Regressions

Ja s’atreveixen a anunciar sense embuts que privatitzen la sanitat al País Valencià. Francament, no sé ben bé què vol dir l’anunci perquè, en bona mesura, la sanitat a casa nostra ja la gestionen empreses privades… sense anar més lluny, el “meu” CAP i el “meu” hospital de capçalera estan gestionats per la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla, que pertany a l’arquebisbat de Tarragona (“con la iglesia hemos topado”, literalment). En qualsevol cas, l’argument que fan servir els que ens manen no es limita a l’àmbit de la sanitat: diuen que les “empreses públiques” no són tan eficients com les privades. Diuen que si deixéssim la sanitat en mans del mercat seríem lliures de triar quina mena d’assistència volem, hi hauria competència, els preus baixarien i tots estaríem, per acabar-ho d’adobar, més sanots. Dic jo que ho deuen tenir molt ben estudiat, que això és així… però jo m’ho miro i em surt al revés, que la sanitat privada, si de cas, mata.

La OCDE fa públiques un munt de dades sobre sanitat i salut als països que en formen part: entre d’altres, la despesa per habitant en sanitat (ajustada al poder adquisitiu del país), la fracció d’aquesta despesa que és pública, l’esperança de vida i la mortalitat infantil. Si és cert el que diuen i la sanitat privada és més eficient, els països on la fracció privada de la despesa en sanitat és més alta haurien de tenir millors qualitat assistencial.

Agafo, doncs, l’esperança de vida i la (manca de) mortalitat infantil com a mesures de qualitat, i la despesa en sanitat i el percentatge públic de la despesa com a possibles factors que tenen incidència en la qualitat. En tots els casos, considero els models més senzills possibles, en què un canvi d’un dels factors (despesa total i/o percentatge públic) té un efecte proporcional en la qualitat (un model lineal, vaja).

I, oh meravella, no acaba de sortir el que diuen els neocons. En cas de l’esperança de vida no sembla que hi hagi cap relació significativa amb el percentatge públic… si de cas, l’esperança de vida puja lleugerament amb el percentatge públic de la despesa però el millor model és el que té en compte només la despesa total. En el cas de la mortalitat infantil, en canvi, el millor model possible és el que té en compte tots dos factors…i la cosa és que hi ha una correlació directa entre el percentatge privat de la despesa i la mortalitat infantil: per cada 1% de despesa privada enlloc de pública, la mortalitat infantil puja en un infant mort per cada 10.000 naixements. Segons aquesta anàlisi, per compensar una reducció de l’1% del percentatge públic de la despesa (i el corresponent augment de l’1% privat), caldria gastar-nos uns 170 euros més per persona i any en sanitat! Déu n’hi do, l’eficiència de la sanitat privada!!!

Figura 1 Cada punt representa un país, i la mida i el color representen la mortalitat infantil. Els cercles petits i blaus (baixa mortalitat infantil) cauen preferentment a dalt (molta despesa en sanitat) i a la dreta (paper més important del sector públic).

Un comparació interessant és entre Txèquia i Eslovàquia: els dos països es van separar el 1993 i que gasten pràcticament el mateix en sanitat (equivalent a uns 2.100 dòlars per persona i any). Txèquia, amb un 84% de la sanitat pública té una mortalitat infantil de 2.9 morts per 1.000 naixements; Eslovàquia, amb un 65.7% de la sanitat pública, 5.7 morts per 1.000 naixements. Però l’exemple paradigmàtic de tot plegat són els Estats Units, el país del món que més gasta en sanitat amb molta diferència… i amb una mortalitat infantil de 6.5 morts per cada 1.000 naixements, la quarta més alta de la OCDE (les tres més altes són a Mèxic, Turquia i Xile).

NOTES METODOLÒGIQUES 1) La tria de models la faig fent servir el criteri d’informació  Bayesià, que és la manera correcta de comparar models amb diferent nombre de paràmetres. 2) Ja sé que correlació no implica causalitat: en els ambients científics en què em moc està molt de moda recordar-ho a totes hores amb condescendència (crec que ho hem après dels economistes). Però el cert és que si una teoria preveu una correlació (per exemple, la sanitat privada és menys eficient que la pública perquè part dels beneficis van a parar a la butxaca d’algú i perquè pugen les despeses de màrqueting) i observem la correlació (per exemple, entre percentatge privat de la despesa i la mortalitat infantil), la observació fa la teoria més plausible (en un sentit Bayesià).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!