SAMFAINA VALLESANA

Bloc d'en Sebastià Ribes i Garolera

6 d'octubre de 2010
2 comentaris

MUSEU DE CA N?OLIVER

A Cerdanyola, el passat 1 d’octubre, s’inaugurà el més rellevant centre d’interpretació de la cultura ibèrica a la conca mediterrània. Un edifici excepcional, que acull totes les peces trobades durant els quinze anys d’excavacions a les ruïnes del mateix poblat ibèric on hi està situat. En el seu discurs d’inauguració, la responsable de cultura, lluny de saber estar, va intentar portar l’aigua al seu molí en fer un discurs tan allunyat de la realitat que avergonyí als polítics i tècnics coneixedors dels fets.


Davant d’aquesta actitud, em sento amb la responsabilitat de contribuir a retornar les aigües riu avall, que facin el seu curs, i desfer l’engany que les esmentades paraules hagin pogut ocasionar narrant alguna de les vicissituds per mi viscudes.

Sé que es fa difícil d’entendre, per qui no està avesat en la gestió municipal, però per absurd que sembli, a més d’un municipi hi ha alguna que altra instal·lació feta fora de les previsions programàtiques del govern municipal. Vull dir que el govern s’ha vist forçat a decidir si es feia o no un equipament, exclòs de les seves prioritats, amb el benentès que, si hi renunciava, no es podrien destinar els diners a cap altre projecte.


És el cas, per exemple, de la Bassa de Sant Oleguer de Sabadell, feta l’any 1985 quan jo formava part del govern que liderava l’Antoni Farrés. Si haguéssim pogut disposar lliurement d’aquella milionada, l’hauríem dedicat a altres prioritats del moment. Suposo que alguna cosa similar va passar l’hora de decidir la construcció de la macro pista coberta d’atletisme a Sabadell, recentment inaugurada, d’altra forma no s’entén que, en plena crisi econòmica, es posi en marxa amb una extraordinària càrrega de despeses de manteniment  que, durant anys, faran anar de tort les finances municipals. A Cerdanyola l’exemple el tenim en el Museu de Ca n’Oliver, inaugurat com “una cosa més” el divendres passat, un projecte impulsat a contracor pel govern estrenat l’any 2003.


Davant d’una Cerdanyola aturada als anys vuitanta i amb una administració fortament endeutada, no era una prioritat del nou govern la realització immediata d’un equipament d’aquestes característiques. El tripartit municipal prèviament volia assegurar-se la possibilitat d’obtenir diners per a altres projectes, que, segons l’opinió de tots, corrien més pressa: transformar la plaça i el carrer Sant Ramón i acabar amb unes voreres intransitables; refer la plaça de l’Abat Oliva i eliminar les seves barreres arquitectòniques; proveir el centre de la ciutat d’aparcaments que facilitessin pacificar el trànsit i dinamitzar l’activitat comercial; etc. Per això, de comú acord, el triumvirat de les hores, presentava a la convocatòria de les subvencions europees d’aquell any sis propostes encaminades a aconseguir diners pels projectes que responien al sentir més immediat del govern.


Mentre s’estava preparant la corresponent documentació, a hores de la data límit, el Pere, sí, el Pere Vidal, va manifestar a l’alcalde el temor de no rebre cap subvenció perquè els projectes que es proposaven no s’ajustaven prou al perfil que volia promocionar la Unió Europea.

—Però són els que ara ens interessen i els acordats com a govern —remarcà l’alcalde.

—Tanmateix —insistí el Pere— les prioritats de la Unió Europea són unes altres i correm el risc de quedar-nos sense res. Suggereixo incorporar-hi l’única proposta disponible que s’ajusta plenament a les prescripcions: Ca n’Oliver. Així ens assegurem de no ser exclosos de les subvencions europees.

—D’acord, però amb la condició que sigui col·locada en el setè lloc de preferència, perquè aquesta no és avui una de les prioritats que tenim acordades.


L’actual responsable de cultura va ser coneixedora després de com s’havien tramitat les subvencions i no hi va veure cap inconvenient, perquè no n’hi havia, es respectaven les prioritats que tots tres s’havien imposat i en el pitjor del casos, si feia una lectura interessada, els recursos eren per a un nou equipament cultural.


Bé, suposo que ja heu deduït com va acabar: Europa va donar la raó al Pere. Recordo que era una tarda i estava reunit amb l’alcalde quan va rebre la notícia i immediatament va trucar a la regidora. Amb un to eufòric, les seves paraules van ser més o menys així:

—Consol, et truco per donar-te una bona notícia. Ens han concedit la subvenció de Ca n’Oliver… No sé d’on traurem els diners, però sens dubte és una bona notícia.


Acabava de néixer definitivament el projecte Museu de Ca n’Oliver. Que no fos una obra prioritària no volia dir que un cop incorporada al programa de govern havia de relegar-la a segon pla, tot el contrari. Així ho va entendre l’alcalde, que continuà amb la recerca de diners finalistes, per no malmetre els altres projectes en curs, i fer possible l’equipament de Ca n’Oliver. La responsable de cultura va mantenir una certa distància amb el projecte, no en va fer la seva prioritat fins el segon mandat. No li calia preocupar-se, ja hi havia qui anava superant els obstacles per aconseguir els diners necessaris per a la seva realització.


Aquesta és la gènesi político-administrativa de l’actual museu, molt lluny de les paraules despectives que pronuncià la responsable de cultura a la seva inauguració la qual, un cop més, com si fos immersa en un somni, va fer referència a un desig seu, que no té res a veure amb la realitat. I haig de dir “un cop més”, perquè ja fa temps que sento a la regidora contar faules quan és l’hora de donar compte d’uns fets. La diferència rau que abans això ho feia en privat i d’un any ençà, per l’enquistament d’una viva excitació, ho fa cada cop que té un micròfon a l’abast.

 

  1. Fa poc temps que segueixo amb una certa proximitat, i molt interès, la cuina de la gestió municipal.

     

    Abans, com moltes altres persones d’aquest país, solament tenia la informació que es feina pública de com es gestionaven els ajuntaments, però en sabia poc de la construcció real d’aquesta gestió.

     

    Un cop entrada a les entranyes de la mateixa, una de les preguntes que m’he fet molt sovint és perquè no es desemmascaren les mentides, perquè és donen per certs veritables enganys i s’accepten afirmacions únicament adreçades a conservar el possible vot, i mai a informar ni a explicar les autèntiques dificultats que comporta governar una ciutat per i de tothom.

    Molts gràcies per ser una persona que fa pública aquestes dificultats i no deixa passar una gran mentida com si fos certa, i més tenint en compte com va ser amplificada davant d’un micro.

    Et seguiré amb molt d’interès

     

  2. Tot el tema ibèric em sedueix des de fa temps. N’he llegit alguna cosa però no en tinc prou. L’any 86 que vaig ser president de KEA i es va fer el congrés anual a Lleida, la meva salutació en el llibre del congrés reflectia el que dic. A Vilanova en tenim un jaciment i vull visitar el de Calafell i ara naturalment aquest centre d’interpretació de Cerdanyola -no sé quan podré, potser a la primavera- i també em vull comprar -i això ho faré aquest mes- el llibre ‘El secret de la Roca Sobirana’ (http://www.larocasobirana.cat/).

    Gràcies per aquest escrit!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!