SAMFAINA VALLESANA

Bloc d'en Sebastià Ribes i Garolera

16 de juny de 2015
2 comentaris

CIU TORNA A PERDRE EL TREN

De la mateixa manera que conèixer les tècniques per elaborar poesia no et converteix en poeta, anys d’estada dins de la política institucional no et fan un polític. N’és un bon exemple l’actitud de CiU, encapçalada pel Carles Rossinyol, en els dos fets més rellevants que ha viscut la ciutat en els darrers anys.

Amb l’esclat del cas Mercuri, Sabadell es convertí en la riota de tot l’estat i va iniciar un dels períodes més vergonyosos d’ençà de la recuperació de la democràcia. Aleshores els convergents eren, amb escreix, la força majoritària a l’oposició. Davant de les excepcionals circumstàncies, era raonable impulsar una moció de censura i possiblement fer-se amb l’alcaldia, sense gaires dificultats, amb l’agraïment de la ciutat. De no aconseguir-ho poca cosa hi perdien i en canvi guanyaven en credibilitat i reforçaven la seva imatge de lideratge i sobretot d’opció de govern. Lluny d’això CiU va ser una de les dues forces que van evitar una moció de censura contra el Bustos, davant la petició insistent de la resta de grups i la incomprensió d’amplis sectors de la ciutat.

Les passades eleccions municipals del dia 24 de maig, van abocar uns resultats que permetien posar fi als 16 anys, untats de pràctiques mafioses, del govern del PSC, si es configurava un bloc sòlid a l’esquerra de CiU.

Així ha estat. Contra el tòpic, aquesta vegada l’esquerra sabadellenca ha fet pinya. Primer ho feren les tres forces majoritàries però els hi calien encara dos vots més, sobre catorze, per a consolidar la seva voluntat d’iniciar un canvi en la gestió de la ciutat. Cas contrari, per ser la llista més votada, seria nomenat el cap de llista del PSC i es perpetuarien quatre anys més les polítiques nefastes que han immobilitzat Sabadell.

En aquesta situació, sorprèn en Carles Rossinyol amb unes declaracions autoexcloent-se en la votació de l’única proposta capaç d’un canvi de paradigma en el govern de la ciutat. El cap de llista de CiU ha mantingut la seva negativa fins el punt d’arribar a votar-se a sí mateix en el ple d’investidura, on amb una actitud quasi infantil s’ha mostrat dolgut de no haver estat convidat a formar part d’un govern que ideològicament no li és afí.

Si en comptes d’anunciar el vot en contra de la seva formació, hagués explicitat que facilitaria els dos vots necessaris al presumible nou govern, només per assegurar la no investidura del cap de llista socialista, CiU s’hauria convertit públicament i històrica en la clau del canvi. Carregada amb aquesta indiscutible aureola de valor local, sobreeixiria de la fredor d’una oposició carregada de forces paraestatals i li possibilitaria ser una alternativa des del seu marc ideològic.

Mentre, la voluntat d’anar sumant des de l’espai de l’esquerra ha persistit i finalment, tal com era d’esperar, no s’ha fet imprescindible comptar amb els dos vots convergents. L’error polític de CiU s’ha consolidat, no haver fet un gest en el Ple d’investidura per a mostrar-se indiscutiblement partidària d’un canvi de regeneració democràtica l’ha deixat emmordassada.  Primer no va promoure la moció de censura, avui no ha realitzat una aposta pel canvi, ara la seva possible crítica al govern anterior queda rotundament desacreditada.

Tal com dèiem inicialment una cosa és estar durant anys dins de la política institucional i l’altra ser un polític, captar el sentir majoritari de la població.  El que demanava políticament una àmplia majoria de la ciutat, més enllà de qui fos el seu gestor, era un canvi. El fet que sigui possible des de polítiques d’esquerra és degut a altres circumstàncies, alguna d’elles tan excepcional com la presència de lideratges que a l’uníson han estat capaços d’unir l’esquerra a la ciutat de Sabadell.

Llarga vida a la nova aurora…

  1. Excel·lent article, Sebastià. La pervivència del Bustisme durant tants anys no hauria estat possible sense la connivència d’alguns partits i polítics entre els quals figuren CiU i Carles Rossinyol.

  2. M’alegra comprovar que aquest oracle ha recuperat vida.
    En poques decisions polítiques es podria estar més d’acord, ja sigui des del punt de vista de CIU o des de qualsevol altre, llevat PSC, C’s iPP. Mira que CIU ho tenia fàcil per anar de víctima i atorgar-se una medalla que ningú no discutiria! Però la CIU local sembla una espècie a part, i no només pel seu mal lideratge bicèfal; en realitat de cara en fora defensen el President Mas però Rossinyol i Toni Font són més fans de La Roja que el tal Roncero.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!