SAMFAINA VALLESANA

De la masia del segle xv a la rotllana de pisos del segle xx.

La vista d’ocell del parc arrengat i ordenat amb les esplanades verdes, creuades pels rengles allunyats d’arbres amb les copes daurades, junt amb la magnífica urbanització del “passeig” de la Mola, feia encara més punyent la mirada al solar situat al darrera nostre. Lloc on s’hi troba abandonat el mas Boadella, conegut com a masia de Ca n’Oriac a partir del segle XV. Tot i estar molt deteriorada, de les masies que donaren nom als barris de la ciutat, és una de les poques que queden en peu. Tanmateix, fins avui, cap govern municipal ha estat capaç de recuperar-la.

Se’ns va permetre accedir a l’entrada del pati de la masia, immediatament col·lapsàrem les màquines de fotografiar. La seva façana orientada al migdia, malgrat trobar-se parcialment desencrostada, encara mostra la potestat agrària dels seus orígens amb la singular balconada central i les finestres de capitells gòtics situades a banda i banda, acompanyades del rellotge de sol. La porxada de sis balcons al lateral del segon pis, coronada per l’arc que en el seu dia suportava el jou de la campana d’avisar, reforcen la magnificència de l’antic edifici. Vam constatar que estàvem davant de parets, la típica teulada a dos vessants estava derruïda, fet que reforça la urgència d’encarar la restauració de la masia, tal com alerta l’Entesa. Els nostres acompanyants ens mostraren el lloc on estava emplaçada l’antiga bassa de la masia, a la terrassa inferior ara ocupada per habitatges. Als anys seixanta, adaptada com a piscina i coneguda com a “California”, fou molt popular al complementar-se amb una pista de patinatge on s’hi feien balls amb orquestra els caps de setmana.

Vam continuar la passejada en direcció sud fins baixar per l’escalinata del passatge de l’Alger per sota les esplendoroses copes dels “prunus”, encara carregats de fullam roig púrpura, des d’on accedírem al carrer de Vallespir. Carrer conegut, com exposaren alguns dels participants, perquè durant les obres d’urbanització quan era limítrof amb el camp obert, el veïnatge va protagonitzar un seguit de mobilitzacions (varen rebre el suport de l’Entesa) per evitar que se’ls imputessin les despeses de soterrament de les xarxes elèctriques comunitàries. Avui el carrer sorprèn perquè és l’únic, d’entre els seus homòlegs paral·lels, amb voreres amples i arbrat.

En arribar a l’inici del carrer Vallespir  iniciàrem el retorn cap a l’avinguda de Matadepera. Abans, però, visitàrem els dos carrerons (es poden tocar les dues parets amb les mans) que com dos branquillons blanquejats broten del carrer de Nord. Eren desconeguts per la majoria de les persones de la comitiva. En endinsar-nos-hi i parlar amb el veïnatge ens explicaren que antigament eren estades, però avui són cases amb tots els serveis. Malgrat l’estretor del carrer, comentaren, i el seu nivell per sota del carrer del Nord, no pateixen cap problema de desaigües.  És curiós com els dos carrerons amb la numeració correlativa amb la del carrer del Nord es poden trobar al mapa del Google, tantes vegades imprecís amb trossos de vials de més magnitud.

Mentre ens acostàvem al sud de l’Avinguda de Matadepera se’ns va demanar forçar una mica la imaginació i pensar per un moment com seria tot l’espai, situat a la nostra dreta, si la via del tren fos soterrada: “una esplanada verda que connectaria, sense barreres, els carrers dels barris de Can Llong i de Ca n’Oriac. Era la imatge de la petició formulada per l’Entesa. En efecte, el creixement urbanístic per la part de ponent ha canviat els límits urbans i avui fa inexcusable el soterrament del tren fins a les noves afores de la ciutat.

Des del sud de l’avinguda de Matadepera vam accedir al barri de Torreguitart per l’ampla vorera del carrer de l’Alcalde Ribé, on també vam contemplar els efectes d’aquest clima d’entretemps sobre l’arbrat i l’abundant vegetació que ens acompanyava fins el nucli circular dels habitatges de la plaça d’Espanya. En aquest espai, alterat per les obres de les estacions d’enllaç de Renfe i dels FGC, els nostres guies ens van explicar com després de les propostes de l’Entesa respecte les ubicacions de l’intercomunicador i dels accessos a les estacions, s’aconseguí l’acord entre els veïns i l’Ajuntament sobre el disseny final de la plaça. Un cop acabades les obres es podrà accedir directament a la zona verda de l’enorme rotonda central des d’un dels laterals. 

Mentre rodejàvem els blocs de pisos en direcció al punt de trobada final, també ens van fer observar com el comerç ètnic s’implanta amb èxit en aquesta zona, fet que reforça i diversifica l’oferta comercial del barri. Arribàrem a l’una del migdia a la seu del nostres amfitrions, el nou local facilitat per l’Ajuntament a l’Associació de Veïns de Torreguitart. En el transcurs del pica-pica ofert per l’Entesa, ens van explicar anècdotes sobre l’impacte de les obres ferroviàries, de com estan desitjosos que s’acabin i poder gaudir altrament dels espais verds avui ocupats pels vehicles privats per les necessitats de les obres. També se’ns va convidar a la propera sortida prevista pel dia 11 de desembre als barris de Torre-Romeu i Poble Nou.

Es podria fer, però, un suggeriment als organitzadors. Durant tot el recorregut vam estar acompanyats per tal diversitat d’arbres, vestits amb la samfaina d’ocres que la natura es capaç d’oferir-nos a l’entrada del fred, que podrien anomenar a la caminada: “ruta de tardor de la zona nord”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!