Arxiu mensual: octubre de 2012

LLUÍS CALVO I L’EMBRANZIDA DEL MÓN. UN POEMA

LLUÍS CALVO
I L’EMBRANZIDA DEL MÓN.
UN POEMA

 

     MIRADOR

La vida obscura em porta a collibè
per setges de mercuri i cafeïna
per esbrinar, alhora, el com i el què
d’aquesta cendra impresa en la boirina.

Endins del vent, perjuri d’un alè,
tot s’esdevé com música amb sordina:
l’interrogant no té topall ni fre
i el cap s’embosca en regnes de joguina.

En dir la fosca ambigua ve la llum
que és mot eixut i falsa contrasenya
d’aquest buit sec com àliga de penya.

Però el temps no és un deliri d’ombra i fum.
El somni és va, el cor n’és la fugida.
I el món, cruel, n’atura l’embranzida.

      LLUÍS CALVOOmissió (Gaüses: Llibres del Segle, 2001)

 

A partir d’una concepció del món hereva de la geografia i de l’humanisme -que arrenca del romanticisme del s.XIX i, ensems, del simbolisme francès que investigà una concepció poètica de la qual encara en vivim- Lluís Calvo (Saragossa, 1963) planteja en el volum Omissió tot un seguit de poemes que versen sobre el coneixement i el buit. El buit extern, geogràfic, definidor del món vist com un ample horitzó en el qual cada partícula de terra, d’aigua, d’aire i foc, constitueix un fragment o una totalitat creada per part de la natura o bé per les diferents civilitzacions de la humanitat. Un dels propòsits de l’autor és atènyer l’espai exterior com un element interior i, amb aquest objectiu, ens caldrà descriure, comprendre i conèixer el món. Són tres estadis de coneixement: descripció del món (com el títol de dos dels poemes del llibre), comprensió del món i, finalment, podrem aplegar dins nostre un coneixement del món i, per extensió, de l’ésser humà. El buit és un dels motius poètics constants al llarg de tot el llibre Omissió. La natura se’ns obre davant nostre per tal que puguem comprendre’n els seus signes indesxifrables i inaprehensibles. La recerca comença amb la contemplació de la natura indòmita, incansable i generadora de realitat física, significació i vida.

El poema triat per a aquest comentari crític és “Mirador”. És un poema cabdal en la construcció i concreció poètica de l’obra que ens ocupa, Omissió (Llibres del Segle, 2001). Calvo aconsegueix el màxim rigor formal amb el màxim d’elements conceptuals i temàtics que basteixen una visió de la vida i del sentit del viure que ens pertoca com a éssers humans. La llengua poètica és plenament moderna i no cau en una imatgeria deutora de les concepcions poètiques del s.XIX. Som conscients però de la petja poètica de Jacint Verdaguer i de Charles Baudelaire a l’hora d’enfrontar-nos a la lectura d’aquest poema. Només com un apunt de com es crea modernitat i novetat per mitjà de la llengua, esmentarem el vers 2 quan el poeta escriu: “per setges de mercuri i cafeïna”, que és un vers en el qual el jo poètic al·ludeix al seu estat anímic  sotmès a una pressió interior, que voreja la febre, l’excitació i, com veurem més endavant, el possible deliri (v.13). Quant a la mètrica cal dir que és un sonet impecable, de versos decasíl·labs que segueixen el decasíl·lab d’origen francès (6+4) amb accent a la sisena síl·laba. D’aquest tipus de vers en trobem molts exemples a Canigó de Jacint Verdaguer, per exemple, en els quals hi havia una cesura que dividia el vers en dos hemistiquis, l’un de sis síl·labes i l’altre de quatre. Hi ha rima consonant al llarg de tot el poema i el poeta combina la rima masculina amb la rima femenina. Aquests aspectes mètrics doten el poema d’un ritme constant i gens pesant, ja que la combinació de rima masculina i femenina permet que la recitació -i la musicalitat pròpia de cada vers- sigui més lleugera i melodiosa.

