JAUME VILADOMS I VALLS, 1936-1976

Avui s’ha posat a la venda el llibre JAUME VILADOMS I VALLS, 1936-1976. El llibre és un record homenatge al mestre i lluitador social, on es considera detingudament per primera vegada l’empenta cultural i d’home d’acció a trenta-quatre anys de la mort del mestre i socialista demòcrata que fou Jaume Viladoms. Un recull d’una quinzena de col·laboracions, imatges i informació inèdita, coordinat per l’historiador Eduard Masjuan.

 LA PETJADA DEL RECORD

L’escola Viladoms, era en essència una escola de formació nocturna. A la tarda, en plegar del treball, l’escola bullia d’activitat fins a les nou o les deu de la nit. Però el 1958 en Viladoms va iniciar la primera promoció diürna, o sigui, matí i tarda per a joves a partir dels tretze anys, edat que ja podia matricular-los a la formació per correspondència de l’Escola del Treball de la Diputació de Barcelona.

Vaig formar part d’aquesta primera promoció diürna. Poc ens imaginàvem aleshores com ens marcaria el fer del Viladoms en tots nosaltres. Ara, des de la perspectiva del temps, resumiria en tres factors allò que ens va deixar la seva empremta per sempre.

Primer, sense cap dubte, la seva capacitat per traspassar-nos coneixements. Aconseguia que les classes d’assignatures dures, com l’àlgebra, la trigonometria, la física, la tecnologia, esdevinguessin classes planeres, encisadores. Ens engrescava a resoldre problemes per a desmitificar-nos la dificultat d’aquestes disciplines i ens acompanyava a visitar la Mentora Alsina perquè comprovéssim amb viu la certesa dels fenòmens físics descrits en els llibres de text.

El segon factor, més subtil, però amb càrrega de profunditat, fou el seu objectiu pedagògic. Una pedagogia encaminada a fer-nos raonar. No s’hi valia aprendre les fórmules de memòria, calia saber deduir-les. Amb una paraula, havíem de pensar. Pensar, en el sentit més ampli d’aquesta paraula. Per a ell, aquest objectiu era un principi ètic com a mestre: “hem de formar homes, no màquines”. Li havíem sentit a dir més d’una vegada.

Perquè pensar fos obrir portes a la diversitat d’opinions, ens organitzava sessions sobre temes controvertits, o fins i tot prohibits, dels quals sentíem a parlar-ne per primera vegada. Va procurar que persones amb punts de vista antagònics, poc conegudes en aquells anys, però que algunes després han estat rellevants a la nostra història, ens vinguessin a exposar la seva opinió: Feliu Formosa, Joan Raventos, Jordi Solè Tura, Miquel Crusafont, Macià Mercader, Paco Candel, Marius LLeget i Raimon, entre d’altres, són alguns dels noms que passaren més d’una vegada per aquelles aules.

Aquesta forma de procedir, en el seu pensament tenia una doble vessant: formar “homes” i plantar cara a la dictadura. Pels alumnes que ho volien, al finalitzar el curs organitzava cursets de català i de materialisme dialèctic, sabedor que això li podia significar el tancament de l’escola i la pèrdua del seu mitjà de subsistència.

Nosaltres estàvem formats en castellà, la majoria no havíem vist un llibre imprès en llengua catalana. Fer català era com si estudiéssim una llengua estrangera, on de la mà del Viladoms, a més de la gramàtica, descobríem la magnitud de les paraules escrites a la portada d’aquella gramàtica d’en Folch i Capdevila que empràvem: “l’han parlada i escrita papes i reis, savis i apòstols, poetes i legisladors…”

Per introduir-nos al materialisme dialèctic seguia el tractat d’en Georges Politzer en edicions sud-americanes que ell mateix ens aconseguia, tot i ser en aquells anys un dels llibres més prohibits. Aquestes sessions d’aprenentatge del raonament eren una veritable injecció de consciència crítica. Amb un llenguatge planer, posava al nostre abast la filosofia del canvi i ens descobria els moviments socials fins a fer-nos-en sentir partícips. Sovint, acabava les sessions deixant una pregunta a l’aire o fent una afirmació incompleta, que es convertia en el germen dels nostres debats d’adolescents durant tota la setmana: “A l’home només se li coneixen tres veritables invents, tres coses que no ha pogut copiar de la natura: la línea recta, la mort, i…” Encara no ho sabíem, però fil a fil ens desfeia les cordes de l’immobilisme i ens dotava d’eines per pensar pel nostre compte, al marge del dogma imperant.

