SAMFAINA VALLESANA

Entre la ronda de Collsalarca i el carrer de la Mola.

A dos quarts de dotze sortíem del centre cívic de Ca n’Oriac per iniciar la visita guiada per la ruta que abraçava als dos barris. Seria la segona visita del nou curs i la setena del programa “El Sabadell que volem” impulsat per l’Entesa per Sabadell. Els organitzadors ja ens havien exposat els trets històrics més rellevants de cada barri, ens havien facilitat la informació recollida durant les entrevistes fetes als portaveus socials i representants de les entitats, i també les dades actuals per a conèixer la composició sociològica.

Els barris que ens proposaven visitar, aglutinen avui el 10% de la població de Sabadell. El 34% de la qual és major de 50 anys, un punt per sobre de la mitjana de la ciutat. En el cas de Ca n’Oriac el percentatge de persones nouvingudes, la majoria procedents d’Amèrica del sud, està a l’entorn del 15%, dos punts per sobre del padró global. Un i altre barri estan molt ben comunicats per les avingudes que els envolten i els trajectes de les diverses línies d’autobusos. La Biblioteca, el Centre Cívic, el Pavelló Nord, l’Espai Polivalent, el Cap i la xarxa d’escoles i instituts fan que el sector disposi d’una bona oferta de serveis i faciliti  la realització  del cicle preuniversitari sense allunyar-se de casa. També es manté una bona cohesió entre l’alumnat de les diferents nacionalitats. Fet que no evita la presència de problemes per la venda i consum de droga, brots de violència juvenil o la demanda dels pares perquè es rebaixi l’excessiva concentració d’alumnat d’ètnia gitana, un 80%, en dos dels centres escolars.

Sorgit amb les primeres immigracions de la postguerra, Ca n’Oriac s’aixecà a l’extensa plana dedicada al conreu situada a l’entorn de la carretera de Matadepera. La llunyania amb el nucli de la ciutat permetia obtenir el sòl a baix cost i facilitava l’autoconstrucció de cases, però sense cap tipus de servei. D’aquesta època són les dites: “Aquí acaba Sabadell y empieza Ca n’Oriac” o “Bajamos a Sabadell”. El 1956, per iniciativa de la dona de l’alcalde Marcet, amb aportacions benèfiques es va inaugurar un servei hospitalari especialitzat, emblemàtic durant anys, el qual faria que molts sabadellencs del centre es desplacessin fins al cor de Ca n’Oriac, l’Alberg Infantil del Nen Jesús. Les associacions del barri van ser dinamitzadores potents durant la transició democràtica. Cal destacar l’activisme de l’Associació de Veïns i l’edició sistemàtica de la revista “Can Oriach” l’única publicació no clandestina d’oposició al règim dictatorial.

Torreguitart és un barri jove, fill de l’actual període democràtic, construït en els terrenys lliures que hi havia entre la Concòrdia i Ca n’Oriac. Els primers edificis van ser impulsats l’any 1983 per l’Ajuntament com la primera experiència a gran escala on s’oferia habitatge de protecció oficial. Posteriorment es va procedir a la urbanització de la zona i avui compta amb amplis espais verds que conviden a l’assossegament. La rotonda central, la plaça d’Espanya, està alineada amb l’homòloga de la plaça Catalunya, i l’avinguda que les enllaça ha esdevingut un dels eixos comercials més potents dels Vallès Occidental. El veïns reclamen la reducció de la contaminació sonora arran del trànsit (ja abans de les obres), la rehabilitació dels pisos de Vimusa, evitar els pisos “patera”, recuperar els espais per joves a les places de Pompeu Fabra i de Pau Abad i també l’arranjament del CEIP Torreguitart.

Tan punt iniciàrem la sortida, vam notar a l’esquena l’escalfor incipient del sol de migdia.  Començàvem per la recent remodelada plaça del carrer d’Arousa amb la intenció de remuntar la ronda de Collsalarca. Ho vàrem fer pel Pavelló Nord, just on es troba el pou d’entrada de l’enorme talp d’acer que està fent la perforació lineal de la ciutat. Ens aproximàrem a la zona d’obres per veure’n l’abast i seguidament iniciàrem el recorregut de pujada pel passeig central, acompanyats per la grogor que ja mostraven les fulles de les moreres alineades a cada costat.

Ens desviàrem pel carrer de la Llanera el qual és una bona mostra de la diversitat de façanes i estils, característica de la zona antiga de Ca n’Oriac. Continuàrem pel carrer de Peguera fins a bordejar les instal·lacions del col·legi Calvet d’Estrella amb els patis de cap de setmana, sense brogit ni corredisses. Vam seguir pel carrer del Puigmal i el carrer del Mont-Blanc fins sortir a la plaça del Pi on, malgrat trobar-se en obres, les fulles dels arbres també rivalitzaven per a mostrar-nos els efectes dels primers freds sobre la seva pigmentació.

En contemplar des de la plaça del Farell l’avinguda de Matadepera, la potent artèria comercial que competeix amb el centre de la ciutat i estén la seva influència fins a la veïna ciutat de Terrassa, es feia difícil d’imaginar que en una altra època, aquí, era el fi de trajecte dels autobusos i el límit nord de “la ciutat sin ley”. Sortosament, amb les revindicacions, els esforços dels col·lectius socialment organitzats i les inversions fetes des de les administracions públiques durant els darrers trenta anys, s’ha bandejat per sempre la imatge negativa d’aquest llegendari barri.

Pel carrer de les Salenques, a través de la poc coneguda plaça de Ca n’Oriac, vam arribar al carrer de la Mola, el qual bordeja per ponent el límit del replà on s’assenta tota la trama urbana de Ca n’Oriac. Més enllà de la depressió del terreny, com una petita vall, es contempla de nord a sud el parc travessat per la ronda d’Europa, fins arribar a les gegantines construccions de Can Llong pròximes a la via. (Torreguitart)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!