SAMFAINA VALLESANA

De la mà de FOCIR, com a delegat de l’Associació Catalana d’Esperanto, he participat a les III Reflexions Crítiques organitzades pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Durant tres dies una seixantena de personalitats relacionades amb el món cultural, coordinades per Vicenç Altaió i Xavier Bru de Sala, agrupades a l’entorn de deu temes han manifestat les seves opinions sobre allò que avui afecta i condiciona la nostra cultura.
    Personalment las jornades han significat una ocasió excel·lent per fer una immersió i posta al dia sobre els neguits, els problemes i els dubtes pels quals passa avui una part significativa del món cultural, amb o sense crisi. Tanmateix una absència m’ha cridat l’atenció.

Si ens reuníem per parlar de Cultura com la forma de donar a conèixer a Catalunya o com fer-ne la seva marca. Si reconeixem la Cultura com l’ADN del país, la seva identitat. Si pensem amb la Cultura com a dinamitzadora d’un mercat propi. Si tal com anuncià el conseller Ferran Mascarell ens calia debatre i reflexionar a grans trets sobre les accions per enfortir la cultura i en conseqüència el país, per avançar cap un pla estratègic de la cultura catalana. Perquè la manca total, en el sí de les Reflexions, d’una vessant cultural indispensable per elaborar marca, identitària fins a l’arrel i amb una capacitat innegable de produir mercat intern? Es a dir, perquè no es va preveure cap ponent sobre la Cultura Tradicional i Popular?

Si una de les finalitats era “detectar els eixos més eficients de polítiques culturals, a la llum dels actius i les mancances de tres decennis d’experiència”. Perquè no reflexionar també, sobre l’experiència, la maduresa i les possibilitats de la nostra Cultura Tradicional i Popular ? Si ja ningú dubta del endinsament en la globalització, perquè no explorar fins el moll de l’ós les opcions que ens ofereix la Cultura Tradicional i Popular com a eix de cohesió social i d’integració? Perquè no examinar la interrelació de les potencialitats territorials amb els recursos de la Cultura Tradicional i Popular i les possibles ofertes turístiques? Perquè  no estudiar a fons el mercat intern sostingut per la Cultura Tradicional i Popular, prou rellevant i significatiu per ser considerat per ell mateix com un factor amb possibilitats estratègiques per a les dinàmiques econòmiques locals, com abastament ha estudiat en Lluís Subirana respecte l’àmbit de la sardana però extensible als castellers, diables, geganters, esbarts, etc.

Dues respostes poden explicar aquest “oblit”. Una ens fa comprendre com des de les altes instàncies és considera la Cultura Tradicional i Popular un àmbit cultural de segona pel fet de no ser plenament una activitat de creació i de producció, o sigui una activitat pura i dura de mercat. L’altra fa pensar en la previsió des de la conselleria de realitzar unes jornades similars dedicades exclusivament a tot allò relacionat amb la Cultura Tradicional i Popular.

Des de qualsevol de les dues opcions haguera estat millor anunciar aquestes III Reflexions com: REPTES I OPORTUNITATS DE LA CULTURA DE CREACIÓ I DE PRODUCCIÓ. Fet així, tothom d’entrada sap on es troba i quines faves s’hi remenaran.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!