El tercer element és l’entorn que va construir. L’ambient de camaraderia que es respirava a l’escola entre aprenents i operaris. Per donar abast a tota la formació que es requeria, es va envoltar de formadors la majoria dels quals eren com ell, autodidactes, o exalumnes. Persones que no tenien altre titulació que ser obrers i bons operaris metal·lúrgics o elèctrics. Professionals que, per damunt de tot, gaudien ensenyant-nos els seus coneixements, traspassant-nos les seves experiències. Qualsevol dels que formarem part d’aquelles promocions d’alumnes podríem citar noms que ens van deixar petja. Personalment, quan recordo aquesta època encara veig en Pere Valeri explicant a la pissarra principis bàsics de resistència de materials, que més d’una vegada he fet servir professionalment, o en Victor Tortosa davant d’una taula, llençant-nos les cartes de la baralla, per a fer-nos comprendre de forma pràctica les tècniques d’organització i control de la producció.

Aleshores desconeixíem el compromís polític d’en Jaume Viladoms amb el Moviment Socialista de Catalunya i l’activitat clandestina que realitzava, però vull remarcar que mai, mai, ni en el període efervescent de transició cap a la democràcia, va fer proselitisme per cap força política. Raonava que ell ens havia donat eines per a fer-nos partícips dels canvis socials, érem nosaltres els qui les havíem de desenvolupar on penséssim que era més convenient.

Amb el temps, arran del prestigi que adquiria en Viladoms l’escola creixia i generava la necessitat de comptar amb nous formadors. Alguns de nosaltres, quan deixàrem de ser alumnes, passàrem a impartir classes.  Va ser en aquest estadi quan en Jaume Viladoms va patir una paràlisi cerebral. De la nit el dia, l’escola es quedava sense timoner; aleshores, amb l’autorització de la família ens en vam fer càrrec en Jaume Barberà, el Joan Cucurull i jo mateix. Va caldre, però, comptar amb la voluntat dels pares i dels alumnes; sense el seu acord no hauria estat possible, perquè la primera sorpresa que vam emportar-nos va ser constatar que l’escola econòmicament era insostenible. Ho vam exposar en una assemblea; el Viladoms feia tal nombre de classes que per substituir-lo calia doblar la quota mensual a tots els alumnes. Fins aleshores, en Viladoms s’havia limitat a treure’s un sou que li permetia viure, prescindint del nombre de hores que dedicava a la formació col·lectiva.

Els temps canviaven, es començava a regular la formació professional. Un cop resolts els primers entrebancs per suplir al Viladoms, vam començar a lluitar per evitar que la nova normativa no fes clausurar l’escola. La necessitat de lliurar titulacions, i la regulació que les feia possible, amenaçava de tancar la porta a la formació nocturna per al món del treball, que en Viladoms havia obert en plena dictadura.

Es feia necessari deixar el niu, els baixos de la casa on el Viladoms havia iniciar el seu mestratge. El primer salt qualitatiu el vam fer amb el trasllat a l’edifici que havia deixat l’escola Nostra Llar (l’actual lloc de Radio Sabadell) on formalment, per poder superar la normativa imperant, deixarem de ser l’Escola Delta i vam passar a ser la secció de formació professional de Nostra Llar, fet que només va ser possible amb l’ajut inestimable de la seva administradora, la Maria Conesa.  

En aquest edifici, en Viladoms, un cop recuperat fins allà on ho permetia la malaltia, va donar-hi classes, fins a la seva mort. Aquí també es va iniciar la professionalització de l’activitat. Per primera vegada teníem una persona a plena dedicació a l’escola, que va actuar com el seu primer director, en Joan Moncusí. L’arribada dels ajuntaments democràtics va coincidir amb el segon trasllat de les instal·lacions. Trasllat que fou possible perquè l’equip pedagògic d’aquell moment  treballà directament en l’adequació de les naus disponibles a Can Feu i va comptar amb el suport dels pares, els quals, encapçalats per en Francesc Labrandero van avalar els crèdits que ho van fer possible.

S’iniciava una nova època. La formació diürna seria la modalitat dominant, però ara teníem tallers i l’escola homologada. Els professors a plena dedicació, il·lusionats en continuar el repte de ser una escola pedagògica de referència, ens vam constituir en la Cooperativa d’Ensenyament Jaume Viladoms.
Sabadell, 2008.
Vivència publicada a ” Jaume Viladoms i Valls 1913-1976″

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *