marginàlies

Les notes deixondidores del pifre precedeixen l’esclat de l’alba, que avui sembla que vol estellar els rocs i omplir-nos les orelles de grava per millor sentir els crits exultants de la runa. I debades cercam el cau del pifoler per rompre-li la cara. Com cada dia, ens tornarem a exposar al plom dels paràsits i a la carn putrefacta dels mentiders, que davalla en torrent. I seguirem maleint la nostra mísera condició de càgoles al servei de les monedes. El temps ens crema els ulls i  confonem les marees roges de desig amb ones de macs que baten els escars on des de temps immemorial hi aixoplugam els delits de la nissaga.

Tot i les pregàries, els dits encara no s’han convertit en ventoses, raó per la qual s’ajorna un dia més el nostre intens desig de reconvertir-nos en pops. I tanmateix el crit de la mar persisteix, com la voluntat de visitar els abismes de l’aigua on la llum escasseja i l’únic soroll que s’hi sent és el xiulet sostingut d’un  pifre. La cagarem amarga, si aconseguim parar els peus a tanta desconfiança.