Regressions

Reflexions amb dades

7 d'octubre de 2016
1 comentari

Renda, atur i jovenicidi: dues Catalunyes?

Fa unes setmanes vaig escriure una entrada on parlava de la recurrent teoria “soleturista” de les dues Catalunyes, i de com les dades de renda familiar disponible a nivell de municipi semblen desmentir la teoria. L’article va tenir força impacte i, a banda de molta gent que va fer-ne comentaris positius, un sector de l’esquerra (independentista) va posar-hi una sèrie de pegues. Com que amb aquests companys de l’esquerra hi comparteixo moltes coses, i com que si volem canviar aquest tros de país més val que entenguem la seva estructura social i econòmica, m’ha semblat adient explorar amb cura les pegues que van trobar a l’anàlisi anterior. Així doncs, aquí segueixo analitzant la teoria de les dues Catalunyes, amb més detall i tenint en compte algunes de les crítiques i de les propostes que es van fer.

Tot i que l’entrada és necessàriament més llarga i més tècnica que l’anterior, ja avanço que torno a arribar a la conclusió que el “soleturisme” és contrafactual i que la realitat d’aquest tros de país és força més complicada.

Les pegues de la renda familiar disponible

L’entrada anterior girava al voltant d’aquest mapa de renda familiar disponible als municipis “grans” de Catalunya (més de 5.000 habitants i capitals de comarca):

rendaA grans trets, els crítics van trobar que l’entrada era “simplista”. És veritat que la informació estava presentada (volgudament) sense entrar en detalls i és veritat, també, que hi ha qüestions tècniques que són rellevants i que (volgudament) no vaig entrar a discutir amb la cura que els més escèptics es mereixen. Però discrepo amb la crítica general: l’anàlisi no era simplista… o, si més no, no era més simplista que les anàlisis tipus que es fan per escatir aquesta mena de qüestions. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha publicat informes amb anàlisis similars comparant uns barris a uns altres segons la renda familiar disponible mitjana, exactament el mateix que vaig fer jo. Aquí teniu una gràfica treta directament de l’informe del 2014:

RFD_BcnDoncs bé, la mateixa esquerra que ha criticat la meva anàlisi per “simplista” ha fet servir aquests estudis en repetides ocasions (amb tota la raó, que consti) per posar de manifest les desigualtats a Barcelona. Sospito, doncs, que el problema no és metodològic, sinó que més aviat va lligat al fet que els resultats resulten incòmodes (a diferència dels de Barcelona, que s’adiuen perfectament amb el model que tothom té de la ciutat).

Però anem a crítiques concretes i més interessants. La primera crítica és que no és el mateix una renda de 1.000 euros a Barcelona que a Alcanar i que, per tant, caldria corregir pel cost de la vida a cada municipi. És cert. El problema és que, fins on jo sé, no existeixen dades fiables a nivell de municipi que permetin ajustar el cost de la vida (com es fa amb la “purchasing power parity” quan es comparen països). Per tant, efectivament, ens quedem amb el dubte de fins a quin punt això és rellevant. En tot cas, i tornant a l’estudi de l’Ajuntament de Barcelona, em pregunto per què a ningú se li acudeix argumentar, de la mateixa manera, que caldria tenir en compte que el cost de la vida a Sarrià-Sant Gervasi és més alt que a Nou Barris.

