UN DIA DE SORPRESES SEGUINT ?L?AURÓ?

Només amb tres hores la percepció dels espais urbans, vials i edificis, ens ha canviat radicalment, res a veure amb els carrers que hem trobat posats al matí. Com si un desig ens hagués traslladat a un país estranger, a les deu del matí ja caminem  pel  passeig central bordejat de plàtans cap el brollador del mitològic Neptú. El temps, desconeixedor de fronteres, sap de la nostra cobejança i ens mortifica amb un plugim continuat.

A la dreta veiem, voltada de jardins, l’edificació museística palplantada amb  les grosses columnes desposseïdes de quelcom per suportar, com no sigui la ignomínia de ser guardiana de tresors confiscats en èpoques passades. A l’esquerra, altes construccions amb façanes d’auster caire administratiu entre mig de les quals veiem el respir d’una placeta, seu del nostre destí.

 

Amb el terra ascendent, com una onada que creix fins desaparèixer per sota d’un cingle, la placeta dóna entrada a l’edifici de “CaixaForum”. A la seva dreta un gegant verd ens deixa embadalits. Com si volgués reptar als enjardinaments noucentistes que es divisen a la banda oposada del passeig, un insòlit i exuberant jardí vertical de quatre-cents metres quadrats, fent de pintura vivent, acompanya a la placeta traspuant sensació de frescor, de respir, de silenci, en una paraula, de natura.

 

L’esdeveniment, objectiu del nostre viatge, és la presentació per part de l’Obra Social de “la Caixa” dels projectes d’emprenedoria social escollits, per a ser patrocinats, entre els 400 que s’han presentat a nivell d’Estat. A diferència de les ONG, les emprenedores socials són aquelles persones o equips que s’organitzen com a empresa per a resoldre un problema social, de forma rentable i sostinguda en el temps. Sincerament, en plena conjuntura de crisi es fa “estrany” comprovar com un mínim de 400 col·lectius tenen avui la valentia d’enfocar el seu futur professional, amb uns paràmetres gens fàcils, allunyats del discurs econòmic imperant.

 

Amb la presencia dels patrocinadors i dels representants polítics del “Ministerio” i de la “Comunidad de Madrid”, dins d’un acte acollidor i de proximitat, amb un protocol que no té res a veure amb la imatge potent i distant que ens té acostumats “la Caixa”, un a un són presentats els projectes. Lluny de tot allò amb què avui ens bombardegen els mitjans de comunicació, descobrim la vigència de frases amb càrrega de futur: per a atendre a persones d’exclusió social…, per promocionar dones de sectors marginats…, per incorporar laboralment a persones afectades de disminució psíquica…, per incentivar a joves exclosos dels PRI…, per a assegurar la incorporació laboral a…, per fer autosuficients a…, per a la recuperació cognitiva i emocional de…,  vint vegades se’ns posa la pell de gallina.

El projecte de la “Granja Escola Terapèutica L’Auró” de l’equip encapçalat per la Leila és un dels escollits. A ella li toca, en nom dels vint col·lectius patrocinats (14 dels PPCC i 9 regentats per dones), fer una part de la cloenda i dels agraïments. Té molt present que es troba a Madrid i agafa per sorpresa a tothom amb l’arrencada: Soy Leila Ribes i Parera, de Lleida. Catalana de nacimiento, de familia y de corazón. Hoy me dirijo a ustedes en castellano, que es una lengua a la que amo y respeto, pues tengo la suerte de haber nacido en una tierra bilingüe. Soy la coordinadora de…  Darrera nostre se sent:
Anda, toma!.

 

Durant el retorn el cap bullia a preguntes. Els projectes seleccionats no sols reben una significativa aportació econòmica, el patrocini privat inclou també: formació empresarial, seguiment econòmic, suport jurídic, treball en xarxa i intercanvi d’experiències, seguiment i valoració periòdica del projecte, etc. Amb aquest potencial humà d’emprenedoria social, per què l’actuació de les administracions responsables de l’àmbit laboral és tan minsa i sovint limitada a facilitar només una dubtosa formació? Si un projecte d’emprenedoria social és viable a Burgos, té moltes possibilitats de ser-ho a la Mancha, a Sevilla o a Girona on segur que s’hi troben persones amb empenta i il·lusió per fer-los possibles, per què les administracions no posen les condicions per fer que propostes similars s’escampin com roselles en un camp de blat? Sorprèn que en la conjuntura actual mantinguem en estat letàrgic un talent, amb capacitat de generar valor afegit de caràcter social, amb capacitat d’autofinançament. Sí, sorprèn comprovar com un altre tipus de política social és possible.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *