Resum volums dos i tres del cas MERCURI

La intriga ha superat amb escreix la monotonia de llegir el compendi de cinc-centes pàgines dels volums dos i tres del sumari del cas Mercuri relacionat amb els empresaris. Seguir els protagonistes ha estat reviure el guió d’una novel•la americana de lladres i serenos: amenaces, xantatges, suborns, diner negre a tort i dret, invasió de territoris, repartiment de sobres i sobres que no arriben a destí, sicaris que graven les converses o fan de guardaespatlles, constructor penedit portador de “micro” per a la policia, control del gremi, ramificacions futbolístiques, etc. Cal matisar però, en la versió sabadellenca a diferència de l’americana no s’amenacen amb armes ni s’incendien cotxes i el futbol americà és substituït pel modest equip local.

L’argument, situat l’any 2010, ens mostra les vicissituds entre dos grups d’empresaris de la construcció per aconseguir els contractes urbanístics municipals de més volada. El grup de sempre, lligat al pes dinàstic del “tiet”, de cop i volta es troba amb el territori envaït per la colla nova a l’empara del Jordi Soriano, regidor amb influència perquè els tècnics coneixien la dependència professada pel Sr.Bustos.

El principal protagonista no perd passada. El Soriano, com a benefactor de la ciutat, fa tractes amb empresaris per tal d’aconseguir-los contractes municipals dins de l’espai monopolitzat pel “tiet”, el qual està tan relacionat amb les obres municipals que alguns constructors proposen canviar el nom de la plaça d’Espanya per la plaça del “Tiet”. Recordem, a l’esmentada plaça s’han de fer unes de les obres de més volum i complexitat de la nova xarxa de ferrocarril.

Però com passa sempre en aquest tipus de trames, el “dolent” mai en té prou i comença a demanar diners a tothom que se li posa a tomb, fins i tot cobra d’un senyor de Terrassa el qual es deleix per tornar a treballar a Sabadell, ja que l’empresa havia abandonat la ciutat cansada del nombre de sancions que rebia per irregularitats urbanístiques durant l’època Farrés.

La informació recollida i el tren de vida del protagonista (en paraules dels investigadors: vestits cars, cotxes de gama alta, finca als Pirineus amb egües, diversos pisos a les rodalies, “niu d’amor”, etc) no fa dubtar gens a la policia de les arts del Soriano. La incògnita és conèixer l’import real que ha estat capaç de recollir, perquè “recapta” tants compromisos que finalment no pot satisfer la demanda i alguns constructors se senten estafats. Li reclamen contractes municipals o retorn dels diners amb escreix, com a inversió econòmica pel temps que n’ha disposat el protagonista. S’enutgen encara més quan constaten com el nouvingut, senyor de Terrassa, s’emporta el peix gros, les obres de la Fira i del Centre Cívic de Can Llong. De fet el Soriano ha demanat i ha rebut fins i tot 50.000 euros avançats per organitzar unes vacances conjuntes, assegura un empresari, amb el “gran jefe” i altres persones influents de l’àmbit municipal.

La tensió paulatinament puja perquè un dels empresaris inicia una escalada de pressió, digna d’un curset de psicologia contra l’enemic. Comença amb l’amenaça de fer pública l’activitat del Soriano. Per fer-ho versemblant, ho explica a tota la camarilla perquè arribi també per diferents vies al Soriano. Després ja dóna per feta la decisió d’anunciar-ho a TV3. Segueix amb una concreció d’hora i lloc, “demà al migdia davant de l’Ajuntament”. Més endavant canvia de parer i considera millor explicar-ho a la Carmen d’ICV i demana el telèfon a altres perquè això corri i es confirmi que va en serio. Tot plegat res, ell és el primer interessat que no es faci públic.

