marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

26 de novembre de 2017
0 comentaris

LA CUA DEL LLANGARDAIX

Diumenge de foganya o braser i llibres, agombolant-ho tot amb la música que més endins es fa per traüllar a pler. No tenc foganya ni braser, però sí una mica de temps per als llibres i la música.

Havent fet el cafè, el cap s’entabana i ben aviat te trobes en unes golfes a vessar de titelles, capses de cartró diverses, màquines estranyes, autòmats, joguets i desordre acollidor. I sents el goig de tot plegat, la vida que desprèn sense que allí hi hagi cap presència humana.

I de cop, sense saber perquè, penses en el jardiner del cementiri d’en Miquel de Palol, el del llibre “Aire amb Cel de Fons”. I immediatament apareixen nítids en el pensament els versos:

cada poema és la pedra de Sísif,
la resistència a morir mutada
en la maledicció de fer-se vell.

Saps on és, el llibre, i mentre hi vas recordes una nota que hi escrivires a part o banda la primera vegada que el llegires, un dissabte de Nadal de fa 5 anys. Tornes a sentir com si fos llavors la quietud del llangardaix -cap alt com si posàs per a un pintor- que agitava el neguit de la donzella que deixava caure les llàgrimes i els braços acomiadant l’amant que no entenia res. I just en aquest instant apareix un marrec amb un destraló fet a mida que talla la cua al saure. I la cua escriu sobre la pedra els versos més sentits mai escrits.

I prens el llibre de poemes de de Palol i l’obres a l’atzar:

la passió derrota la tendresa,
la cobdícia derrota la passió
i la cobdícia no la derrota ni Déu

Et fan bé, els poemes, com cada vegada que hi tornes. El seu humor, la seva corrosió, el joc perpetu d’idees i paraules que t’envaeixen:

que la vida no és tenir sort sinó aprendre
a sobreviure a decisions equivocades.

I de cop retornen imatges suggeridores embastades amb quatre paraules als marges de les pàgines, com aquella en la que dos amants es besen a la boca dins la soll buida del matancer i acaben copulant entre la brutor més porcastra.

Diu de Palol:

S’arribarà a fer estrany que els núvols siguin
aquests mateixos, la mateixa aquesta lluna
quan ja sabem que tot el mal ens ve
de prendre’ns més en drama la poesia que la vida,
l’amor encara més que la poesia.

Treballar les paraules, treballar-les sempre perquè diguin allò que volen dir, allò que cal, allò que mai no hem de desaprendre ni oblidar:

negociar amb la mort el cansament,
negociar amb el cansament el dret de viure,
i amb aquest dret de viure negociar la dignitat.

Però la dignitat és innegociable


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.