistrals als poemes i trencaments sintàctics inquietants, ens aboca als íntims precipicis que voregen el nostre trajecte amb versos com aquests: tant és el destí que triïs:/ tots et duran al perdó dels llavis ardents/ i inacabables. A una sospita. O amb aforismes d’aquest estil:Com si el bes enclogués un secret, una sospita… un poema en silenci que em tempta.

Com el lector haurà copsat, al costat de les imatges d’introspecció dolorosa, l’altre indiscutible guany literari i paisatgístic de Radar és el tractament mirabetià de l’amor, el sexe i la sensualitat, ja sigui des de l’evocació d’arrel romàntica d’allò passat, perdut –poso més enyor damunt dels teus llavis-, com des de l’emoció esperançada –i cap crepuscle no amaga els teus ulls– que vol emetre a través del poema i, decididament, imprimir en el lector. En reprodueixo, d’entre molts de significatius, un poema esplèndid:

 

Les dues meitats

 

La tarda i el vespre aturat

en els llençols que la nostra pell

ha masegat a besades d’escuma

i saliva blanca. S’han encès també els ulls.

I els llavis que recorren els muscles

imperfectes del somni –per mitjà de crits humits-

empal·lideixen ben endins les nostres paraules.

So sense marca, ànima en dues meitats.

Desengany i esperança, plany i revolta, llum malalta i un raig que lluu: el radar emet per a rebre, i viceversa. Enmig, l’empremta de les ones, el vers obert, el convit al misteri a través de l’escriptura –Remou la sembra dins teu: compta/ els mots que he sabut dir-te-. I per tot, el poema: aquesta construcció insistent del paisatge que ens salva. Del refugi. Perquè, al capdavall, Un refugi ens permet la conciliació amb el món. Un refugi és una casa, un bosc, un amor. Tret dels amagatalls el món és un desert. I aquest Radar ens ajuda a bastir-lo.

                                         JOAN DURAN, article publicat a NÚVOL, el diari digital de cultura           

ENLLAÇOS:

Joan Duran i Ferrer, poeta i crític. Blog de l’autor:

http://joanduranferrer.wordpress.com/2013/03/22/amb-els-dits-nus/

Núvol, el digital de cultura:

http://www.nuvol.com/critica/amb-els-dits-nus/ 

LA MUNTALA CELEBRA EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Demà diumenge 24 de març, a les set de la tarda, al Centre Cívic el Gorg, en el marc del III Dia Mundial de la Poesia, 12 poetes homenatjaran la poesia recitant poemes seus, molts d’ells inèdits.

El recital comptarà amb la participació dels poetes santvicentins, Anna Cloe Brugueras, Jordi Brunet, Jordi Cornudella i Mª del Carme Páez, i els poetes, Albert Tarrés, Eva Bassó, Eva Rumí, Irene Tarrés, Lluís Calvo, Marc Romera i Ricard Mirabete.

El poeta i dibuixant Albert Tarrés i Canimas ha creat expressament per a aquest acte un dibuix, que s’ha reproduït als cartells i a la portada del llibret commemoratiu, amb els poemes del recital, que es repartirà entre els assistents.

Dídac RocherHi haurà un intermedi musical a càrrec del poeta i cantant arenyenc Dídac Rocher, que interpretarà tres peces del disc Porpra i dues del disc El Minotaure i Teseu.

L’organització de l’acte anirà a càrrec de la Biblioteca Municipal La Muntala que ha encarregat el seu disseny a Pius Morera, filòleg, poeta i conductor del programa de ràdio Aparador de Poesia.

Enllaços

Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt:

http://www.svmontalt.cat/document.php?id=6910

Biblioteca Municipal La Muntala:

http://bibliolamuntala.blogspot.com.es/

Programa de ràdio Aparador de poesia:

http://piusmorera.wordpress.com/

DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2013

Dijous 21 de març a La Palma de Cervelló (Baix Llobregat) celebrem el dia mundial de la poesia amb els poetes Jaume Conesa, Lali Ribera i Jordi Roig. Hi haurà poemes i cava, a més de la música d’Andreu Roig i Paula Rastes.

Enllaç:   http://www.youtube.com/watch?v=doAOVCJPTdY

EL LLIBRE QUE LLEGIES


Ricard Garcia

El llibre que llegies

Ediciones Igitur

Montblanc, 2012

El traç de l’evocació és la certesa d’un passat viscut, el rastre de les arestes de la pedra als dits, el regust als llavis que han tastat la pell cremant del cor dels fruits -carnosos i dolços- dels dies de l’estiu de les nostres vides. Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) és un autor que està bastint una obra poètica que transita des dels contorns de la natura fins a la vida secreta dels dies que formen la seva intrahistòria particular. Des de l’observació atenta i la saviesa dels bons lectors de poesia -no debades el nostre poeta s’agermana a la tradició poètica que abraça el renaixement amb el barroc i s’adscriu alhora a les reverberacions formals del segle XX- Ricard Garcia com a bon poeta, i com a professor de literatura que és, sap de l’eternitat efímera i constantment renovada del classicisme poètic. El llibre que llegies s’estructura en tres parts i és encapçalat per un pòrtic imprescindible, que obre el llibre i declara la situació existencial i contemplativa del jo poètic.
El pas del temps es manifesta en el curs de les estacions temporals. Hi trobem la tardor com un estat d’ànim decisiu, que enclou l’hivern en el sotabosc de l’estiu, que contempla una primavera que no arriba perquè ja va arribar. Podem afirmar que és un llibre de maduresa personal. El jo poètic se situa en la frontissa generadora de vida que assumeix les vivències dels seus progenitors i fa possible la continuació vital de qui el segueix, els seus descendents. La tardor ens és presentada com el terreny més fèrtil per a la reflexió i per a l’impuls vital. En alguns poemes, les fulles caigudes al terra són la mostra fàctica que allò que cau és el que germina. És en certa manera una constatació vital de la qual, malauradament, pocs en són conscients: “Abans que la nit i el fred no es desplomin / sobre els meandres de la memòria, / les fulles del darrer estiu ens mostren / la llum, trencadissa com un pa d’or vell”. Aquesta és la segona estrofa del poema “Aquesta estranya mort”, que pertany a la primera part del llibre. Cal remarcar la destresa del poeta en incloure tants elements en l’afirmació central de l’estrofa. Abans que el futur arribi, tenim davant nostre aquesta llum trencadissa com un pa d’or vell: tardor daurada, record lluminós, vida antiga que pot encarar-se al futur advers i vèncer-lo. Aquest serà el propòsit del poema. Contra la mort, l’or vell d’un record que el fem viu. Potser és un dels aprenentatges morals del bon viure: si hi ha un passat ha de ser perquè hi hagi continuïtat en l’alegria i fortalesa de seguir vivint.
Al llarg de l’obra els elements de la natura marquen el ritme vital del jo poètic: la pluja, el vent, el mar, tots i cadascun dels arbres del propi paisatge que cal que no sigui deshabitat. Des dels pollancs als xiprers “que s’alcen com fars protectors enmig dels camins”, com afirma el poeta a “De xiprers”, un dels poemes clau del llibre i que forma junt amb el poema citat anteriorment, “Aquesta estranya mort”, una de les línies temàtiques centrals del llibre: la reflexió de la mort des d’una maduresa assumida i vital. El poeta escriu versos germans dels xiprers protectors; ambdós “entre tant de soroll, llegir-los fa companyia”, declara el jo poètic al final d’aquest poema. Quietud mineral i fortalesa: “Res que pugui passar, ja no és una derrota. / S’han esvaït tantes veritats inflexibles / que les paraules ja no et calen” ( “Sense destorbs”, poema de la tercera i darrera part). La lucidesa és potser la qualitat per excel·lència dels poetes. És el camí cap al consol feliç dels qui ens llegim. 

                                Ricard Mirabete

EN MAX I LA SEVA OMBRA

Com tots nosaltres, en Max ha nascut amb una ombra que el segueix. En Max no la tem i decideix escollir el seu destí abraçant-la.

   (fragment del llibre En Max i la seva ombra, de José Luis Regojo)

En Max i la seva ombra (Ed. Proteus, 2012) és una història entranyable entre un noi i la seva ombra, un diàleg on els silencis són més importants que les paraules. Un diàleg que aconsegueix donar respostes senzilles a preguntes que ens hem fet des que el món és món i que només els nens s’atreveixen a preguntar amb una innocent cruesa. José Luis Regojo (Caracas, Veneçuela, 1958) és l’autor d’aquesta història que parteix de la sensibilitat i intel·ligència del clàssic d ‘A. de Saint-Exupéry, El Petit Príncep, i de L’ànec i la mort de Wolf Erlbruch; ambdós són clàssics de la literatura infantil amb un substrat pedagògic i moral d’una categoria gens menyspreable.
El llibre compta amb les il·lustracions, subtils i de tons càlids, de Laura Borràs (Barcelona, 1969). És un llibre pensat per a infants i adolescents que vulguin treballar el tema de la mort com una part integrant de la vida, com un element que pot i ha de fer augmentar en cadascú de nosaltres la il·lusió de gaudir i de viure plenament. No us el perdeu! Us agradarà, de ben segur.

