Regressions

Reflexions amb dades

1 de maig de 2012
1 comentari

En Sala i Martín tampoc sap comptar

Deu ser un virus que afecta tots els neo-cons per igual: els garrulos i rancis com el ministre espanyol Wert i els il·lustrats i moderns com el senyor Sala i Martín. Diu el cèlebre economista catalano-americà que les prioritats són una qüestió de valors, i per tant subjectives, i que, amb tot plegat, potser valdria més fixar quines són les nostres prioritats i “començar des de zero”. Fins aquí, cap problema. La cosa comença quan ens alliçona que, per exemple, una de les disjuntives més importants és la de si la societat “debe alinear sus políticas para que el país sea más eficiente o más equitativo”.

Així és com ens colen els gols (i creen discurs): siguin quins siguin els teus valors, diuen, un ha de triar entre ser eficient i ser equitatiu. La tria que fem com a societat és ideològica, però el fet que hàgim de triar és “ciència”. Doncs bé, si la teoria científica és que cal triar entre ser eficients i ser equitatius, no hi poden haver dades que desmenteixin la teoria.

Agafem, però, la història recent dels Estats Units, des de 1945 (després del boom de la segona guerra mundial) fins el 2005 (abans de l’última crisi). I dibuixem en una gràfica el creixement mig de l’economia en funció de la desigualtat mitjana en períodes de 10 anys. Com a indicador de desigualtat agafem el percentatge de tots els ingressos que van a parar a la butxaca de l’1% més “ric” (que més ingressa).

En Sala i Martín tampoc sap comptar

La decada 1945-1955 el creixement mitjà és d’un 6.5% anual, és a dir, cada any l’economia nord-americana va produir un 6.5% més que l’any anterior. La desigualtat és de 10.5, és a dir, de cada 100 dòlars que els americans es posaven a la butxaca, 10.5 anaven a la butxaca d’un 1% de la població. Entre aquesta dècada i la dècada 1971-1981, la desigualtat decreix gairebé constantment; alhora, excepte els primers 10 anys, el creixement s’accelera. Entre 1971 i 1981, la desigualtat ha baixat de 10.5 a menys de 8, i s’ha passat a créixer quasi un 11% anual.

A partir dels 80, amb la presidència de Reagan i el neo-liberalisme desfermat, la desigualtat s’incrementa constantment alhora que el creixement s’alenteix també constantment. En resum: la tria sembla més aviat entre una societat eficient i equitativa, i una societat que no és ni una cosa ni l’altra. Evidentment, un exemple no fa una teoria… però sí que la refuta: això que diu el Sala i Martín és pura propaganda ideològica, i cal que ho repetim tan o més que ells.

  1. La ineficiència provoca més desequilibris i per tant major desigualitats.

    A més la ineficiència d’unes generacions acaba repercutint sobre les següents. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!