Regressions

Mirant els edificis d’una ciutat podem endevinar la seva història. A Paris, per exemple, els blocs dels segles XVIII i XIX ens parlen de l’esplendor de l’imperi francès. Les ciutats catalanes també ens expliquen la seva història: restes romanes, monestirs romànics imponents, esglésies i palaus gòtics, i després… silenci. Silenci fins a finals del segle XIX, quan les ciutats tornen a créixer; i l’explosió del segle XX. Feu l’exercici: busqueu a Tarragona edificis del XVIII o principis del XIX.

I, amb tot, Tarragona és plena de petjades d’aquella època. Ho he descobert amb la cartoteca digital de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i, en particular, amb aquest mapa que les tropes franceses del mariscal Suchet van dibuixar durant el setge de la ciutat del 1811.

El 1811, la gran Tarraco romana, que anava des de l’actual catedral fins al mar, havia quedat reduïda a la zona emmurallada medieval, si fa no fa fins l’actual Rambla Nova. Des d’allà, un sol camí baixava cap a la Ville Basse, un conjunt d’edificacions a la vora del mar, no on ara és el Serrallo, sinó més aviat al voltant de l’actual Plaça dels Carros, per sobre del Carrer Reial. La ciutat quedava defensada, per la banda de l’interior, per un seguit de baluards i fortins que, segons el mapa, haurien travessat pel bell mig la ciutat actual. Un camí resseguia aquestes fortificacions per l’exterior; baixant pel camí, de davant del Portal del Roser sortia un camí que portava al Fort Olivo. I, més avall, s’arribava a una bifurcació (al final de l’actual Rambla Vella): cap a l’esquerra seguia la carretera cap a Madrid i cap a la dreta seguia un camí que devia portar cap a Valls. La Part Alta de la ciutat emmurallada ha arribat bàsicament idèntica fins avui, però què en queda de totes aquestes fortificacions i d’aquests pocs camins?

La cartoteca digital permet georeferenciar, és a dir, identificar punts en un mapa (antic) i situant-los en el mapa actual. Fent aquest exercici, el mapa del mariscal Suchet se superposa amb el plànol de Tarragona i, de sobte, comencem a descobrir els tresors amagats en l’entramat de carrers actual, aparentment tan capriciós i poc racional.

El camí que baixava al mar passava per on ara passa el Carrer de la Unió: 50 anys després del setge, s’hi construirien les primeres cases més avall de les Rambles. El camí que sortia de davant del Portal del Roser seguia un traçat que es correspon, gairebé exactament, amb l’actual Avinguda Catalunya. I el que resseguia les fortificacions coincideix del tot amb l’actual Avinguda Maria Cristina: si mai us havíeu preguntat per què un carrer escarransit era avinguda… bé, jo ara m’ho miro amb uns altres ulls. Cap avall, a la bifurcació, el camí de Valls baixava ben bé per on encara baixa l’Avinguda d’Estanislau Figueres… fins a un lloc on el camí feia un tomb estrany, potser per culpa d’un turó, que presagiava l’horror de la Plaça Imperial. Més avall, un desviament de la carretera de Madrid dibuixava l’actual Avinguda de Ramón y Cajal.

I què se n’ha fet dels baluards i les fortificacions? Crec que per sota de la Rambla Nova la majoria (o tots) han quedat totalment tapats. Però, per damunt de la Rambla Vella són tots allà on eren, més o menys amagats per la ciutat que els ha crescut al voltant.

El primer, marcat amb una R al mapa de Suchet, és el Parc de Saavedra. Farà cosa d’un o dos anys les obres de millora del parc van deixar tota la paret a la vista però, en tot cas, la forma de l’extrem del parc no deixa lloc a dubtes. El segon baluard, marcat amb una T, és el que, amb el temps, ha donat lloc a l’illa triangular de cases on es troba el CAP Muralles. Sempre m’havia preguntat el perquè d’una disposició tan estúpida dels carrers. I el tercer, és ara la zona blava d’aparcament al davant de l’escola Sant Pau. Altre cop, sempre m’havia semblat que tenia una forma prou estranya per un aparcament.

Bé, tot plegat deu ser ben evident, i fins i tot trivial, per algú que sàpiga una mica d’història de Tarragona… però m’ha semblat bonic poder descobrir-ho simplement a partir d’un mapa antic. Crec que, fet de manera sistemàtica, aquest podria ser una manera interessant per fer història quantitativa. Aquí ho deixo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!