DOS ENTERRAMENTS A VOL D’OCELL

5/08/2016 Divendres.  Des de l’esquerra sabadellenca hem patit la pèrdua física de dos referents. Els dos ja estaven jubilats, tanmateix fins assolir aquest privilegi (tot fa pensar que serà més difícil per les noves generacions) varen ser uns lluitadors socials i en els seus respectius àmbits uns dinamitzadors de noves iniciatives. El Robert Ferrer en el món cultural i l’Antonio Trives en la gestió municipal. El primer des l’Aliança Francesa que fundà a l’any 1974, i el segon com a regidor a l’Ajuntament de Sabadell des de la recuperació de la democràcia el 1979  fins el 1999.

A l’observar el nombrós públic que ha participat al dos actes d’acomiadament (laic el primer, catòlic el segon), fa reflexionar la marcada dualitat que s’ha posat de manifest. Poques han estat les persones que han assistit a totes dues cerimònies realitzades amb un dia de diferència. Podríem dir que en la primera, dedicada al Robert, dominava una majoria representativa de l’esquerra més relacionada amb les diferents facetes de la cultura i a la de l’Antonio feia amplia majoria la presència de l’esquerra reivindicativa, la que procedent de l’immigració dels anys 60 va impulsar i gestionar la transició a la ciutat.

En el 1979 aquesta dualitat era impensable perquè les arrels polítiques eren las mateixes, què ha passat des d’aleshores? Doncs que els temps i tot allò que comporta ha desgranat l’esquerra social en dos corrents. Una part s’ha mantingut lligada als postulats d’una època on les referències arribaven de Madrid, decebuda per l’evolució de la democràcia i desprès d’un període d’orfandat política, ha tornat a revitalitzar-se amb les noves consignes amb visió hispànica. El segon col·lectiu, també crític amb el desenvolupament del nou període democràtic, després de fracassar en l’intent d’encaminar propostes de canvi, lluny de consignes forànies, es mou amb una diversitat de pensament que va de l’escepticisme a l’intent d’un canvi social des de les seves pròpies referències.

La dualitat, incubada en 37 anys d’acció política, ens anuncia l’enorme dificultat, si no la impossibilitat, que els dos corrents en el si de l’esquerra puguin tornar a confluir a curt termini.

Referir-se a l’esquerra dels anys 80 obliga a dues puntualitzacions. El PSC socialment present en aquella època, avui no hi era, tret de l’honrosa excepció d’alguns “socialistes conseqüents” que foren presents en el primer enterrament. Un reflex més de la conjuntura d’un partit, minvat, allunyat de l’esquerra i localment amb un ampli rebuig.

La segona fa referència a ERC, socialment absent en el període de la transició, avui la seva minsa presència (només en el primer sepeli), no es corresponia amb la significació electoral que ostenta. Una prova més d’una esquerra jove que encara no ha descabdellat ni valorat els seus antecedents socials.

Les dues matisacions, però, encara reforcen més la percepció que el jardí de les cent flors rodejava al Robert, no és doncs casualitat que ens trobéssim roses a la sortida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *