SAMFAINA VALLESANA

La xarxa del corrent elèctric a nivell de tot l’Estat, per funcionar correctament, ha de mantenir un equilibri d’igualtat entre l’energia que rep i la consumida. Si per circumstàncies imprevistes alguna central productora tingués problemes per subministrar flux a la xarxa i la resta de centrals no la poguessin suplir per treballar a plena producció, trobar-se en període de manteniment, etc., podria donar-se el cas que una zona determinada es quedés sense subministrament.

Per evitar aquest tipus d’apagada una de les mesures preventives és pactar amb les empreses de gran consum elèctric (siderúrgies, fàbriques de ciment, químiques, etc.) que quan faci falta s’aturaran total o parcialment per tal de disposar de més subministrament i pal·liar o eliminar els efectes de la sobtada falta de llum a la resta de consumidors. Aquesta possibilitat és coneguda com “la interrupció elèctrica”.

Lògicament de produir-se l’aturada comportaria uns enormes costos econòmics per a l’empresa, pel que és de suposar que després de resoldre una emergència d’aquestes característiques la col·laboració de l’empresa seria degudament compensada.

Doncs no! El que han fet els successius governs del PP i PSOE és pagar per endavant uns imports fixes anuals, a empreses escollides, per si es donava aquesta eventualitat. Així, amb l’excusa de la interrupció elèctrica subvencionen el cost de l’electricitat a les grans empreses les quals no es veuen afectades pels costos energètics que suporten les petites i mitjanes empreses o les llars, arran de les connivències entre el bipartidisme i els grups d’inversors en energia. Altrament dit: la banca.

Però d’on surten els diners per fer aquests selectes donatius? Doncs senzillament, com la plataforma Castor, s’incorporen a la tarifa del corrent elèctric en concepte de despesa i així s’incrementa el dèficit tarifari. O sigui allò que oficialment devem i que ningú ens explica, però que tard o d’hora serà incorporat a la factura de la llum.

Dit d’altra forma, amb les tarifes pagades a costa dels nostres sous financem a les grans empreses, aquelles que precisament pel seu alt consum obliguen a disposar d’enormes infraestructures de producció i transport del corrent elèctric. Amb aquesta trampa, per dir-ho de forma suau, qui més consumeix menys paga. I mentre, l’alt cost de la tarifa, la més cara d’Europa, determina que cada any a un milió de llars se’ls hi talli el corrent per impagament i així, energèticament espoliades, aproximadament un 15% assoleixen la pobresa energètica.

La Comunitat Europea, però, ha tocat el crostó al govern per aquesta pràctica de repartir a dit —no a costa de qui— i l’executiu s’ha vist obligat a obrir l’accés a la subvenció  a un ventall més ampli d’empreses,  organitzant una subhasta de lots elèctrics associats a les possibles interrupcions. Així teòricament hi tenen accés totes les empreses i possibilita d’estalviar-se un grapat d’euros els quals no repercutiran al nostre rebut de la llum.

Bé, doncs ni una cosa ni l’altra. Qui ha redactat les bases per accedir a la subhasta ja s’ha preocupat de limitar el ventall d’empreses que poden tenir opció a reduir els costos elèctrics a través de la fal·làcia de la interrupció elèctrica. En quan a l’estalvi només cal observar què ha passat a la subhasta de novembre on 113 grans empreses han aconseguit fer-se amb algun lot i el govern estalviar-se 200 milions d’euros  sobre el pressupost previst.

En ser el ventall d’empreses agraciades més ampli que les escollides anteriorment per l’operador (PP-PSOE), algunes s’han quedat sense l’habitual subvenció i han amenaçat amb tancar si no se’ls rebaixa el cost del corrent. Al PP li ha faltat temps per organitzar una segona subhasta i gastar-se els guanys aconseguits a la primera. Ep! Tot legal, que aquí ens cisen des del govern, només ha calgut canviar els informes inicials sobre el volum necessari per a protegir-se d’una possible apagada, per altres on diuen que la previsió feta és poca i cal ampliar-la.

Ens queda però una última pregunta. Per què es brandeix encara avui aquest fantasma de la interrupció elèctrica quan la crisi i les desmesurades inversions en centrals tèrmiques, fetes en plena eufòria econòmica, permeten una producció 120.000 MW i només se’n consumeixen 40.000 MW, o sigui una tercera part de la disponible (informació censurada en El País digital)? Només hi cap una resposta: els grups d’inversió, la banca a través de les grans empreses, volen continuar augmentant els rèdits de les seves inversions a pesar de la crisi, i els seus representants, els governs del bipartidisme, avui el PP, vetllen perquè així succeeixi.

Tot plegat dóna la raó, una vegada més, als comentaris d’alguns analistes quan afirmem: és fals que el govern no disposi de diners per pal·liar els efectes de la crisi, el que passa és que es destinen allà on, ara més que mai, no toca.