SAMFAINA VALLESANA

Ple d’abril: del drama a la tragèdia (I)

Són les sis de la tarda, comença el Ple amb un escenari excepcional. A banda i banda, com sempre, govern i oposició. Entremig, alineats a la banda del govern, els tres síndics i tres síndiques de greuges d’altres poblacions que acompanyen a qui fa de síndic a Sabadell durant la lectura del seu informe anual, els quals donen un aire de rigor institucional.

Entre el públic l’ambient és un altre. Hi ha el col·lectiu d’afectats pels acomiadaments de Vimusa que exhibeix unes ostentoses frases, la cal·ligrafia de les quals dóna a entendre que entre les persones afectades hi ha tècnics, i els representants de la Plataforma Soterrament Ara, tan habituals com els mitjans de comunicació o el grupet dels càrrecs de confiança. En el govern persisteix el misteriós desplaçament del Joan Manau, cap a l’esquerra del seu grup, ja observat en el Ple anterior.

Vist això m’envaeixen dues reflexions: si tal com va dir el president Jordi Pujol “el protocol és la posta en escena del poder” suposo que el fet d’estar tots els síndics “tocant govern”, com qui fuig de l’oposició, no vol dir res, només és un efecte protocol·lari mal resolt; a banda, al comprovar que la moció sobre el personal de Vimusa està en l’últim punt de l’ordre del dia em pregunto si aguantaran una sessió que promet acabar tard, perquè a més d’un ordre del dia carregat, s’hi afegeix de forma extraordinària la intervenció de qui cobra per fer de síndic i el donar compte per part del govern del compliment de les mocions aprovades durant l’any 2013.

Com cada any “s’il·lustríssim” llegeix el seu l’informe abans d’iniciar-se formalment el Ple. Aquesta vegada però el to és diferent a fa dos anys, quan es llençaven floretes infantils amb el Bustos a l’afirmar un i l’altre que no s’havien exercit pressions mútuament, o com l’any passat on va fer un informe amb un to equilibrat on evitava fissures que poguessin qüestionar al govern.

Ara es mostra més crític, sovint objectiva allà on abans emprava genèrics: “l’Administració ha de procurar…” ara diu “l’Ajuntament no pot…”. En el seu conjunt del discurs llisca la sensació que és un bon síndic perquè l’Ajuntament no respon a les seves demandes. Però si recordem els seus orígens, el deute que té amb el seu mentor, tot plegat sona a lleig, a fals. Què passa?

La memòria no ens falla. Exerceix de síndic per la imposició del Bustos fins el punt que el portaveu de CiU, manifestant el sentir de la majoria de l’oposició, va demanar que no es fes una alcaldada a les portes d’unes eleccions municipals. Va ser ratificat amb els vots del PSC, del PP i la despistada d’ERC. Ara sabem que els Bustos i el Soriano feien conxorxa, així doncs és un fruit incestuós del cas Mercuri.

Davant d’això segurament se sent massa “home” Bustos i tot plegat és un intent de blanquejar els seus orígens, ara associats a un dels imputats silenciosos presents a la sala.