 El jo poètic se situa al cim d’un paisatge muntanyós i rocós. El mateix títol del poema ens ho suggereix anunciant-nos que hi ha un mirador. Ja a la primera estrofa veiem la perspectiva que adopta el poeta en la contemplació del paisatge. Desperta en els lectors reminiscències de Verdaguer i el seu poema “Vora la mar” (1895) que comença amb els versos següents: “Al cim d’un promontori que domina / les ones de la mar, / quan l’astre rei cap a ponent declina / me’n pujo a meditar”. A “Mirador” de Lluís Calvo, el jo poètic declara en primera persona que la seva acció vital és “esbrinar, alhora, el com i el què” (v.3) dels signes de la realitat que contempla o medita, “d’aquesta cendra impresa en la boirina” (v.4). Aquesta metàfora pot remetre als signes indesxifrables del món que cal comprendre, o bé també pot referir-se als seus records o poemes escrits, si prenem “cendra impresa” com a records o textos del passat. Al llarg del poema, el poeta estableix dos nivells de lectura que fan plausible una interpretació centrada en el paisatge de la natura –amb els elements “boirina” (v.4), “vent” (v.5) i “d’aquest buit sec” (v.12), referint-se al món, per exemple- i en la introspecció cognoscitiva del seu món mental –”la vida obscura” (v.1), “perjuri d’un alè” (v.5) “d’aquest buit sec” (v.12), que podem interpretar com un retrat del propi jo: les preocupacions obscures, l’alè (viure o expressió escrita) fals o fal·laç, i la buidor interior (“d’aquest buit sec”). En aquesta doble interpretació rau la riquesa inesgotable del desenvolupament del poema. Ja al segon quartet, el poeta afirma: “i el cap s’embosca en regnes de joguina” (v.8), la qual cosa ens fa continuar creient en el vessant del món mental del poeta; per un cantó, “regnes de joguina” bé poden ser aquells textos escrits –poemes antics, records- que esmentàvem en el comentari de la metàfora de “cendra impresa” (v.4); per un altre cantó, també poden referir-se als nostres instruments per conèixer la realitat. Cal destacar la possible connexió entre “regnes de joguina” amb la imatge verdagueriana del poema “Vora la mar”, anteriorment esmentat, en el qual Verdaguer definia els seus poemes de joventut com “joguines d’infantons”. En el poema de Lluís Calvo, aquests possibles poemes antics –i alhora velles concepcions i instruments per conèixer el món- són regnes de joguina i, per tant, adquireixen la mateixa entitat conceptual que en Verdaguer: són construccions cognoscitives que no contenen prou coneixement exacte de la realitat i de la natura. El poeta continua a la tercera estrofa desenvolupant una idea que és germana de la de creació pròpia dels seus poemes; la caracterització de la llengua com  “la llum / que és mot eixut i falsa contrasenya / d’aquest buit sec” (vv.10-12). És fonamental aquest primer tercet ja que l’expressió del poeta ens és presentada d’aquesta manera: “En dir la fosca ambigua ve la llum / que és mot eixut…” La llengua ens permet dir mitjançant la parla i l’escriptura i, en el cas que ens ocupa, un poeta diu (afirma) tot escrivint. Al mateix temps allò que afirma i que coneix el poeta és falsa contrasenya del món (“d’aquest buit sec”). D’aquesta manera, el poeta destaca la impossibilitat del poema d’assolir el tot, el ple coneixement, i defineix la natura com un buit oposat a la idea de totalitat/coneixement anhelats. Cal esmentar que el jo poètic continua remarcant la fosca, l’obscuritat, al llarg de tot el poema. Al segon quartet, el jo poètic reflexiona sobre el temps i afirma que “no és un deliri d’ombra i fum” (v.12); el temps esmerçat en l’escriptura no és ni un deliri personal ni un miratge evanescent d’ombra i de fum. El poeta cerca la permanència en la seva visió del món, i l’entrelluca dins seu i dins de la natura contemplada, que és un dels aspectes principals del romanticisme europeu del s.XIX. En Verdaguer i en tants d’altres poetes francesos i alemanys, el poeta contempla la natura com una via d’introspecció personal i com un camí de coneixença pròpia. També cal apuntar el lligam que s’estableix entre el poeta i el símbol “àliga de penya” que és anunciat en la comparació del vers 12. Escriure poesia és “dir la fosca ambigua (…) com àliga de penya” (vv10-12). Aquesta és la figura del poeta segons Calvo: àliga de penya (cim de roca); en la poesia de Baudelaire, el poeta és l’albatros. Amb el famós poema de Les flors del mal que duu el títol de “L’albatros”, el poeta francès converteix aquesta au en el símbol del poeta i el descriu com un ocell gran de l’oceà. A “Mirador” la figura del poeta adquireix el símbol d’àliga de penya i el descriu com una au de muntanya. Hi ha, per tant, un canvi d’escenari (mar-muntanya) però utilitzen ambdós poemes la mateixa entitat simbòlica per caracteritzar la figura del poeta. A més, un altre aspecte que tenen en comú els dos poemes és que són sonets.  

Reprenent la visió de la poesia –com a enganyosa creació de mons, com podem comprovar a “Vora la mar” de Verdaguer- el poeta declara que la via del somni és insuficient, vana, i l’entusiasme i la passió del cor és l’únic camí. O bé l’única fugida. El final del sonet vol ser concloent: malgrat els nostres desigs de posseir la veritat, amb poemes, teoremes o fórmules com a instruments de coneixement, el món sempre té un punt d’inaprehensible i atura la nostra embranzida folla, amb crueltat. El temps imposa un camí d’autoconeixement, de recorregut personal. I atura el somni perquè l’ésser humà assoleixi un coneixement més alt d’ell mateix i del món. Vegem els darrers versos del poema, el segon tercet sencer, en el qual el romanticisme i el simbolisme s’agermanen amb la proposta contemporània de la modernitat poètica de Lluís Calvo:

 

         Però el temps no és un deliri d’ombra i fum.

         El somni és va, el cor n’és la fugida.

          I el món, cruel, n’atura l’embranzida.

 

                                           Ricard Mirabete

 

 

LA LLÀGRIMA DE L’ULL FENT-SE ETERNITAT

Llegides.
Converses 
intergeneracionals.

Jordi Valls conversa amb Josefina Vidal
 

Organitza: PEN Català i Institut Català de les Dones

Lloc: Cotxeres de Palau Robert (Barcelona)

Dimarts 09/10/2012


L
a segona conversa del cicle “Llegides” va comptar amb la presència de la poeta i traductora Josefina Vidal (Tàrrega, 1932) que va comentar la seva obra poètica amb el poeta Jordi Valls (Barcelona, 1970). Aquest cicle que organitza el PEN Català i l’Institut Català de les Dones té com a objectiu el reconeixement d’escriptores de llarga trajectòria, i se celebra en tot el nostre territori, no només a Barcelona. La setmana passada es va iniciar amb la poeta Rosa Fabregat que va explicar les seves vivències com a escriptora tot conversant amb la Maria Pau Cornadó. Van realitzar l’acte a la Biblioteca Pública de Lleida; és, per tant, un cicle itinerant que recorre la nostra geografia catalana durant tot aquest mes d’octubre.

Jordi Valls va presentar l’autora homenatjada afirmant que la Josefina Vidal “tot i que és de Tàrrega, a Barcelona ens l’hem feta nostra perquè si hi ha una característica que pugui definir l’autora és el seu nomadisme i ja m’entendreu ara perquè ho dic”. Tot seguit, Valls va anar desgranant amb extrema sensibilitat i elegància l’itinerari vital i poètic de Vidal –cal remarcar que l’obra poètica de Vidal és d’una llarga producció i molt ponderada quant a testimoni i retrat de tota una generació, la republicana i la de l’exili- i ens va recitar els poemes de l’autora que més l’havien colpit a ell, com a escriptor i poeta. La selecció dels poemes triats va ser molt encertada ja que va permetre al públic assistent acostar-se a l’íntima realitat viscuda i escrita de la nostra poeta.

Josefina Vidal és una autora que va viure l’exili. De ben jove marxà a viure a Anglaterra durant set anys i, més endavant, es va instal·lar a Holanda durant 17 anys. Dels anys viscuts a Europa, Vidal destacà la importància que havien tingut aquests anys per a la seva vida i per a l’escriptura. Es casà amb Felip Lorda i tingueren la seva filla, Dúnia Lorda, excel·lent pintora i il·lustradora que malauradament ens deixà el 1999. Destaca pel seu feminisme militant i pel seu compromís polític contra el franquisme. Es va significar en el procés democràtic espanyol. Feta la presentació biogràfica d’ella, Valls va fer una introducció a la seva obra, escrita per ell des de la seva visió com a poeta, estudiós de la literatura i –com ens va confessar obertament- llibreter durant molts anys:  Hi ha poetes que viuen inserits en l’aroma de la història, que viuen intensament els temps que els ha tocat, i n’expremen el suc amb una força autèntica, clara, insubornable. És el cas de Pablo Neruda, Pere Quart, Sylvia Plath, Montserrat Abelló, per donar exemples clarament visibles. També és el cas de la poeta que tinc al costat, Josefina Vidal, una poeta de cap a peus, que a la vida li ha tocat fer tots els papers de l’auca”, va declarar durant l’acte. La poesia tenyida d’autenticitat de la nostra autora es va mostrar amb tots els seus colors brillants i essencials; de fet, en el Qüestionari Proust que havia preparat Valls per a Vidal, en una de les respostes, Vidal ens va comentar que no es quedaria amb un sol color: li agrada l’arc de sant martí. Sencer!

Cal destacar la seva tasca com a excel·lent traductora de l’anglès i de l’holandès, sobretot. Entre els seus autors traduïts hi consta: Harold Pinter, Anne Michael o Cees Nooteboom. A ella li devem la sort de tenir traduïts al català aquests autors importantíssims. Ens va explicar que té una traducció inèdita d’una obra d’Anne Michael i, de seguida, en Jordi Valls va encoratjar públicament als editors catalans perquè la publiquin. És un luxe i una sort tenir la Josefina Vidal com a poeta i com a traductora de l’holandès, ja que al nostre país no en tenim gaires de coneixedors tan importants de la literatura holandesa.

Segons Valls, la poesia de Vidal és essencialment una veu que somia. Ens comentà que ella va començar publicant un seguit d’obres poètiques en castellà però –en paraules de Jordi Valls- “d’aquesta primera època escriu poemes memorables i convé destacar-ne un de publicat l’any 1975 a l’antologia poètica femenina : “Les cinc branques: Poesia femenina catalana” on referma la seva aportació, amb un final de poema colpidor: “…dels que creuen que Déu lluita al seu costat/ i, en nom de Déu, el crim és heroïsme.” I afegí: La poesia de la Fina circula en un nomadisme particular, entre la Tàrrega natal on solia construir els poemes i Landsmeer (Holanda) on els poemes reposen, abans d’oferir l’última forma, la definitiva.

L’any 2006 aplegà en un sol volum tota la seva poesia escrita en català fins al moment. El títol del llibre és El mar inevitable. Obra poètica 19632006 publicat per la prestigiosa editorial Proa. Duu un pròleg brillant de Susanna Rafart i un epíleg de l’Antoni Puigverd. Aquesta obra la recomanem fermament. L’acte es va cloure amb un seguit de poemes d’ambdós autors, en els quals la veu d’un recitava els poemes de l’altre, amb un clar exemple de com una conversa entre escriptors de diferents generacions pot enriquir i dotar de prestigi la nostra literatura, la nostra cultura. El públic assistent va aplaudir amb entusiasme i les converses van anar omplir de caliu la sala de les Cotxeres del Palau Robert.

                                
                                                     Ricard Mirabete 

 

(La llàgrima de l’ull fent-se eternitat, és un vers de Josefina Vidal en el qual ressona vivament Emily Dickinson.)