Un català a Edimburg

1- L’estratègia de la distracció:

L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix en desviar l’atenció del públic dels problemes rellevants, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació amb contínues distraccions i informacions insignificants. És igualment utilitzada per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials. Hem vist com el debat sobre la Independència o les seves alternatives acabava rellevat per si és legal votar o no, en comptes de debatre sobre els avantatges i inconvenients i debatre amb profunditat el futur que realment volem. No s’ha abordat encara el debat real, i ens hem passat anys discutint sobre afers no importants.

2- Crear problemes i després oferir solucions.

Es crea un problema o una “situació” prevista per causar certa reacció al públic amb la finalitat que aquest accepti les mesures que es volen adoptar. Hem vist com s’ha titllat al sector independentista de poc respectuós amb l’objectiu de fer créixer una desafecció per a poder desacreditar-lo. Aixi com parlar d’una deriva o una fractura social inexistent, titllar un clam legítim de xenòfob, fer ús de les clavegueres de l’estat buscant flancs on crear problemes, utilitzar la paraula tumult per desacreditar un moviment pacífic…

3- L’estratègia de la gradualitat

Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, a comptagotes. Hem vist com cada cop les seves polítiques de xoc anaven incrementant, així poden justificar les seves accions frontals contra els drets civils dels ciutadans. Hem vist com s’anava dil·latant l’atac aplicant cada cop mesures més dràstiques. I sempre amb el recolzament del seu públic.

4- L’estratègia de diferir

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular es la de presentarla com “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública per a la seva aplicació. Hem vist com després de trepitjar els drets fonamentals de la població catalana es justificaven amb frases com “ens han obligat a actuar” o “ho hem fet tant professionalment com s’ha pogut”.

5- Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat

La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discursos, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental. Constantment veiem declaracions desafortunades del president Mariano Rajoy, fins i tot s’ha banalitzat qualsevol afer seriós. “Les urnes són com la galleda on renta roba la meva dona”, “No hi ha hagut ferits”, “És un comportament mafiós”. “Sento vergonya democràtica”, “Tot el que diuen és mentida”… No podríem acabar. Només cal analitzar el to del seu discurs.

6- Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió.

Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit a l’anàlisi racional, i així al sentit crític dels individus. Per una altra part, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per implementar o introduïr idees, desitjos, pors i temors, o induïr comportaments. Tots recordem el “quieren dividir a los catalanes”, “Volen posar murs”, o hem vist com ens han posat Hitler, Russia, el Dimoni i el Gluten al mateix sac…

7- Mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic estigui desinformat es la millor manera de controlar-lo i mantindre’l esclau. Hem vist com els mitjans inventàven notícies, n’adulteràven d’altres, o simplement hem vist com la televisió gubernamental ha decidit no informar de què estava passant, per parlar d’afers tant seriosos com el temps que farà demà o si l’oruga canora es reprodueix a lestiu o no.

8- Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

Promoure al públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte. Fènomens com forocoches,  el “cuñadisme ilustrat”, Telecinco o Gran Hermano… Així és molt més fàcil de mantenir-nos submergits en la ignorància.

9- Reforçar l’autoculpabilitat

Fer creure a l’individu que és només ell el culpable de la seva desgràcia, per culpa de la seva intel·ligència, de les seves capacitats o esforços. Així, en comptes de rebelar-se contra el sistema, l’individu s’auto-desvirtua i es culpa, inhibint la seva acció. Aquests dies podem arribar a pensar que no actuem de forma correcta, que ens saltem la llei, que hem provocat una divisió de la nostra societat, que no respectem la veu dels que no són com nosaltres, que hem provocat la brutalitat policial contra els nostres semblants… És evident el que no volen que facis.  I sense acció no hi ha revolució.

10- Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen

Gràcies a les ciències, el sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre l’individu. Amb totes aquestes premises, volen provocar una sèrie d’accions per poder reaccionar amb els seus mitjans. Per molt que ens sembli que ho estem aconseguint, seguim sota la seva manipulació. Com va dir un dia Jose Mª Aznar: “Antes se parte Cataluña que España”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!