                                                         Ricard Mirabete

Hi ha una ressenya a Núvol, el diari digital de cultura:  

http://www.nuvol.com/critica/el-suicidi-explicat-als-nens/

Editorial Proteus:

http://www.editorialproteus.com/cont/home_cat.php

Blog de l’autor:  http://joseluisregojo.blogspot.com.es/

  

EUGÉNIA DE VASCONCELLOS, TRENCANT LA TENEBRA

Així la poesia, a l’altra banda del sol, allà on la revelació configura el pas neguitós dels éssers vius. Així l’individu, integrat a l’espai físic s’atura i comença. En la contemplació de la claror i de la nit sorgeix l’esdeveniment, com allò que ens fa partícips del que es mou i del que roman. Al llarg del llibre La casa de la compassió (Girona: Curbet Edicions, 2012) d’Eugénia de Vasconcellos (Faro, 1967), els motius temàtics recurrents (la claror, el cel, el mar, l’ocell, el vent) van aplegant dins dels poemes la sorpresa i la revelació. Per mitjà de la llum, la natura és tot el món que es mostra als nostres ulls. Cal sortir enfora de la nostra ment, sembla ser una de les consignes de la poeta portuguesa. D’aquesta manera, tindrem l’ocasió de ser-hi completament en la natura. Mitjançant la nit tenim l’oportunitat de trencar la tenebra perquè som alhora fosca i llum que la desplaça.
Al llarg dels 41 poemes que configuren aquest llibre, les imatges poètiques i visuals adquireixen el tint de la revelació. El jo poètic conflueix en la natura observada -s’hi integra- i ja sols és una veu que actua com a transmissor del magnetisme natural dels espais físics contemplats. A voltes la mar (en els seus corrents subterranis que imposen el ritme i la realitat final dels indrets costaners) omple l’horitzó; a voltes, als camps i als boscos, en la sorra i entre els baladres, anem esdevenint la liquiditat de la claror / el vol l’ocell el cel, escriu l’autora al poema Al sud. Hi ha un cert panteisme a la manera del que avançà Fernando Pessoa. Hi ha una celebració pagana dels dies, dels cicles de la natura des de la primavera a l’hivern, des de l’estiu a una tardor transformada en hivern interior o primavera exterior. La versatilitat de la nostra poeta és brillant en l’observació i lúcida en cadascuna de les reflexions prèvies a l’assumpció personal del nostre paper com a figura del paisatge. Gràcies a l’atenta saviesa dels traductors, Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte, la veu poètica transita lliure i vaporosa en els meandres lírics de cada poema. La llengua adquireix el to dúctil de les sensacions integrades a l’espai i el jo -i el nosaltres com a lectors- adquireix un dels colors exposats per part de la natura.
L’obra s’estructura en dues parts: Reflexions solars i Reflexions lunars. Hi ha continuitat temàtica i aquesta separació respon potser a un afany per singularitzar l’existència, i al fet d’al·ludir a l’ambivalència entre la llum i la claror com dues parts d’una mateixa visió. La de la vida com a fenomen natural i -dins nostre- com a revelació individual del nostre lloc en el món.
Ben sovint el jo poètic resta commogut i atònit abans de l’expressió. Encara més sovint, el doll de vida líquida es transmuta en saba poètica d’una bellesa exquisida. No deixeu passar el curs latent de les paraules que escoltareu en cadscun dels poemes d’aquest llibre: el vent i l’aigua ens situen a la riba del que som.

                     Ricard Mirabete, article publicat a NÚVOL,el digital de cultura.

Enllaç: http://www.nuvol.com/critica/eugenia-de-vasconcellos-trencant-la-tenebra/

EL RADAR SEGONS JORDI ROIG

Llegir poesia ha de ser un plaer pels sentits, no una tortura. També, però, crec que ha de demanar un mínim d’esforç per part del lector.
Radar, el nou poemari de Ricard Mirabete, publicat per Témenos Edicions, m’ha injectat aquest plaer a les venes dels meus sentiments. Aquest llibre insinua coses, espargeix misteris, rep i emet sentiments i emocions, com un radar. Es podria entendre com un trajecte, com un camí ple de testimonis amb els quals l’autor comparteix la seva solitud, el seu cansament, la seva experiència, en definitiva.
Els poemes són fragments de bellesa tallats a mà, a vegades bruscament, conscient que ens demanarà aquell esforç vital que requereix un bon poema. La gran riquesa de la poesia és precisament això: saber escapçar, treure-li la pell i deixar només l’imprescindible fins a trobar el contacte de les dents amb el pinyol.
En definitiva, un poemari madur, fruit d’una trajectòria de la qual no es pot escapar, reflexiu, vital, rodó, malgrat que alguns versos punxen com una mala cosa.
«És indecent cada silenci.» Un vers que talla la respiració.
Per sort, últimament es publiquen molts llibres de poesia, jo us demano que us atureu a sentir la veu que difon el radar d’en Ricard Mirabete i la feu extensible.

                                    JORDI ROIG, poeta i novel·lista.
        El seu darrer llibre és la novel·la La noia d’aire blau (Ed. Stonberg, 2011)

        Enllaç: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/213051