La segona crítica és que els municipis no són homogenis i que, per tant, la mitjana de la renda familiar disponible pot no ser representativa de les rendes individuals. Per exemple, un poble de 3 habitants amb rendes de 1.000, 1.000 i 10.000 euros respectivament té la mateixa mitjana que un poble de 3 habitants amb rendes de 4.000, 4.000 i 4.000 euros. Altre cop, és ben cert. I altre cop, fins on jo sé, no hi ha dades que, a nivell de municipi, permetin anar més enllà de la mitjana. En tot cas, la mitjana és certament indicativa d’alguna cosa i arguments del tipus “als municipis de l’AMB hi ha super-rics que compensen la resta, cosa que no passa fora de l’AMB” no em semblen ni molt menys evidents i certament no se sustenten en cap anàlisi seriosa que jo hagi vist. I per acabar: tornant un cop més a l’anàlisi de l’Ajuntament de Barcelona, no em sembla que barris com Horta-Guinardó (per dir-ne un) siguin més homogenis socialment que ciutats fora de l’AMB… i tampoc he sentit ningú criticant l’estudi de Barcelona per aquesta raó.

La tercera crítica és que la renda familiar disponible tracta de la mateixa manera les rendes del treball i les rendes del capital, que no té en compte la propietat dels mitjans de producció i que, per tant, és una mesura “interclassista”. Cert, tot i que és una qüestió complicada. Primer, com que no tenim dades sobre el paper de cadascú en el procés productiu, no és senzill fer-ne una anàlisi quantitativa. A més, cal tenir en compte que l’estructura de classes és molt més difícil d’analitzar del que era al segle XIX o principis del XX. Per exemple, els salaris dels banquers o dels alts càrrecs de les grans empreses són de centenars de milers d’euros i són, tècnicament, rendes del treball, tot i que a la pràctica aquests “assalariats” actuen com a peça fonamental per seguir mantenint l’explotació de les classes populars. En tot cas, les rendes del capital són (altre cop, tècnicament) una part molt petita de les rendes per la immensa majoria de la població (veure, per exemple, l’anàlisi que ha fet Piketty de la qüestió).

I la quarta i última crítica és que l’anàlisi es limitava a municipis grans i ignorava els petits. Res a dir excepte que, un cop més, no hi ha dades que permetin resoldre el problema.

Una alternativa a la renda familiar disponible: la taxa d’atur registrat

Justificacions a banda, el cert és que aquestes crítiques són (més o menys) raonables i els escèptics tenen raons per quedar insatisfets amb l’anàlisi original (això no inclou els “escèptics” que posen totes aquestes pegues i, alhora, accepten sense cap suport empíric la teoria de les dues Catalunyes; aquests no són escèptics, són integristes soleturistes). A continuació, doncs, intento aprofundir en l’anàlisi fent servir altres dades.

Algunes persones van suggerir que valdria la pena analitzar dades d’atur i, en particular, la taxa d’atur registrat. Em sembla bona idea perquè, com aquestes mateixes persones han fet notar, la taxa d’atur mesura l’ “estrès econòmic” i resol alguns de les crítiques que he comentat: el problema de no poder ajustar el cost de la vida, el problema de la mitjana potencialment esbiaixada per rendes molt altes, el problema de l’interclassisme i el problema de la falta de dades per municipis petits. En particular, l’Antoni-Ítalo de Moragas (a qui agraeïxo l’aportació i discussions posteriors) va piular el següent mapa de la taxa d’atur registrat per municipi:

aturaiAquest mapa suggereix que, amb poques excepcions, la “Catalunya interior” és el país sense atur i, per tant, benestant de la teoria de les dues Catalunyes. Com quadra aquest resultat amb el mapa, aparentment contradictori, de la renda familiar disponible? Anem a pams.

Taxa d’atur i renda familiar disponible a municipis grans

Comencem per analitzar quina relació hi ha entre taxa d’atur i renda familiar disponible, restringint-nos als “municipis grans” (més de 5.000 habitants i capitals de comarca) pels quals tenim totes les dades. Vejam els mapes d’atur i renda, l’un al cantó de l’altre (1):

capitals

Com es pot observar, els dos mapes són prou semblants. En particular, quan restringim l’anàlisi a municipis grans i capitals de comarca observem que: 1) tant pel que fa la taxa d’atur com pel que fa la renda familiar disponible, els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) estan més aviat millor que la resta (amb excepcions, és clar); 2) els municipis amb més estrès econòmic (atur alt o renda disponible baixa) són a les zones de la costa al nord i sud de l’AMB i a les terres de l’Ebre, però no a l’AMB.

