marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de desembre de 2008
0 comentaris

DONA EN CREPUSCLE

Fa un mes que morí el seu home i de llavors ençà no ha fet dia bo. Això ho diu tot, proclama ella; això vol dir que encara no era hora d’anar-se’n. I se n’anà sense dir res, ni cap besada em deixà. No li vaig poder prendre el darrer glop de consciència per fer flocs a l’ànsia i no hi puc donar passada; per molt que faci, aquest endarrer em rosega, m’estaquirota, em fa fer figa. Feia més de seixanta anys que compartien frecs i delers, i només se separaren l’època en què ell, curtejant els cèntims, hagué d’anar a romandre al tall de feina uns quants mesos. En tingué prou, mai més no ho repetí: trampejarien temporals a cops d’enginys i qualque renúncia venial.

M’ha agafat massa vella, la seva mort, s’exclama. De més jove m’hagués donat als somnis i me
n’haguera sortit. Ara ja no: no tenc forces ni eima per fer-ne, de somnis. Debades intent fugir amb qualque àngel i no me’n surt: tot d’una caic. No veig per què no puc morir
.

Ja no sap quins altars més ha d’erigir en memòria de qui fou dipositari de les seves voluntats, entre d’altres bagatges. A la tauleta de nit, vora el despertador, les ulleres i el bolígraf que usà per fer els darrers mots encreuats de la seva vida, abans de partir a l’hospital perquè s’ofegava. Les sabatilles davall el llit, mostrant les puntes, a punt s’entepinar els peus de l’amo. Al vestidor, els seus mocadors de mocar, que els de paper li escaldaven el nas. I la pinta de carei, que era tan anciana com ell. De roba no ha volgut guardar res més que una muda interior, uns pantalons, la camisa que li comprà pel seu darrer aniversari i les botes de caminar. Les sabates bones se les endugué a la sepultura. Encara no s’ha assegut a contemplar aquest reliquiari, però ja ho farà.

L’enyor me mata, ja ho sé, i ho fa ben fet, de matar-me. No tenc cap conhort ni importa que ningú m’aconhorti: som massa vella per no veure que ho fan per més fer, però no he demanat a ningú que fes res per mi. I que no ho prenguin per mal: ben agraïda que estic als qui em consolen, però l’únic que m’alleuja i em deixa ben a pler és l’enyor i la pena que em nua el budellam. Som massa vella per no sentir-me i per no veure que la negror del dol m’encega. No sentir la seva apnea m’impedeix encalçar somnis i ningú no ho entén. Em cal morir.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.