El cas MERCURI des dels volums 4, 5 i 6.

Només començar el quart volum, dóna la impressió d’haver-te confós de sumari. Et trobes llegint un ampli “reportatge” sobre el món del tràfic il•legal del coure, sorgit de rebot durant la investigació del cas Mercuri.

La Sandra Roig, personatge secundari que va posar en contacte el Soriano amb el senyor de Terrassa i exregidora del PP de Castellar, resulta estar molt introduïda entre els clans furtius del coure. Es parla del desplaçament i manipulació de tones de coure robat, amb contactes i ramificacions a Barcelon, Madrid i tota la costa llevantina.

Un cop superada aquesta esbiaixada inicial, el primer enigma que aclarim és la continuació del resum anterior. Recordem on havíem acabat: i Soriano truca... Doncs bé, l’empresari que li ha muntat l’engany de la trucada des de la suposada Fiscalia d’Anticorrupció només vol allò de sempre, una comissió per estar callat. Més endavant amplia la petició: demana participar en la visita dels polítics a la posta en marxa de la tuneladora i així poder fer-se el fatxenda dins del ram.

Seguidament, el conjunt de fets que s’hi recullen ens permet afirmar la incorrecció de qualificar de “xarxa” el cas Mercuri, perquè no estem davant d’una colla de persones organitzades per aconseguir diners a base de comissions. Tenim una persona que, s’aprofita de la desídia política i la seva ascendència sobre diverses alcaldies, per lucrar-se com intermediari al facilitar, o assegurar de paraula, contractacions favorables a qui es posi a tomb.

Més que la continuïtat d’una xarxa, es posa de relleu la capacitat d’accedir a diferents llocs alhora. Millor parlar del pop del cas Mercuri. El Soriano, sota la premissa que calen padrins per accedir a l’administració pública, facilita l’entrada a un seguit d’empresaris que fins aleshores no tenien capacitat d’eixir en els concursos públics o, en el cas de Sabadell, no comptaven amb el paraigües del “tiet” per fer-ho.

L’objectiu del pop, tal com ell explica, és guanyar diners i té pressa perquè només li queden quatre anys per fer-ho. Per això els seus tentacles com a regidor del PP s’estenen més enllà de la comarca. Se’l reclama per aconseguir contractes favorables a Castellar, Sant Quirze, Palau-solità, Castelldefels i Lliçà d’Amunt, fins i tot aconsegueix un contracte a l’Àrea Metropolitana de Barcelona per a l’esposa d’un constructor arruïnat. Novament, però, el regidor té greus problemes perquè li reclamen el retorn d’una comissió cobrada que no ha fructificat tal com s’esperava. Tot plegat posa en evidència una capacitat d’incidència més enllà del què es podien imaginar els polítics amb qui es relacionava, els quals han resultat ser cecs, sords i… muts.

A banda, el Soriano, convençut que diferents emissaris han informat al Sr.Bustos sobre el cobrament de comissions, li envia una carta on ho nega i justifica el seu treball per a la ciutat. A la resposta el Sr.Bustos dóna entendre ser coneixedor dels comentaris, també per la via del “tiet”, però li diu que no se’ls escolta i per demostrar-ho li recorda: “que tu entras en mi casa, joder”. Queda clar, altra vegada. Quan el Manuel Bustos diu davant de les càmeres que no era coneixedor del què estava passant, un cop més menteix. Això sí, amb la cara ben alta.

També es detallen tots els esforços que realitza el President del Parc Agrari, un dels propietaris més rellevants de la zona, per aconseguir l’autorització per abocar-hi terres d’altres indrets. I com, amb un cop de telèfon, té sempre a la seva disposició el suport, l’ajuda, i l’orientació del Director de Projectes de la Presidència, el qual és tan diligent, fora dels canals habituals, que fa pensar a la policia en l’existència d’una profunda amistat o que també suca.

Ara sabem que la reunió sorpresa (comentada a l’anterior resum) va ser impulsada pel propi Sr.Bustos, “que no sabia res”. L’”altruista” havia amenaçat als polítics amb escampar informació compromesa i això fa que el Soriano el deixi de banda i se centri en l’adjudicació de les obres del cementiri que ha de realitzar l’empresa concessionària dels serveis municipals de pompes fúnebres. Aquí el “poti-poti” és una veritable samfaina i les empreses del “tiet” mantenen un pols ferotge per no ser bandejades.

Per una banda són obres de caràcter privat sota prescripcions municipals, les quals s’intenten canviar per compensar el cost de les comissions. L’embolic sobrepassa la dinàmica tècnica, vull dir que els tècnics hi posen objeccions a les modificacions, i sembla que el canvi de costos afectarà a les tarifes finals. El Soriano per desencallar ràpid i a favor d’allò que li interessa, un seguiment lleuger des de la Casa Gran, demana la intervenció política. Hi posa ordre el Ramón Burgués, delegat pel propi Sr.Bustos.

