La desinteressada afinitat Bustos-Soriano

De tothom és conegut que el Sr.Bustos gairebé sempre ha necessitat pactar amb algú per exercir el seu govern. També se sap que en els darrers anys qui ha facilitat el govern del Sr.Bustos sense vacil•lacions ha estat el Jordi Soriano, portaveu del PP fins al final de la legislatura del 2011. Això no es faria estrany si fos fruit d’un pacte formalitzat, al cap i a la fi estem cansats de veure com el PSC i el PP van del bracet en matèria econòmica. Però ha estat tot el contrari, les dues organitzacions polítiques sempre han negat l’existència de cap compromís i quan se’ls preguntava per la seva avinença deien: ho fem pel bé de la ciutat.

Aquesta actitud de submissió sense fissures per part del PP, ha estimulat durant aquest temps la prepotència del Sr.Bustos i ha permès als seus subordinats sortir a la contesa municipal carregats de supèrbia, convençuts que digués el que digués l’oposició en el plenari tenien la votació guanyada d’antuvi, només calia realitzar comèdia durant una estona. Feien un debat amb trampa? Evidentment. Era il•legal? Nooo. És l’estil Bustos.

Tanmateix, com es pot dimensionar la magnitud del pacte a l’ombra? Es fa difícil valorar el rèdit personal, polític o econòmic, d’una conxorxa que ha durat com a mínim quatre anys, però la lectura de les actes del període 2009-2011 ens permeten veure la força del seu vincle i com a través d’aquest s’ha lligat de mans l’oposició, la qual ha vist segrestada l’oportunitat real de debatre i negociar.

La lectura d’aquests documents ens mostra com els dos càrrecs electes del PP encapçalats pel Jordi Soriano, han facilitat 42 vegades al PSC l’aprovació o no d’un tema on l’oposició conjuntament ha mantingut una postura contrària.

La unanimitat de l’oposició assenyala la rellevància pel govern de l’aprovació o no de cada tema. La simbiosi Bustos-Soriano va permetre al govern del PSC, entre altres actuacions, extingir la Fundació Sabadell Solidari, evitar la investigació i assumir responsabilitats sobre l’adjudicació dels pisos tutelats de Sant Oleguer, evitar protegir totalment el Vapor Pissit, convertir-lo en Museu Tèxtil o aprovar l’addenda al conveni urbanístic de Can Feu.

Precisament aquest últim podria ser un cas d’antologia pels annals del municipalisme. En el moment d’aprovar o no la modificació urbanística del conveni de Can Feu el Jordi Soriano es va equivocar abstenint-se, fet que no permetia l’aprovació per majoria absoluta que requeria aquest tipus de dictamen. El Sr.Bustos immediatament, abans de lo habitual, va fer un recés del Ple, i al reiniciar la sessió va indicar al Secretari el canvi a vot favorable del PP, raonant que ell mateix s’havia confós, no havia visualitzat bé la votació. No cal dir que l’oposició s’hi va negar i es va generar una intensa polèmica perquè el Sr.Bustos, amb una exposició èpica en arguments, insistia en el canvi de vot que segons ell li havia demanat el PP en l’intermedi. Posteriorment, amb un informe en contra, el Secretari va donar la raó als grups oponents. Això obligà al PSC a presentar altra vegada el tema en el següent ple on, a pesar de repetir-se un intens debat, l’oposició no va poder evitar l’aprovació pel vot favorable del PP.

Com és de suposar no sempre els grups de l’oposició han mantingut una postura unànime a pesar de la seva discordança sobre determinades propostes del govern Bustos. El seguiment de les actes permet veure com en 27 ocasions, davant del dubte de guanyar o perdre en el moment de fer les votacions, el Jordi Soriano ha votat sempre com el PSC, assegurant així cada vegada la voluntat del govern municipal. A banda d’obtenir així barra lliure en el dispendi econòmic de cada any, en són un exemple: la imposició del reglament dels mitjans de comunicació, l’informe sobre equipaments comercials, el pla d’austeritat, no estudiar el model de la policia de proximitat, etc.

Altres vegades, aquí hi ha corda llarga, l’aliança ha quedat dissimulada perquè el PP ha “coincidit” amb el PSC i altres grups de l’oposició. En resum, es pot afirmar que el Jordi Soriano no ha exercit dins d’aquest període com a oposició en defensa del seu ideari, perquè fins el 2011 ha estat el catorzè regidor del PSC tal com en el seu dia, encertadament, el va anomenar el Carles Rossinyol portaveu de CiU.

De fet, que el Jordi Soriano disposava de més informació que cap altre grup de l’oposició s’havia fet palès sovint i ho evidencien comentaris recollits com: “cada vegada que hem de respondre al govern, hem de dedicar uns minuts a respondre-li a vostè” (Carles Rossinyol). “Havíem entès un altre tipus de diàleg, de fet vostès només dialoguem amb el senyor Soriano” (Virgínia Domínguez, regidora de l’Entesa). “Senyor Soriano m’admira la quantitat d’informació que té de segons quins temes” (Pere Vallverdú, regidor d’ICV/EUiA).

Les actes també recullen les llefiscoses intervencions del Sr.Bustos agraint una i altra vegada la col•laboració desinteressada i singular del Jordi Soriano pel bé de la ciutat (el compara amb un alcalde del PP), alhora que el posa de model per la resta de grups municipals. Quasi amb el mateix ritme està recollida la petulància de l’afalagat portaveu del PP davant dels càrrecs electes de l’oposició a l’anunciar repetidament, que ell es diferencia pel seu treball exclusiu en pro de la ciutat. Fins i tot el seu comportament vanagloriós el porta a amenaçar la Carmen Garcia, aleshores portaveu d’ICV/EUiA, de possibles accions en contra d’ella per part de l’Andreu Gil (exregidor del PP actualment en busca i captura) perquè en una intervenció l’havia associat a actuacions urbanístiques no prou clares (!).

Però la perla de les nombroses d’intervencions creuades entre el govern PSC-PP i la resta de grups recollides a les 24 actes d’aquest període, és possiblement la precursora resposta del Sr.Bustos en la reprovació de l’oposició pel poti-poti en l’adjudicació a lloguer dels habitatges del complex de Sant Oleguer, on plagiant al poeta va dir:

—Nosaltres no som d’eixe món, per servir a la ciutat de la major manera possible i lamento que alguns puguin fer “seguidisme”, la historia segurament després se’n recordarà, però serà segurament tard per alguns.

Poc s’imaginava que tres anys després quedaria clar que sí, que són d’eixe món, que el servei a la ciutat és la seva tapadora. Però és tard per esmenar-ho, han fet història i malauradament Sabadell sempre els haurà de recordar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *