Arxiu de la categoria: Les ciutats ocasionals

Barcelona: Témenos Edicions, 2009

MONTPELLIER, GENER


MONTPELLIER, GENER
              

                        Al Xavier Soler. 



Has de fer-te una altra pell

sota les pedres arraconades

de la gorga brava

 


-tota d’espais orbs-

en què ara habites

entre el blanc de companyies dòcils.


 

Travessa el mite d’una biografia

i mira’t en la llunyania

d’una aigua serena.


 

Has de triar el naixement,

les roques, el blau.


                  R.Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)
 

CARRER DEL CARME

     CARRER DEL CARME

Escriure l’alba en punts de saliva tendra. 
Ser joves encara i remirar-nos
a l’aparador d’una merceria colonial.
Dur-nos els llavis pintats d’un dels colors
del primer vespre junts: el roig i el negre
al tou dels llavis. Després ens semblà
tota una sorpresa ser joves encara
i escriure l’alba en punts de saliva tendra.
   
 Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)

CARRER ELISABETS

Un gos llop borni i geniüt

alça la pota i saluda a tots els folls;

desordre de peus i sabates esplendents

que trepitgen amb estrèpit

l’aigua dels bassals dels restaurants.

Els amagatalls del carrer estan il·luminats.

La pluja cau com plom. Davant meu

un drapaire matusser m’escup silenci

en la forta i desmesurada foscúria

d’uns ulls que diuen tant sense veure-hi gens.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)
 

L’AVINGUDA BLANCA

       L’AVINGUDA BLANCA


Clama secret el vent d’ahir
vora estances cobertes de blau.
Davant dels ulls espurneja l’avinguda
amb punts de referència grocs.
Inútilment em lleva el son
aquest esperar sense cap raó
que em dicta unes hores blanques
que em són refugi vermell, verda ferida.
Ser d’on no hi visc: romandre on no hi sóc.
I fer de mi un cabdell que rodola
vora estances cobertes de blau.

      R.Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)

         

CEL TAPAT

            CEL TAPAT

Més tard em cruspiré l’adéu
i faré fosca elevació en aquells carrers
que demà obriré. Esventrar la bèstia,
introduir-hi monedes i llambordes
a les seves cavitats subterrànies. Mossegar.
Al moll de l’os una música. L’ànsia
ben tapada pel cel. Clivellar-se.
Els trinxeraires s’eixuguen les llàgrimes
sota un plàtan. Barcelona és
una porta estreta sense semàfors.
La via lliure que no amaga secrets
als ulls; tampoc duu cap a d’altres deserts.


       R.Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)
 

UN HOME AMB BICICLETA

UN HOME AMB BICICLETA

Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard… amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.

        Ricard Mirabete (Les ciutats ocasionals, 2009)

FORA MURALLA

FORA MURALLA 

                  A l’Adrià Chavarria.

 

Li agrada passejar horitzó endins, fora muralla

i deixar enrere la pols de les hores solars.

Els carrers el vesteixen d’un hàlit terrós i moradenc.

La nit és tranquil·la, el maig és un pa de nit.

Com un emperador romà branda el paraigua

i saluda als dos sentinelles del Majestic.

Fa una breu parada al banc modernista.

La crueltat enfronta tenebres dins seu.

Una veu li relata les flors del desert.

Una veu l’abraça. Mentrestant un xicot

es perd sol horitzó endins, en una cova

enfosquida que promet un bressolar de freda nit.

Els dos abillats de somnis i rels d’aigua

recorren la Dreta de l’Eixample.

Tots dos, una veu i una pregària.

             Ricard Mirabete (Les ciutats ocasionals, 2009)
  

LA MALETA OCASIONAL

LA MALETA OCASIONAL

 
El traginer que passi

i s’endugui la caixa dels cartons
que he apilonat de mala manera
a la cruïlla amb carrer Pelai,
deixarà un espai buit sota les meves pertinences.
La seva o la meva és derrotada?
El dilema transita enlaire; la dignitat
a la planta dels peus s’hi encabeix.
No calen ni mitges paraules
ni tampoc mirades d’aprovació:
jo l’home errant; i l’altre,
qui erra entre els homes.
La ciutat picoteja l’esma dels carrers
i el desert és ben a prop de qui la travessa.
Una parella d’adolescents s’entaforen
a la pensió Austràlia. Una meuca ocasional
saluda a un magribí i l’acull
al seu niu, riu d’horror.
El sol no participa dels verbs
i alguna cosa falla. La qüestió és saber
si creurem en una història de melodies enutjoses.

        Ricard Mirabete (Les ciutats ocasionals, 2009)