SAMFAINA VALLESANA

A Sabadell ja no es pot dir allò tan clàssic que les esquerres no s’entenen mai. Fins i tot en això serem una ciutat excepcional. Finalment, sense soroll, les quatre forces d’esquerra (ERC, La Crida per Sabadell, Unitat pel Canvi, Guanyem) que van obtenir representació a les eleccions municipals han estat capaces d’acordar un programa d’actuació per a quatre anys i formar govern.

Lògicament això no ha fet cap gràcia a les formacions polítiques restants. Al PSC se li esfuma la moció de censura que tan anhelava. C+U ja no pot mantenir l’esperança de ser incorporada al govern municipal. Ciutadans es veuen relegats a fer d’estricta oposició i a competir entre el PSC i PP, l’afinitat amb els quals li dificultarà mostrar-ne les suposades diferències. Així, tots ells s’han apressat a desqualificar el nou govern amb arguments que no tenen ni la consistència de generar el dubte, obviant l’atrevit programa que consolida la unitat.

La menció més recurrent és el cost econòmic dels sous polítics, sembla estrany com es pot esmentar això amb l’antecedent immediat del dispendi desmesurat dels governs dels germans Bustos. Clínicament aquesta amnèsia es podria diagnosticar al PSC, portador encara del germen “bustos”, però que donin símptomes de la mateixa malaltia la resta d’organitzacions a l’oposició no és admissible i això fa pensar en altres explicacions més primàries.

Malgrat li pesi a Josep Ayuso aquest és el govern de les esquerres de Sabadell. CiU es dol que no sigui un govern de caràcter independentista i Ciutadans i el PP els acusa de ser-ho, en què quedem? Quedem amb un govern d’esquerres, composat d’un ventall de sensibilitats, que conscient de les possibilitats de la gestió política municipal no en fa qüestió sine quanum dels temes relacionats amb la independència.

Serà un govern del caos, com alguna engelosida organització ha sentenciat? Certament no és fàcil governar des de la riquesa de la diversitat, més quan tants anys de governs presidencialistes han impedit l’aprenentatge de gestionar les diferències. Aquest és el veritable repte del nou govern, mantenir la unitat d’equip i d’acció perquè Sabadell surti de la sotragada bustista.

Un repte, però, no és sinònim de fracàs, ans tot el contrari, ens mostra la vàlua del col·lectiu que se’l proposa i allà on els protagonistes estan disposats a dedicar-hi esforços. Presumiblement, doncs, està encaminat a l’èxit.

En el nostre cas cal afegir-hi: la forma serena i gens precipitada de com s’ha gestat la unitat; la capacitat de deixar de banda allò que pot destorbar, l’aplicació de decisions de caire independentista o l’ostentació de l’alcaldia; la gran majoria són persones polítiques de nova fornada, a la seva empenta s’hi afegeix no arrossegar enfrontaments personals, i a diferència de les promocions anteriors el seu bagatge polític té més consolidada la filosofia del diàleg, del consens i de la cooperació.

Finalment, després de setze anys de desacords, sembla que l’esquerra a Sabadell l’ha encertada.