Arxiu mensual: març de 2011

LA MEUA FRONTERA

Deixa un comentari

LA MEUA FRONTERA

Pepa Úbeda

Editorial Columna

Barcelona, 2010                                                                                       

 

El record dels desheretats, de les persones que han patit les construccions de les fronteres i de l’exili. Aquest és el propòsit que sembla guiar el nou poemari de Pepa Úbeda. L’autora valenciana construeix una obra a l’entorn de tres parts ben diferenciades: Oficis de nit, En obrir-te les mans i Departament d’emigració. La seva poesia busca integrar allò universal en allò particular d’un lloc i transformar-ho en una experiència compartida més enllà de les fronteres i, per tant, de les diferències culturals i individuals. Al llarg de l’obra hi trobem el record de tots els desheretats, és a dir, des de les víctimes de la Guerra Civil, als morts de la seva família i a totes les persones que pateixen a qualsevol racó del món.

El desig d’arribar a l’altre, de comunicar-se en ànima i cos amb la persona estimada, és un dels motius cabdals que estructura el contingut del llibre. Per mitjà de la quotidianitat i el record que tots i cadascú objectivem en elements del nostre viure i del lloc que habitem, la poeta va desgranant els versos com paraules necessàries per explicar-se la seva vida. Al poema Quan tornes escriu: Sobre la taula encara hi haurà / les mateixes estovalles de fil / ferides de vi color de cirera / (…) com la darrera vegada / recordes? / (…) i copes de cristall en files de quatre / arpes solemnes del silenci. Els elements de la realitat objectiven el sentiment i el record alhora. Aquesta operació poètica és una bona manera de fer el relat de les vivències i de fer-les universals. Per mitjà del símbol la poeta ens descriu l’espera de l’amant que desitja retrobar a casa seva. Pepa Úbeda, és una poeta que basa el seu artefacte líric en endinsar-se en aquesta quotidianitat del viure que, també, incorpora escenes vistes i viscudes en viatges a llocs llunyans. A la tercera part, ens ofereix instantànies ambientades a Síria, Damasc, Nicaragua, Sud-àfrica, Namíbia, per exemple. El jo poètic s’integra en aquests països de desert i de sovint violència. Hi ha però molta descripció d’escenes que són explicades d’una manera poc lírica, en el sentit que es limiten a ser una descripció de realitat observada. Tanmateix, en alguns poemes el to emprat d’evocació fa que ens suggereixin imatges més impactants: Aixeca el sol / (…) negres venedores / coent eixarrancades farinetes de seda / negres venedores / obrint-te un camí / en totes les cruïlles de la vida.

La dicció poètica de Pepa Úbeda mostra un estil directe, evocador, que sovint s’acosta a la pulcra narrativitat lírica d’escenes i paisatges observats en països llunyans. Cal remarcar que el fet de no usar signes de puntuació en el conjunt dels versos fa que la lectura sigui molt més suggeridora i l’evocació constant de llocs i vivències arribin als lectors d’una manera més enriquidora.

     Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.53

AL LLINDAR DE L’ARA

Deixa un comentari

AL LLINDAR DE L’ARA

Lluís Solà

Editorial Moll

Palma, 2010                                                                                              

 

“No podem programar i planificar l’obra; hem d’escoltar el món, l’home, les pedres. Estem dins l’imprevisible”. Amb aquestes paraules, Lluís Solà ens presenta el llibre que comentem i que és el tercer volum que forma part de l’obra poètica reunida que està publicant des de fa deu anys. Al llindar de l’ara és el tercer llibre de la seva obra completa que es començà a publicar amb el volum De veu en veu (1960-1999) editat per Proa el 2001. Segons Solà, la literatura és una revelació de la realitat. El poeta mira, escolta, s’acosta a la natura i al seu entorn immediat per provar de capir l’essència d’allò viu. Al llindar de l’ara remet a la concepció del temps i de la vida, per mitjà de l’assumpció del nostre vincle amb el temps com a éssers humans. És el moment d’estar “a punt d’entrar”, a l’instant. És el present que configura la nostra vida, com a éssers humans i com a comunitat viva.

L’obra consta de cinc poemaris que l’autor ha volgut aplegar en aquest volum ja que mantenen entre ells una continuïtat temàtica i unes motivacions estètiques comunes. El conjunt aplega la varietat de la veu poètica de Solà: hi trobem una veu expansiva i una altra de concentrada fins a l’extrem de dir el màxim de significat amb els elements indispensables. Aquesta varietat i riquesa estilística es tradueix en poemes llargs i breus i la pràctica de la prosa poètica, com molt bé assenyala Enric Bou al magnífic pròleg del llibre. Solà és el poeta català viu de més profunditat i alhora d’un nivell més alt d’expressió i de saviesa poètica, segons el parer de tots o la majoria de crítics i estudiosos de la poesia catalana contemporània. Per exemple, Nou cants, que és el poemari que obre aquest llibre, ens permet explorar la recerca del sentit que ens ompli la mirada i la nostra essència i coneixement humà. És un llibre sobre el dolor, però també sobre el goig i la bellesa. I sobre l’amor que relliga l’anhel de l’home a la força originària del cosmos i l’empeny cap a l’altre, i cap a la comprensió de si mateix en el temps i en la natura: ser l’altar transparent de l’existent, / ser l’aire que crepita dins de l’aire, / roca en la roca i ser bri d’herba i ser l’immens. Aquest afany del poeta connecta la seva llengua literària a la nostra tradició poètica des de Verdaguer. La seva defensa i elogi de la paraula com a creació del món fa que el lligam de Solà amb Maragall també hi sigui present en la seva poètica. La paraula com a creadora i mantenidora de la nostra comprensió del món i del present que vivim. Com ens relata Enric Bou al pròleg seguint el pensament de Solà, la paraula té una importància capital, essencial. Segons Solà, és el poeta el mitjà per a la continuïtat de l’existència de la llengua, i nosaltres com a lectors en compartim la recerca i el sentit, mitjançant aquesta nova bella col·lecció de poemes permanents.

           Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.53

TRIESTE

Deixa un comentari

“Les ciutats són mares i filles dels escriptors”, afirma Claudio Magris, i ho demostra ara a l’exposició que li dedica el CCCB: La Trieste de Magris, que ha obert avui les seves portes. D’aquesta manera, es reprèn la sèrie Les ciutats i els seus escriptors, que inicià Borges i Buenos Aires i, més endavant, Kafka i Praga, Joyce i Dublín, i Pessoa i Lisboa. La novetat aquest cop és que ha estat un escriptor viu qui ha reconstruït el seu hàbitat físic i mental.