Per primera vegada m’he matriculat al pla de formació “Aprenent al Campus” de la UAB, una modalitat que permet a les persones més grans de cinquanta anys accedir a les assignatures impartides a les facultats, sense el compromís de cursar una especialitat universitària. Mentre anava d’una classe a l’altra he rebut la sorpresa de trobar-me pel passadís un antic conegut del PSUC, amb el qual havia compartit reunions i xerrades quan jo feia de regidor. Primer m’ha preguntat si anava de professor o alumne. Un cop aclarit, m’ha explicat que fa deu anys que segueix l’oferta formativa d’Humanitats. Tot seguit m’ha fet la inevitable pregunta:
—Quina assignatura fas?
—Llengua Catalana.
—És clar, quina pregunta de fer-te! Tu, llengua catalana —ha deixat anar amb un xic de rintintin.
—Bé, és una temàtica que he de polir —li he respost sorprès pel to.
Després m’ha recomanat una altra assignatura “catalana” i ens hem acomiadat. Qui tinc per una persona progressista m’ha deixat pensatiu. Com pot ser que després de vint anys encara em tracti així, com un sectari, pel sol fet que sempre em va conèixer parlant en català.
Sí, la resposta m’ha molestat. Podia dir-me, “tu, a aquestes alçades, encara has de fer llengua catalana?” o “podries haver-te espavilat més, que a l’edat que tens…” Retrets en què estaria carregat de raó, malgrat no vaig gaudir de la seva sort de ser formar en la llengua materna. Poques raons li podria objectar que no sigui precisament això, haver prioritzat altres coneixements per sobre del domini del català. Però no, sobtadament, d’algun racó del cervell li ha fluït el pòsit d’anys endarrere, l’opinió que li mereixia qui s’entossudia a parlar català.
Si el pas dels anys, la recent formació humanista o la conjuntura política que estem vivint, no han estat suficients per fer-li considerar sensibilitats pròximes i comprendre certes actituds, vol dir que progressista no és necessàriament sinònim de persona oberta, ni una formació en humanitats no vol pas dir ser un garant de la diversitat cultural.
Ja sé que un cactus no fa desert, però quan de cop i volta vius un episodi així tens la sensació que durant anys només has clamat en aquest paratge inhòspit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comparteixo el teu disgust. Jo gosaria dir que sense ser una persona oberta, hom no es pot dir progressista.
De manera semblant, una formació en humanitats només dóna coneixements si no hi ha una sensibilitat personal.