De fet, si representem la renda familiar disponible contra la taxa d’atur registrat, veiem que les dues mesures estan fortament correlacionades, de manera que taxes d’atur baixes van sovint lligades a rendes altes, i a l’inrevés (a la gràfica, la mida dels símbols és proporcional a la població que representen i els punts vermells corresponen als municipis de l’AMB):scatter__atur

Aquesta correlació és especialment bona pels municipis més grans (punts grans) i empitjora pels municipis més petits (punts petits)… però sigui com sigui, la majoria dels municipis amb més del 20% d’atur (per fixar una xifra) tenen rendes menors que 14.000€ i són fora de l’AMB.

Per tant, tot i les crítiques a la renda familiar disponible, sembla que la imatge que dibuixa és ben semblant a la que dibuixa una mesura alternativa d’estrès econòmic com és la taxa d’atur, que ni és interclassista, ni és una mitjana potencialment esbiaixada per les rendes altes, ni està afectada pel cost de la vida. Senyal que, a la pràctica, aquestes limitacions de la renda familiar disponible no són tan importants.

Taxa d’atur i “jovenicidi” a la “Catalunya interior”

Ara que ja hem aclarit que, per municipis grans, la taxa d’atur i la renda familiar disponible pinten un panorama prou consistent (i contrari al mite soleturista de les dues Catalunyes), tornem al mapa complet de la taxa d’atur registrat. A continuació, torno a dibuixar el mapa fent servir les dades que l’Antoni-Ítalo de Moragas va ser prou amable d’enviar-me, però amb uns colors que permeten distingir millor des zones amb taxes més altes i més baixes:

atur

Aquest mapa complet de la taxa d’atur confirma alguna de les conclusions que esbossava més amunt: les zones més castigades per l’atur són al nord i sud de l’AMB i a les terres de l’Ebre, però no precisament a l’AMB.

Ara bé, aquest mapa planteja una paradoxa. Si hem vist que als municipis grans de l’interior del país l’atur era sovint més alt que a l’AMB, com pot ser que als municipis petits de la mateixa àrea l’atur sigui tan baix com suggereix el mapa, sovint per sota del 8%? Com és que els molts aturats dels municipis més grans no van a buscar feina als municipis petits?

Per poder aclarir la paradoxa, cal entrar amb una mica més de detall a veure què mesura exactament la taxa d’atur… perquè a vegades les qüestions tècniques són importants. Es podria pensar que la taxa d’atur mesura el percentatge de la població que “no té feina”, però no és així: la taxa d’atur és el percentatge de la població activa que busca feina  i no en troba (2). I què és la població activa? Doncs, bàsicament, és la població que o bé treballa o bé busca feina activament. La qüestió important, doncs, és que un municipi pot tenir molt poca gent treballant (del total) i tot i així tenir una taxa d’atur baixa. Seria el cas, per exemple, d’un municipi amb molta gent gran, que no són ni aturats (perquè no busquen feina) ni actius i, per tant, no entren ni al numerador ni al denominador de la taxa d’atur.

Podria ser que això fos el desllorigador de tot plegat? Alguns comentaris que es van fer arran de l’article (en particular aquest d’en Josep A. Vilalta) parlaven del “jovenicidi endèmic de les zones rurals” com a causa dels patrons de distribució de la renda que he comentat. I, doncs, mirem dades sobre l’edat de la població als municipis i, en particular, sobre el percentatge de la població major de 64 anys:

jubilatsVeiem que aquest mapa és pràcticament el contrari del mapa de la taxa d’atur, i que la majoria dels municipis interiors amb taxa d’atur molt baixa tenen una població molt envellida, sovint amb més d’un quart o d’un terç de la població (i fins a la meitat de la població) amb més de 64 anys. Per tant, la taxa d’atur baixa a l’interior no és reflex d’absència d’estrès econòmic, sinó més aviat el contrari: s’esdevé en municipis petits d’on els joves han marxat (presumiblement per manca de perspectives laborals) per anar a capitals més o menys properes, que és on acaba manifestant-se un atur sovint tan o més alt que a l’AMB.

Taxa d’atur, taxa d’ocupació i renda familiar disponible

Anem acabant. Hem vist que l’atur no reflecteix realment el percentatge de gent que treballa, especialment si existeixen diferències grans en el percentatge de gent gran entre municipis. En particular és evident que, si la meitat de la gent d’un municipi viu d’una pensió, cal esperar que la renda mitjana del municipi sigui baixa independentment del fet que la taxa d’atur sigui baixa (perquè la taxa d’atur baixa no reflecteix, en casos com aquest, absència d’estrès econòmic).

Per acabar-ho de lligar tot plegat i veure si la interpretació que hem fet de les dades és la correcta, podem estudiar finalment la taxa d’ocupació, que mesura el percentatge de majors de 16 anys que estan ocupats. A diferència de la taxa d’atur, la taxa d’ocupació sí que té en compte els jubilats (en el denominador) i, per tant, és un millor reflex de la “feina” que hi ha en un municipi. Altre cop, per la taxa d’ocupació no tenim dades de tots els municipis, però en tenim més que de renda familiar disponible. Aquest és el mapa:

ocupacioI sembla que, efectivament, molts municipis de l’interior tenen una taxa d’ocupació baixa tot i tenir una taxa d’atur també baixa. En aquest sentit, doncs, la taxa d’atur baixa no és un bon indicador d’absència d’estrès econòmic a l’interior del país. De fet, la taxa d’ocupació és un millor predictor de la renda familiar disponible que no la taxa d’atur: mentre que la taxa d’ocupació explica el 41% de la variància de la renda familiar disponible, la taxa d’atur només n’explica el 30%.

Conclusions

Per tant, de tot plegat podem treure’n les següents conclusions:

  • Tot i les crítiques que a priori es poden fer de la renda familiar disponible, per municipis grans constatem que la taxa d’atur i la renda familiar disponible estan fortament correlacionades. Totes dues mesures suggereixen exactament el mateix: que, contràriament al mite soleturista de les dues Catalunyes, les zones més castigades de Catalunya no són a l’AMB sinó a les zones de la costa al nord i sud de l’AMB i a les terres de l’Ebre.
  • El baix atur que s’observa en molts municipis petits de la Catalunya interior no és un indicador de baix estrès econòmic, sinó més aviat d’una població molt envellida: del “jovenicidi”. De fet, fins on podem veure, tot i la taxa d’atur baixa, molts d’aquests municipis tenen una taxa d’ocupació també baixa (i, probablement, també una renda familiar disponible baixa).
  • Novament, el relat soleturista es demostra contrafactual: ni l’AMB és l’àrea més castigada del país ni hi ha dues Catalunyes, sinó una realitat molt més complexa.

Tot plegat, si l’esquerra té vocació de transformar aquest tros de país, faria bé de treballar amb models més realistes i d’abandonar un discurs que és alhora perniciós i inexacte.

Notes

(1) En tots els mapes, els colors es defineixen fent servir l’algoritme de Jenks de manera que el blanc correspongui a valors propers a la mitjana dels valors representats, és a dir, a la mitjana d’entre els municipis presents en el mapa en qüestió. Noteu que la mitjana dels municipis no té per què ser el mateix que la mitjana de tota la població de Catalunya. Per tant, colors verds són municipis que estan “millor que altres municipis representats” però no necessàriament per sobre de la mitjana de Catalunya.

(2)  La taxa d’atur registrat encara és una mica més restrictiva amb què vol dir buscar feina, però aquest tecnicisme sí que la podem obviar aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!