Regressions
Reflexions amb dades
La gent de l’Esquerra Independentista s’ha de passar el dia justificant-se. M’hi va fer pensar un comentari a Twitter l’altre dia:
Potser el tema canviaria si l’indy mainstream a Cat fos com a Escòcia: contra neoliberalisme de Thatcher i Cameron http://t.co/hI47WdhlkX
— Santi (@SantiDemajo) July 19, 2015
comentari escrit, per altra banda, per una persona que fa temps que segueixo i que em sembla intel·ligent i honesta.
Em sorprèn el comentari perquè durant prop de 50 anys l’independentisme ha estat netament i indiscutiblement d’esquerres. Efectivament, el naixement de l’independentisme (modern) es pot fer coincidir amb la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) el 1968. Durant els anys 70 i 80 l’independentisme és l’Esquerra Independentista (PSAN-IPC-MDT, d’inspiració bàsicament marxista), l'”Independència, Socialisme, Països Catalans”: senzillament, en aquest període no hi ha cap altre partit polític independentista digne de menció. No és fins a finals dels 80 que ERC entra a l’arena de l’independentisme; en tot cas, d’ençà d’aleshores, l’independentisme és l’Esquerra Independentista més el centre-esquerra. I des d’aquesta perspectiva, és clar, el presumpte adveniment de Convergència a l’independentisme a finals del 2012 no és més que una anomalia.
Sobta, doncs, que es caracteritzi l’independentisme com a globalment o majoritàriament conservador (i això deixant de banda que enquesta rere enquesta demostra que l’independentisme és majoritari entre l’esquerra a Catalunya, i que l’esquerra és majoritària dins l’independentisme). Però és que, paradoxalment, poscos (ICV-EUiA i podemites) més o menys explícitament unionistes i convergents coincideixen en aquest relat segons el qual l’Artur Mas i el seu partit han liderat i lideren el procés. Tant hi fa que el 10 de setembre de 2012 Mas estigués encara intentant reconvertir la manifestació independentista de l’endemà en un clam pel pacte fiscal. Tant hi fa que, arran del procés, CiU s’hagi partit en dos després de 30 anys de coalició. Tant hi fa Convergència estigui en mínims històrics d’intenció de vot (si més no, abans de la llista amb ERC).
A uns i altres us dic: estalvieu-vos les lliçons. Quan vosaltres, plegats, redactàveu i demanàveu el Sí a la Constitución Española, l’Esquerra Independentista ja la denunciava com una enganyifa per perpetuar el règim (en allò que era essencial socialment i nacionalment). Quan vosaltres anàveu de la mà a Madrid a pidolar un nou Estatut, l’Esquerra Independentista ja argumentava que la solució no passava per una nova cadena més llarga, sinó per un procés constituent. Mentre els uns governàveu amb els corruptes neoliberals del PSOE i els altres amb els corruptes neoliberals del PSOE i els del PP, indistintament, els militants de l’Esquerra Independentista feien temps a la presó. Mentre junts eliminàveu l’impost de successions, l’Esquerra Independentista rebia cops de bastó de policies a les vostres ordres.
L’Esquerra Independentista és allà on era fa 50 anys: independència, socialisme, Països Catalans. Ja està bé que, per un cantó o per un altre, hàgiu arribat al mateix lloc… però no vinguéssiu ara a fer sermons.
Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I el Front Naciuonal de Catalunya del sr. Batista i Roca?
I els diversos -i, a voltes, divergents- Estat Català?
Han estat de dretes o d’esquerres?
El moviment independentista que va donar pas als futurs EEUU, era de dretes o d’esquerres? I la Revolució francesa?
L’eliminació de l’impost de successió, a parer meu, és un acte de justícia front un Estat moltes vegades depredador i una mentalitat de diner fàcil i subvencionista irresponsable i anti-austeritat de la vida.
Atentament, i bona setmana
És evident que el PSAN no va sortir del no-res: va ser, és clar, una escissió del FNC (que, en tot cas, també era majoritàriament esquerranós)… que alhora havia evolucionat d’Estat Català i d’altres sectors “separatistes”. Cal, però, no confondre aquell separatisme (sovint tenyit de federalisme) amb l’independentisme d’avui (per això parlava de l’independentisme “modern”). I, sigui com sigui, insisteixo que cal tenir present que durant els 80 (fins a la redefinició d’ERC) l’independentisme català era l’MDT i la resta eren anècdotes. El que ens arriba de l’independentisme pre-60s passa, quasi exclusivament, pel PSAN.
Sobre l’impost de successions: senzillament, l’herència és incompatible amb la igualtat d’oportunitats. Per mi, no hi ha massa més a dir…
Gràcies per les respostes.
Pel que fa a l’impost de successions, ben cert que l’herència és incompatible amb l’igualtat d’oportunitats. Però això no té res a veure amb la igualtat de drets i deures, fonament de la justícia social.
Malgrat que el fill hereu de factures sense pagar d’algú que s’hagi gastat el salari de la seva vida amb viatges, festes i disbauxes diverses no tingui les mateixes “oportunitats” d’un altre fill hereu d’un cotxe utilitari i un pis “de propietat” pel fet que els seus progenitors hagin estalviat i hagin viscut sense tirar la casa per la finestra ni estirant més el braç que la maniga, haurien de tenir els mateixos drets i deures.
Atentament