Un segon constructor pressiona amb la tramesa d’un “sms” a l’alcalde (té el seu número de telèfon!) on l’informa que com a empresari deixa la ciutat perquè no se sent ben atès. Primer no sabem com pot pressionar això al “gran jefe” però en les següents pàgines ho descobrim. El mateix empresari anuncia al president del Centre d’Esports Sabadell que no farà la segona aportació compromesa de 132 mil euros. El president es mostra preocupat perquè amb un tres i no res se li desmunten els nous fitxatges, i… també pressiona.

Una vegada més, es posa en evidència l’estil Bustos. En comptes de promoure un mecenatge transparent, o sigui aconseguir un empresari que dedica de forma altruista una part dels seus rèdits a activitats socials sense anar més enllà d’enaltir la seva imatge, permet donacions encobertes a qui aconsegueix contractes administratius, on per lògica el preu que pagarà l’erari públic ha de compensar la inversió “filantròpica”. El fil conductor de tot això és l’opaca Fundació de l’Esport, sovint criticada per l’oposició i on ara tenen més que motius per demanar-ne la possibilitat de fer-ne el seguiment o la dissolució.

El president del C.E.Sabadell, arran de les gestions, segurament s’ho veu perdut, perquè més endavant al mig d’una conversa carregada de submissió intenta apaivagar al constructor i salvar-ne el que pugui oferint-li la possibilitat que l’equip del Sabadell jugui amb l’equip local d’on ell digui, si això li permet fer guanyar punts davant les autoritats de la població on es traslladi.

L’escalada de pressió perquè Soriano pagui o faciliti un contracte substanciós, preocupa a més d’un perquè poden sortir-ne esquitxats. La majoria és conscient que actuen en fals o fan irregularitats (sovint es mostren preocupats per si tenen els telèfons punxats) això fa que un dels constructors “extorsionats” decideixi fer una denúncia interna explicant a ”nuestro amigo, el grande” el comportament del Soriano. A banda, per assegurar-se que la informació arriba, altres constructors parlen amb el tiet perquè també ho expliqui al seu nebot. Entre uns i altres, avui queda clar que el Nebot no està en condicions de negar el coneixement dels fets.

Com tota bona novel•la ofereix elements col•laterals que mantenen la tensió mentre la història avança. N’és un exemple l’enfuriment del constructor “altruista” quan al mig de tot això té notícia que el regidor de medi ambient, Ricard Estrada, recomana una empresa del grup del “tiet” per a moure terres en el Parc Agrari, mentre ell rep una denúncia per abocar-les sense permís en el mateix lloc, o quan és convocat a una reunió “sorpresa” amb el tècnic responsable d’urbanisme, el cap de l’assessoria jurídica de l’ajuntament i el cap de policia municipal perquè els hi confirmi allò que va dient del Soriano, “tinc proves de com potineja amb alguns regidors”. Davant d’aquest auditori l’empresari ho nega tot i això fa desistir al cap d’urbanisme d’anar més enllà, però assegura que informarà al seu polític, el Juan Carlos Sánchez.

Tot i així l’escena més imaginativa, de veritables professionals, surt de la saga dels empresaris del “tiet”. Algú telefona al Soriano i li fa creure que és de la Fiscalia Anticorrupció. Li adverteix que el truca des d’un telèfon clonat, no localitzable. Sucós! Per fer-ho creïble li esmenta dades personals i d’altres relacionades amb les activitats de cobrament, com ara l’haver cobrar 60.000 euros a compte d’unes concessions i res de res. El diàleg que s’estableix i les successives respostes del Soriano permeten imaginar-lo tremolant com una fulla a l’altra banda del telèfon. Al final l’interlocutor li explica que té instruccions d’algú de dalt del partit de no anar més enllà i retenir la informació però a condició que truqui a un empresari concret i regularitzi la situació. I Soriano truca…

En resum, la lectura del sumari, posa en evidència com els novel•listes són intèrprets de la vida real. El que allà és ficció aquí a Sabadell és realitat. A la nostra ciutat tenim un sector empresarial propagador del suborn i la corrupció, però si pot operar és perquè en el govern municipal hi ha polítics sense cap escrúpol que practiquen les actituds que ho faciliten.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *