Arxiu mensual: octubre de 2009

NOTES DE POESIA (7)

 MIREIA LLEÓ I BERTRAN, Per un vers. Témenos edicions, 2009

En un poeta tot hauria de ser actitud. Una manera insistent de viure plenament a la recerca d’allò que pot donar sentit al que som, a trescar entre carrers anònims sota un cel negre, a desgranar el desig per fer-se acte humà d’escriptura i d’amor. En aquest cas que ens ocupa, Mireia Lleó és una poeta de llarg recorregut -ha publicat amb aquest sis llibres de poesia- que es desviu per “un grapat de minúscules certeses” que confegeixen el seu itinerari poètic. Per un vers és un poemari publicat enguany a Témenos edicions, que és una nova editorial barcelonina que omple –per fi- un espai de reflexió a l’entorn de l’educació i la literatura des de la més lliure de les voluntats. El propòsit principal que articula aquest poemari és la motivació constant per la poesia com a últim reducte –i d’importància decisiva- per acarar la persona a la seva realitat íntima i social. La poeta barcelonina dedica bona part dels poemes a la memòria d’Eulàlia Obach i fa palès, d’aquesta manera, el deute que sempre té qui escriu envers aquelles persones estimades que ens acompanyen pels versos.

La proposta de Mireia Lleó transita per un rigurós estrofisme, per un vers que remunta i aplana suaument les aigües que fugen. Destaca per un conreu de la sextina –que reprèn el fil de poetes com ara Brossa i Maria Mercè Marçal- i per la prosa poètica programàtica quant a propòsits i actitud ètica: “És a través dels altres que puc pensar el meu viure”, escriu Mireia Lleó. Hi ha poemes en què la societat contemporània queda retratada en una síntesi de modernitat mal entesa de tràfecs i buidor, sense petjada humana que resti a l’endemà, i una negror que no espanta però que no serveix per als amagatalls dels nostres somnis.

Tot i així, la poesia com un guany i com a bàlsam és una prova definitiva de l’energia alliberadora de les paraules dites. És escrita amb el sentiment de pertinença a un lloc que és on som estimats, i aprenem a ser en els altres, a viure per als altres, a reflectir-nos a la mirada que ens retorna la nostra comunitat de béns animats. 

   Ricard Mirabete (article publicat al setmanari La Directa (núm.158, 28/10/2009)

NOTES DE POESIA (10)

M’agrada la poesia oral, aquell intercanvi irreflexiu de paraules i gestos gratuïts, tant per part dels assistents com per part de l’agent emissor -altrament dit rapsode- i tot és una festa que no dura, un ball que no entreté…

 


Música per cremar autobusos

ja n’estic sol, onze de gener
demà farà un any i tot està per fer
els ulls en ràpids girs un esquer
i la panxa del sistema és un femer
d’on brolla la nit i la neu i l’esther
vençuda pel davant, i pel verd carrer
  
   a)…beso les llàgrimes del roser.

   b)…surt d’un fanal un infern moll de febrer.

   
poema en homenatge a jordi barba pérez (jordi pope)

NOTES DE POESIA (9)

I si hi hagués espai al plat, on fer-hi estada i retornar estels als ulls? De vegades un  poema s’esmicola abans d’empassar-lo i el seu polsim es confon amb el plat de pedra blanc en què… ¿mengem? Llavors no arriba a engreixar la panxa dogmàtica i semblaria més aviat o gairebé una delicadesa culinària d’herbes aromàtiques amb pebre blanc. Hi ha frases que no són versos però són paraules al cap i a la fi; hi ha versos dolents que deixen de ser versos però continuen sent frases meravelloses… no és el cas del Poeta que em trasbalsa. Tinc molta gana i qualsevol no em valdria. No vull bèstia grossa ni immaculada transparència de fruits del temps. Vull poesia… però de l’aromàtica, empebrada de pebrots amb brots de brucs bròfecs i brumosos. I és que Barcelona són dos carrers ennuvolats i un cel tapat per estrafularis del dir barroer. Tanmateix, de poc en gaire neix un bolet de poesia. Creu-t’ho. Fes cua. És en Pope el Poeta de Pòsits-Post-its per emmarcar.
I si hi hagués algun cronista que escrivís, durant l’abominable misteri del 12 d’octubre d’enguany, que hi ha espai per a transitar pel neopopularisme d’arrel subalterna i agra? Doncs sí. Hi ha qui ho afirma. És clar que sí. Hi ha un espai per a cada cosa i una cosa per a cada temps. I avui, “el futur present” (que deia en Pope), hi ha qui pot escoltar encara amb gana i profit els signes inequívocs de la mala llet, que no és agra, ni desagradable, ni agresta com aquestes muntanyes que envolten el regne del bcneta de disseny caduc, de façana multiús i poc sabó… multiculti, vaja. Que tenir l’ànima inquieta -¿neta?- no substreu el coratge, senyors!
I arriba prompte el dia de la vaca de la mala llet… ens torna de nou, la vaca de la mala llet, ja que de ceguesa un no s’hi mor però es perd moltes coses… i un bon àpat – un poema, vaja- no sols entra pels nassos sinó pels ulls, que veuen, que escolten i trien amb qui poder parlar, llegir, escoltar, riure i deixar-se fer… ¿amistat?

rot d’esglai

Deixa’t la panxa plena de dogma,
com ja saps perfora’t el cervell
i gangrena’l amb espurnes d’or i argent.

Escorcolla el gibrell quan t’ofegui
la nyafra.

          JORDI POPE (Escrits. Barcelona: Ed.62-Empúries, 1999)

                                            
                                                            Ricard Mirabete (2009)

NOTES DE POESIA (8)

JOSEP MANUEL BLASCO, Adelaida Furs. València: Ed. 3 i 4, 2009

   VERSOS I UNIVERSOS

A les lletres catalanes ens calia una mica de substrat ètic que fomentés una estètica… a la poesia actual ens cal encara avui seguir els poemes diversos i els versos volgudament identitaris de Josep Manuel Blasco (Elx, 1961-2007). Exacte. Aquest és un recull poètic pòstum… L’autor desaparegué físicament fa dos anys. Exacte. Qui ho sabia? Servidor no ho sabia… aquest modest cronista no sabia de llur existència, i em pregunto per què? Ostracisme literari dels bons poetes? Perquè no se’ls publica regularment? Perquè són bons? Ho són? La seva proposta poètica no s’adscrivia a una col·lectivitat social, localista, com els cenacles d’arreu, ni a una comunitat lingüística estrictament catalana. No escrivia sobre aquestes identitats excloents.

La identitat construïda pel poeta d’Elx va per d’altres viaranys: no participa de fronteres, no declama discursos… En canvi, aquells que es fan dir poetes curiosament inventen discursos… i per què no escriuen poesia? Doncs això: perquè reciten discursos, imprimeixen discursos que no arriben a ser ni retòrics….en col·leccions de poesia! En Blasco se’l pot qualificar de poeta maleït… se’l pot descriure com a simbolista-surrealista i ens podem quedar tan satisfets. Però i si la seva poesia és una mena de dir poèticament súperrealista, com abans d’altres ho han sigut… Bé, en Brossa i…  ¿d’altres? Als seus versos es vesteix un cinisme, una crítica social i identitària sublimada, una honestedat brutal. Recordem uns d’aquells poemes en què nega tota mística de l’home i escriu: “(Sí, home, jo avorresc els homes i llurs dones, llurs crueltats, llurs fàbriques, llurs sements, llurs acomptes i llurs sabates emprestades, també llurs altres dones.)” Quina manera tan elegant de dir-nos coses… i escriure poesia. Aquest és tan sols un fragment del començament del poemari… La seva poesia va més enllà de la mala llet –del tot necessària, si volem donar veu als qui no se’ls ho permet- del lirisme de saló de te –o de barres de bar- o de performances tant i tant estrambòticament oposades a alguna mena de fet poètic. En Blasco escriu poemes; en Blasco vivia i ara només el podem llegir; d’en Blasco podem afirmar en ell i amb ell que, renoi!, “Que puta, la música!”.

                        Ricard Mirabete (2009) 

NOTES DE POESIA (6)

Hi ha un poeta que escriu sense cap idea al cap. Durant una hora prova d’escriure un poema en vers, encara que la mètrica hi pot dir ben poca cosa. Aquell poeta no fa estrofisme ni rima, tan sols escriu versos de llargada diferent. Està construint una mena d’argument líric, amb el jo poètic, una situació real -com en una fotografia mental amb colors i plecs- i el primer vers que duu dins seu, en potència, una multiplicitat d’opcions en la trama lírica. 
Després de la primera hora, s’atura. Es posa a llegir els 14 versos que ha escrit avui. El primer connecta amb el tercer, el segon i el quart són parella, el cinquè treu el cap i s’amaga perquè el sisè li pren el número i s’arrossega als peus del setè, que tot seguit li dóna una aclucada d’ulls al cinquè i pretén que el vuitè segueixi el curs del cinquè; el novè i el desè fan un joc a part, i l’onzè se sent traït per com aniran de juntets el dotzè i el tretzè. I arriba escamat el catorzè dient que la poesia no es fa amb idees sinó amb paraules… -sabeu qui hauria signat aquest catorzè vers?- I aquell altre… què va escriure? era un poeta-doctor que disseccionava cadàvers i escrivia: “la paraula del poeta no sustenta cap idea”. Sabeu qui l’hauria dictat? Uns anys més tard afegia: la paraula del poeta és existència en si, expressió, gest, alenada. I aquest poeta que escriu sense cap idea al cap és tots els poetes i cap en particular. Ep! que ara ve per la dreta i em travessa la mirada, i uf!, és més elegant del que imaginava. S’acosta… com omple l’escenari amb aquest sonet, boniquet, recitadet… mastegadet per a tots nosaltres -almenys jo sí que l’escolto!- i fins i tot el podré llegir d’aquí a un mes -com a màxim- Quina sort per a mi ser catalanet d’ara!

                           Ricard Mirabete (2009) 

NOTES DE POESIA(5)

Un refugi ens permet la conciliació amb el món. Un poema és una casa, un bosc, un amor. Tret dels amagatalls el món és un desert. Cal posar-hi empenta, cal escriure encara un altre poema més. A fora la gent no es respecta, els poemes assagen un silenci que amaga paraules i podem escoltar aquella força màgica dels secrets indesxifrables. Però roman la intenció originària de qui escrigué aquest poema. Podrem tastar-ne un glop? Tenim la nostra sola possibilitat de capir què ens diu qui escriu. I no sempre és fàcil la interpretació de la seva llengua primitiva, irregular i escadussera en uns quants versos fets de nit. Cal que estiguem alerta als seus silencis.

El poema no és ni tan sols un joc, no s’assembla tampoc a un destret perillós; és només una llum encesa a l’altre cantó del full que vol que l’apaguis, que vol que te l’empassis dins teu, “com en la nit les flames a la fosca”.* Arbre en flames, poema obscur però de quasi una llum germana. El poeta creu en miracles, el poeta arriba a crear una mena d’artefacte matemàtic i exacte com una roda metàl·lica, com un alçaprem que permet fendir murs de contenció, de repressió, de frontera. I arribem a escoltar una veu escrita, que ressona com una remor de vents del passat, de la nostra memòria més llunyana i antiga, adquirida per mitjà de tants precedents anònims i germans.

Hi ha qui creu que un poema pretén expressar un sentiment per mitjà de paraules posades en un ordre premeditat. Tanmateix és del tot arbitrària la successió de versos: l’agent poètic ha seguit un dictat atzarós i circumstancial. El poeta sempre escriu un text incomplet ja que la seva motivació és superior a la seva culminació factual en un poema. Es proposa, prova, procura… i només resta una transmissió incompleta, errònia, imprecisa i tant inútil com bella, tant absurda com poètica, tant vague com necessària… És que transmetre-ho forma part del sentiment que ell viu i que en el poema és ja una altra cosa… una possibilitat de ser un sentiment en nosaltres si ens el fem nostre, ben nostre.

                                                 Ricard Mirabete (2009)

NOTES DE POESIA(4)

És imprescindible creure-ho: fins avui, tot el que ha esdevingut és tan sols un preàmbul del que de manera innocent i quasi juganera vius. Com qui agafa un paper i escriu –així, com qui l’estripa- i es posa a pensar en veu baixa, no pronuncia cap frase ni expressa cap paraula que el delati; i tan sols escriu un text que li ve dictat. La impaciència pren les paraules i sorgeix l’objecte poètic davant dels ulls: és una mena de monstre petit i multiforme, una alenada, una il·lusió. L’agent poètic escriu una mena de discurs fragmentat i connotat que malda per ser amputat d’ell/ella, pretén que quedi anihilada la seva persona física i tan sols en resti una veu que parla, una veu que escriu… algú que pugui ser més que un autor…

Perquè més enllà d’un autor/a hi ha una persona històrica sotmesa a la llei de la necessitat i de la llibertat que possibiliten les circumstàncies vitals de l’individu que també escriu. Un dels motius de lluitar per alguna cosa és potser que la passivitat avorreix de mala manera. Per sort hi ha una mena de satisfacció íntima en escriure un poema. L’agent poètic és un farsant extravertit que vol deixar d’avorrir-se. Es posa un poema al cap i el completa -com aquell que es posa un barret i el transforma en una altre barret (o en un capell, o en una gorra) mentre pren les peces com paraules i acaba mostrant un mosaic de tons i fugues cap a d’altres llocs des d’on el llegim.

Si ens trobem davant d’un poema és que estem obligats a superar-lo, ja que sinó no estaríem davant d’un poema, estaríem darrere seu i això sí que seria del tot impossible. Com podríem estar en l’ abans  del poema? Com podríem saber què som abans de llegir-lo, abans d’escriure’l? La interacció entre l’emissor i el receptor, entre l’autor/a i els lectors és del tot imprescindible, no tan sols perquè es produeixi la comunicació sinó també perquè un text sigui una unitat de discurs i no només un conjunt inconnex de signes i grafies indesxifrables, inintel·ligibles.

    Ricard Mirabete (2009)

NOTES DE POESIA(3)

Un poema és una empremta dactil·lar dels dits en un paper. En aquesta s’hi reconeix l’ascendència humana de qui prem els dits a la tinta i deixa un traç de vivència sobre el paper. Hi trobem el ròssec del trescar poètic, de l’expressió individual i pròpia d’una veu que malda per afirmar i perfer-se en un estigma imprès.
El poeta investiga, avança tirant enrere i elaborant un artefacte que ha de funcionar sol, deslligat de la persona, de la situació històrica que l’ha impulsat. Aquell qui escriu no pot deixar de ser l’individu petit de ciutat que fa el que fem els altres. No pot deixar a una banda els seus desitjos, els seus dolors, però els transforma en alguna cosa que no li pertany. És ara allò que llegim. I ho rebem i ens ho fem nostre encara que més tard ho apartem de nosaltres o no ho assumim com una part que ens explica davant del món.

La motivació principal a l’hora d’escriure un poema és construir un discurs que pugui formar part del que entenem per concepció de la vida dels éssers humans. La sensibilitat és el que ens apropa al poema, la raó és el que ens permet acostar-nos i assumir el missatge escrit. No deixa de ser curiós que un poema pugui explicar-nos d’una manera concisa un pensament que teníem a la ment i no havíem sabut expressar. En un poema ha estat objectivat un pensament, una sensació, una emoció que al llarg del temps es manté inalterable i té la facultat d’incidir en tantes i tantes persones. Hom creu que el que sent quan s’enamora és particular i original -cadascú pensa que ha estimat com mai ningú- i un poema ens serveix per relativitzar aquesta particularitat emocional que creiem única de nosaltres. Hi ha tants poemes d’amor com persones que han escrit les seves emocions. I és aquesta comunitat de sentiments el que ens acosta els uns i els altres i permet la comunicació i interacció de tots plegats en el creixement emocional.
Cal advertir de la progressiva desvalorització dels continguts ètics a la nostra societat. Cal ser conscients del constant rebuig a la religió com a sol·lució emocional que ofereix respostes a les preguntes existencials. I avui dia, és la creació poètica la que permet realitzar a la pràctica l’anhel de transcendència innat a l’ésser humà. El plaer creador va prenent terreny a la religió. Escriure ens permet autoafirmar-nos i alhora comprendre’ns els uns als altres. La troballa d’un poeta és un graó que algú ha caminat per nosaltres.
   
    Ricard Mirabete (2009)

NOTES DE POESIA(2)

XEVI PUJOL, Mar cendrosa. Juneda: Editorial Fonoll, 2009


Hi ha força i hi ha nervi. Com un arc tensat de profecies de folls a l’espai es mostra el gest, l’art íntim d’escriure. Xevi Pujol va guanyar el Premi de poesia Joan Duch 2008 amb aquest compendi de poemes, que és una invitació al viatge, a un trànsit cap a la vivència més jove i més sàvia. I com es poden combinar ambdues qualitats en un poema? Amb la força de mots carregats de tradició i amb el nervi d’aquells que escriuen i somriuen alhora. El poeta de Sant Bartomeu del Grau (Osona) estreny el lirisme cap a la plasmació de l’instant al full. A voltes és una tarda plàcida, a voltes és una pedra llançada a l’aigua.
Pujol té una certa predilecció pel sonet com a forma mètrica i significativa, més enllà d’un ús artificial d’una llengua literària que es mostra prou dúctil i rica en matisos i tècnicament ben executada. Per una banda, hi trobem ressons, remors de veus que conrearen el sonet amb gosadia i mestratge, com ara Foix i Brossa. Per una altra banda, són abundants els poemes de vers lliure que denoten una immediatesa i una naturalitat mot més palesa quant a l’expressió i a la intenció poètica que els genera. Ens arriben amb un so més punyent aquells poemes que no defugen un to més directe, de vegades sentenciós i aforístic, en ocasions més narratiu: “El temps és un ocell d’aiguamoll, / insectívor, / i jo sóc una larva de mosquit. / Els anys són depredadors / que cacen en manada.”
 
Defugir el surrealisme

El poeta defuig el surrealisme com a via d’interpretació unívoca de la realitat. Se’n distancia tot fent ús també de fórmules oníriques de la imaginació. Ens mostra somnis però no pas fantasies. Allò que explica –com al segle passat ens ensenyà Joan Brossa- és fruit de la imaginació i no pas de la fantasia. Ras i curt, fer fantasia seria fer no-res. I per això el poeta ens parla d’un mar i de tants naufragis, i d’una riba i de pedres i de senders, perquè el lligam jo-natura és del tot present als seus versos, com en els poemes del seu estimat Jacint Verdaguer i d’altres com Joan Vinyoli. El simbolisme existencial d’aquest darrer és un dels camins paral·lels que vesteixen el dir del poeta de Sant Bartomeu del Grau, però tanmateix Pujol transita més a prop de la línia realista i psicològica, quotidiana i existencial dels poetes que amb mots juganers expressen el sentit dels versos tot deixant un rastre més blanc i diàfan. Com a conclusió, el poeta rebla el final de trajecte -que és aquest poemari- amb l’afirmació sense vacil·lacions de la constant transformació del viure, que suposa entre l’enyor i el somni: “l’etern comiat d’un mateix”.

                                   
                                                                                              Ricard Mirabete
                      (article publicat al setmanari La Directa, núm.154, 30/09/2009)

NOTES DE POESIA(1)

Vivim coses diferents a les que érem, escriguérem coses diferents a les que pensàrem, pensem coses diferents a les que vam esperar, i allò que resta és diferent a allò que projectem.  Gottfried Benn

Allò artístic que forma part de la poesia és l’intent d’experimentar-se a si mateix com un contingut sotmès únicament a la raó i a la sensibilitat de l’agent poètic (poeta). Quan aquest escriu un text -que pot arribar a considerar-se un poema- es proposa, en primer lloc, investigar alguna cosa de l’exterior o bé de l’interior d’un mateix. En segon lloc, exemplifica l’intent de fer confluir les forces externes -lloc, circumstàncies, individus- amb l’impuls íntim d’expressivitat de qui escriu. Tanmateix, el nivell de concordança i d’assimilació mútua d’ambdues forces de caràcter diferent determina el grau de lirisme que el poema conté i, al mateix temps, el nivell que aconsegueix de motivar en el lector.

Tot sovint, la figura del lector/a és indestriable d’allò que diu el poema: un text sense receptor és incomplet o bé inexistent. Un cop el poema ha estat llegit cal interpretar-lo d’alguna manera, és a dir, cal que l’agent receptor (lector/a) doni forma intel·lectual a aquest artefacte literari autònom. Desxifrarà signes, claus suggerides pels elements lírics que conté el poema: ja siguin conceptes, mots connotats per la tradició poètica, referències externes, coordenades espaciotemporals i històriques); ja siguin recursos retòrics propis de l’expressivitat poètica. Per una banda, tot plegat conforma un contingut que ja ha adquirit un sentit que atorguem a la composició poètica. Per una altra banda, el text s’insereix en una estètica particular que remet a l’ascendència poètica pròpia del poeta i als seus propòsits lírics (d’índole formal i intel·lectual).
Cal remarcar que el resultat poètic final -el poema definitiu tal i com ens arriba als lectors- pot motivar una interpretació totalment contrària o paral·lela a la intenció original del poeta, i aquest fet és el que permet considerar la figura del lector com a imprescindible per dotar de significat i d’actualitat aquest misteriós i peculiar artefacte líric que és el poema. Cal dir, a més, que un poema es pot interpretar de manera totalment diferent ara -al s.XXI- respecte a un altre moment històric distant en el temps. La causa principal és que la poesia, i en extensió tota la literatura,  ve caracteritzada essencialment per la capacitat de significar -expressar i denotar- i de suggerir -implicar i connotar- tot un seguit de continguts adjacents i paral·lels a la pròpia experiència individual de cadascun dels lectors i lectores.

                   Ricard Mirabete (2009)