Pau Comes

Independència és llibertat

24 de gener de 2006
Sense categoria
1 comentari

Pandora a CiU

Ara que
ja està passant la ressaca de la reunió Zapatero-Mas, pot ser el moment de
pensar en les conseqüències que l’estatut de Rodríguez Ibarra comportarà per
CiU. Sobretot a mitjà i a llarg termini. (continua…)

És cert que momentàniament Mas està gaudint dels seus
moments de glòria, però en política les fintes hàbils, si no tenen una estratègia
sòlida al darrera, no duren més que les pàgines dels diaris que les publiquen. Si
parlem d’estratègia, doncs, és obligat establir comparacions amb el passat
pujolista de CiU, així com analitzar les diferents alternatives de futur.

Potser ara no hi pensa gaire gent, però cada dia es farà més
evident que Mas tenia un dilema: escollir entre el sobiranisme i el
"neopujolisme" (amb perdó pel neologisme). Abans d’ahir va fer pública
la seva tria: enterrar el sobiranisme de CDC (el d’Unió encara el deuen estar
buscant a les golfes de l’avi) i optar pel pujolisme sense Pujol.

Mas va obrir la capsa de Pandora del sobiranisme: primer va entreobrir-la
una mica, arran del Pacte del Tinell, i la va acabar d’obrir del tot el 30-S. Però
ara es pot trobar que, quan vol tancar-la, li passi el mateix que a la donzella
mitològica: que no hi hagi manera de fer-ho. Jordi Pujol es va passar 23 anys alimentant
tota mena de suposicions sobre el que hi havia dins la capsa, però mai es va
atrevir a obrir-la. No sé si va ser per la por interioritzada dels que van
patir la guerra i el franquisme, o per tàctica a curt termini, o simplement
perquè sabia que no tindria marxa enrera.

Mas va dir que Catalunya es mereixia molt més del que ha
rebut els darrers 25 anys, i tenia raó. Mas va dir que ens havíem i ens havien
de reconèixer com a nació. Mas va dir que mereixíem més poder polític, però,
sobretot, la clau de la caixa. I seguia tenint raó.

I ara va i diu que no és possible. Però si no és possible
ara, ja no ho era el mes de juliol, quan es va reunir amb Zapatero per pactar l’estatut
de Rodríguez Ibarra. Ens enganyava aleshores, o ens enganya ara? Sigui com
sigui, els fets són els fets, i la
Catalunya d’ara no és la de Pujol. Mas es pensa que pot
tornar al segle XX, i resulta que fa estona que som al segle XXI. Molts
catalans, entre ells molts votants i militants convergents, no es resignaran a
tornar enrera perquè a Zapatero li vagi millor i Mas vulgui ser Califa en lloc
del Califa. De la mateixa manera que l’Esquerra del 23 escons al Parlament o
els 650.000 vots és la mateixa que molts creadors d’opinió van enterrar
diverses vegades en les seves anàlisis durant vint anys, el sobiranisme
convergent no es quedarà plegat de braços veient com Mas els intenta silenciar.

  1. Amb aquest estatut ens jugavem 25 anys del nostre futur. Millorar l’estatut era millorar l’educació dels nostres fills, augmentar el pressupost de sanitat, millorar infraestructures, treure peatges, millorar les comunicacions baixant preus d’ADSL amb una empresa pública, fer que l’aeroport de Barcelona estigues connectat amb el món i no amb Madrid, millorar el finançament dels municipis i que no s’hagin de vendre terres per especular, millorar les universitats i la investigació.

    Fer un salt endavant real.

    Ara …. Votar NO a aquesta ocasió perduda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!