SAMFAINA VALLESANA

El segon ple de juliol ha simulat pau, tranquil·litat i bon rotllo. L’escenificació ha estat correcta però les cares del consistori, de quan en quan, han deixat entreveure que la repulsió corria per dins amb empremtes diferents segons eren del govern o l’oposició. Fins i tot es podien deduir matisos per la forma en què cada grup de l’oposició justificava la nova actitud.

Sense cap dubte va ser el pupil polític del Sr. Bustos qui va trobar-se davant de fets personalment desconcertants, si pensem en l’ensinistrament rebut fins assolir el càrrec d’hereu. Ens preguntem què li dirà l’exmandatari Bustos quan  “l’home sense paraula” l’expliqui que dos components del govern no van tenir cap inconvenient, durant la sessió, de reconèixer que la falta d’experiència i la fluïdesa del llenguatge els havia traït en el ple anterior, havien deixat parlar al cor, i s’excusaven davant la possibilitat que involuntàriament algú s’hagués sentit ofès. Ell que havia resistit més de tres anys sense esmenar un compromís públic fet durant una crítica a la regidora i portaveu de l’Entesa per Sabadell.

Què pensarà el fundador del bustisme del seu tutelat per votar a favor que les Juntes de Govern siguin parcialment públiques, o mostrar-se satisfet pel fet de recuperar el Ple moltes de les competències que ell mateix va sostraure. Què en dirà de les lloances del portaveu socialista perquè ara l’oposició podrà presidir les comissions informatives i alguna de les recents incorporades, com ara la Comissió per a la transparència? Ja! Es preguntarà per què una comissió allà on el bustisme va ser premiat per la transparència de la seva gestió.

Què n’opinarà del suport explícit del Sr. Ayuso a la reducció de 15% en despesa de sous respecte el mandat anterior, entre els quals un 30% menys pel sou de l’alcalde? Ho acollirà com una crítica o com una proposta de futur per si alguna vegada el PSC torna al govern de Sabadell? En qualsevol cas votar ara a favor és políticament una incoherència per qui tan sols fa quatre dies cobrava substancialment segons la sucosa escala de sous del bustisme.

No sabem si estarà content perquè el seu fillol haurà defensat quatre càrrecs eventuals, a semblança del passat mandat, davant dels sis proposats per l’actual govern municipal. Però, segur, el reconeixerà com un bon alumne per fer-ho sense especificar que els quatre junts cobraven més que els sis proposats. A més va explicitar, quasi exigir, que més enllà del sou calia assegurar-se de ser útils a la ciutat, que la seva presència fos un benefici per Sabadell. Paraules que explotaven com una bombolla de sabó, al sortir d’una boca que havia consentit, fins i tot justificat en els darrers temps, la presència en el govern de persones eventuals imputades pels afers del cas Mercuri.

En el transcurs del Ple sorprenia com aquest portaveu nomenat pel bustisme anava donant pas als canvis de la nova era. Durant la sessió es va anar enfilant  fins aconseguir el súmmum, el públic així ho va reconèixer, amb una frase lapidària que des del seu currículum només es pot dir congelant la cara: “quan un parla i no se l’escolta no és diàleg”. El conjunt de l’auditori es va emocionar a l’arribar-li la dita des de les files socialistes i desencadenà la intervenció del l’alcalde, la primera del mandat, per apel·lar al silenci.

No sabrem mai l’actitud del Sr. Bustos quan li porti l’acta del Ple, si li farà un cop a l’espatlla de bon xicot o una estirada d’orelles per no mantenir el tipus. Tant se val, tots coneixem la paraula que qualifica aquesta ambivalència.