Però els constructors promoguts pel Soriano, que han de fer-se amb aquestes obres, es presenten associats amb una empresa que encobreix al constructor arruïnat, qui es deleix per l’adjudicació amb l’objectiu de refer-se econòmicament. La participació de l’arruïnat no pot constar perquè la seva empresa encara no està liquidada judicialment. Per convèncer l’Ajuntament que s’adjudica a la millor oferta, la concessionària es fa fer dos pressupostos falsos preparats pels mateixos constructors.

L’empresari arruïnat té pressa. S’ha vist forçat a deixar per embargament el pis on vivia a Barcelona i un altre a Sitges, els sogres li han deixat diners per aguantar. Els successius aplaçaments per signar els contractes el posen molt nerviós. De cop i volta s’assabenta de la licitació de les obres de la recollida pneumàtica al centre de la ciutat i s’escandalitza perquè el Soriano no li ha proposat presentar-s’hi. Indignat perquè també ha pagat comissions, i amb els nervis a flor de pell, amenaça d’emprar una arma, primer parla d’una pistola i després d’una escopeta de caça. És la primera vegada que en els textos del sumari s’esmenta la possibilitat d’utilitzar aquest recurs.

Tot això coincideix amb la busca desesperada del nou “espònsor” de l’equip de futbol del Sabadell. El president del club s’agafa al Soriano com un ferro vermell, s’assegura que el Josep Ayuso (l’home sense paraula) vegi amb bons ulls la continuïtat de l’empresari “altruista” i per forçar el compromís ho anuncia com un fet des del Diari de Sabadell. L’altruista enfadat per la multa, que ja vam explicar, i perquè el regidor del PP es desentén, finalment no passa diners al Sabadell. En conseqüència el Soriano, atrapat, decideix fer contribuir a les empreses que volen rebre l’adjudicació de les obres del cementiri. Tot plegat fa desistir a un altre empresari de participar en les obres perquè això del cementiri és una “caixa de bombes”, diu.

El pop, però, no perd passada quan cal ajudar a la ciutat. Un periodista de “La Nación” indaga sobre el cost i l’adjudicació de les colònies de la gent gran. Despistat es pensa que el Soriano, per ser de l’oposició i ideològicament afí, li facilitarà informació. A més de no facilitar-li i emmascarar la situació política local, li falta temps per explicar-ho al Manuel Bustos. Aquest dóna instruccions al Soriano perquè posi en contacte el periodista amb la Montserrat Costa, però advertint-lo de no esmentar que és la seva dona, i ella ja trampejarà la petició.

El nostre cefalòpode humà, quan arriba el període de vacances, repeteix les mostres desinteressades de generositat. Ja ho havien vist en el primer volum, on amb els diners facilitats per l’empresari “altruista” es va pagar unes vacances en creuer, acompanyat de personatges polítics del govern municipal. Ara l’aportació facilitada pel senyor de Terrassa és més modesta i només dóna per fer unes setmanes de vacances en un hotel de Prullans (Cerdanya), segons els investigadors, acompanyat de les famílies del Joan Manau i el Ricard Estrada.

El senyor de Terrassa celebra amb satisfacció les obres aconseguides. És el rèdit d’untar esplèndidament al Soriano, de facilitar-li la promoció de vacances als polítics i de compensar-lo amb espècies: li contracta el consogre i facilita pis i mudança a la secretària del regidor. Al cap i a la fi ho té fàcil. Només li cal incomplir les prescripcions de les obres del programa estatal FEIL contra l’atur, en comptes de contractar les dinou persones compromeses en l’oferta, només en contracta deu. Au va…, ningú comprova el compliment dels requisits que li han permès guanyar el concurs.

Finalment els contractes per executar l’obres del cementiri són signats amb el vistiplau de l’Ajuntament i l’empresari arruïnat, els plors del qual acompanyen la lectura de tot el sumari, s’assossega, ara només pateix per si els seus coreligionaris mantindran els compromisos a l’ombra i podrà gaudir dels percentatges pactats sobre els resultats.

El sumari no ho comenta, però és de suposar que el president del Centre d’Esports Sabadell també ho va celebrar, perquè tal com es pot comprovar, l’empresa que llueixen els jugadors a les samarretes des del gener del 2011 és una de les associades per rebre l’encàrrec de les obres del cementiri.

En resum, tal com es deia al començar, algunes qüestions queden aclarides però després de tot el que s’ha llegit ens preocupen altres preguntes: A banda del procediment legal per a resoldre les responsabilitats delictives en el cas Mercuri, qui vetlla perquè el programa d’inversions i la concessió a l’empresa de pompes fúnebres sigui respectada segons els acords inicials, ja de per si prou favorables a la concessió? Entre uns i altres, quant de més pagarem pels serveis de pompes fúnebres els sabadellencs? En definitiva, qui refarà a la ciutat els costos econòmics dels afers tolerats pels implicats en el cas Mercuri?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *