SAMFAINA VALLESANA

Bloc d'en Sebastià Ribes i Garolera

12 de febrer de 2016
0 comentaris

TICS A LA CERIMÒNIA DELS PREMIS GOYA

A banda dels elogis que es llencen entre sí tots els protagonistes del món del cinema en ares a la màxima promoció, l’espectacle de lliurament del Premis Goya, com una bona novel·la negra, també ens ha sacsejat amb alguns tics.

Per exemple: Pablo Iglesias continua amb les seves contradiccions. Feia unes hores que s’havia presentat al rei de les espanyes amb mànigues de camisa però als Goya hi va amb esmòquing i llacet. Ep! I sense cap rubor assegura que vesteix així perquè l’Antonio Resines li va demanar. L’Alberto Garzon, tralà tralera, també ha sucumbit a l’espectacle, ha donat als Goya la imatge que va negar al Felip VI. Despuntant al mig de la terna i amb veritables aires de naturalitat, aquesta vegada ha quedat clar: el Pedro Sánchez avui és el cap de colla dels polítics, si contracta al convincent Resines ho té guanyat.

Als tres polítics els seguia el periodista de la pregunta estúpida, aquell que demana a l’atleta exhaurit que finalitza la marató: “…i com se sent ara que ha guanyat?”. Els importunava amb una pregunta del mateix nivell: aquí continuen pactant? Un tic per ennuegar a qualsevol.

La catifa vermella també ha estat zona de tics protagonitzats per algunes actrius. Sembla que per aconseguir projecció mediàtica més enllà dels Goya, han competit amb la magnitud dels escots fins a l’extrem de perdre  “glamour” en pro de la nuesa.

L’assistència del Vargas Llosa ens ha produït dos tics: un veure com la nina de porcellana ara és una peça de cera; l’altra preguntar-nos què pensa Ricardo Darín a la intimitat, perquè venir de l’Argentina per veure com Vargas Llosa, exponent de la rància oligarquia sudamericana, lliura un Goya a la pel·lícula “Truman” ha de fer un ric-ric. És clar que si hagués prioritzat l’assistència als Premis Gaudí això no li hauria passat.

I ja que parlem dels Gaudí dir que la uniformitat abassegadora de la marca hispania una vegada més s’ha fet notar, cap referència que permeti deduir que de les cinc pel·lícules més premiades quatre eren de manufactura catalana. Això, però, no ens ha provocat cap tic, ja hi estem acostumats.

Les rialles d’una part del públic quan un actor va manifestar seriosament que feia pocs dies que era coneixedor de la pertinència de Mariano Rajoy al PP va fer-nos un tic de bloqueig. Diu tan poc a favor del personatge, del seu l’entorn cultural, però sobre tot de qui reia.

Suposem que això no té res a veure amb el discurs del president de l’Academia el qual ens els ha provocat de forma convulsiva. Ha confós la gala amb una assemblea d’associats. No ha contextualitzat el món del cinema, desconeixem per què les pel·lícules més taquilleres no són als Premis Goya o per què les premiades només han comptat amb  l’1% dels espectadors de l’any. Senyor president, el problema més greu del cinema peninsular són les descàrregues incontrolades?

Tot i que s’hi va esforçar, el genial Dani Rovira ja quasi no ens va provocar cap tic. Disposa d’una gran capacitat de gesticulació però ja la va emprar exhaustivament a l’anterior cerimònia dels Goya, ara la majoria dels primers plans deixaven un regust de “repetit”. Immersos com estan en una efemèride cervantina més valia haver recordat una vegada més allò que va escriure el tan glorificat autor del Quixot: “Nunca segundas partes fueron buenas”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!