Regressions

Hem parlat molt de la pandèmia de COVID19 però em sembla que no s’ha fet cap intent seriós de fer una lectura política de la seva gestió a l’estat espanyol i a (la comunitat autònoma de) Catalunya. Per precisar una mica més: no em sembla que se n’hagi fet una lectura política més enllà de tirar els plats pel cap (sovint amb arguments contradictoris) a qui en cada moment ha hagut de gestionar-la, i més enllà de la constatació (encertada, per altra banda) que sense anys de desballestament de la sanitat pública, amb més personal i més recursos, l’haguéssim pogut afrontar en millors condicions. O més enllà de les crítiques a la globalització i a la destrucció d’hàbitats naturals com a causants últims de la situació. Crec que des de l’esquerra també hem de ser capaços de valorar la gestió ara i aquí, amb uns criteris que s’adiguin als nostres valors i als nostres objectius de transformació a llarg termini, assenyalant errors i defugint generalitats que són percebudes pel gruix de la població com a desídia o, pitjor, incapacitat per part nostra. En definitiva, crec que hem de combinar la crítica del marc general (sanitat pública, globalització, destrucció d’hàbitats) amb la crítica a (i la proposta de) polítiques concretes de gestió de la pandèmia.

Hem de fugir també de plantejaments acientífics o fins i tot anticientífics d’algunes “esquerres” postmodernes. En el cas de la COVID, aquests plantejaments es manifesten en diferents formes de negacionisme, i en discursos i argumentaris no gaire diferents dels del negacionisme de la SIDA o dels del moviment antivacunes. Qualsevol aproximació que no parteixi d’una anàlisi rigorosa de la realitat està condemnada al fracàs i és, per tant, reaccionària.

En aquest sentit, tenim la sort que l’anàlisi de la realitat és relativament senzilla comparat amb altres situacions, perquè l’epidemiologia és un camp ben establert amb una comprensió profunda, fins i tot a nivell matemàtic, dels processos de propagació de les epidèmies. És per això també que, en aquesta sèrie d’escrits que avui enceto, vull començar per donar els fonaments necessaris per ser capaços de raonar sobre qüestions concretes amb criteri. En properes entregues discutiré situacions concretes (confinaments, escoles, oci nocturn…) segons els criteris que es deriven dels fonaments que presento aquí. Si déu vol, acabaré amb una sèrie de consideracions netament polítiques sobre la gestió de la pandèmia al Reino i a Catalunya.

Models, modelets i cagamandúrries

El mes de maig, el cap de Malalties Infeccioses de la Vall d’Hebron, Benito Almirante, anunciava, des de la seva posició d’expert, que l’epidèmia de COVID19 a casa nostra estava a punt de passar a la història. Li quedaven, deia, un parell o tres de setmanes, i s’hauria acabat tot. Uns dies abans, l’Alex Arenas, físic i catedràtic a la URV, havia avisat que, si es tornava a la situació del més de març, hi hauria un rebrot de l’epidèmia cap a finals de juny. Jo mateix, en una entrevista a Vilaweb el 18 de maig, deia el següent:

“Ara, així que retires qualsevol de les condicions de manteniment que s’han posat fins ara, t’acostes a un possible rebrot. No és cap certesa de què passarà, sinó que no veig cap element que hagi canviat respecte de la situació del març.”

Dit i fet, les mesures de confinament i de reducció de la mobilitat es van anar aixecant fins que el 19 de juny es va tornar a permetre tota la mobilitat a Catalunya, i a mitjans de juliol el nombre de casos ja anava clarament a l’alça altre cop. Cap a principis d’agost, també, el nombre de persones mortes per COVID19 ja era de 10 al dia, nombre que s’ha mantingut fins avui.

Sembla clar, doncs, que uns van encertar les seves prediccions i altres no… però la qüestió rellevant no em sembla que sigui “el qui”. El que trobo interessant d’explicar és: (1) per què uns vam encertar els altres no; (2) per què les prediccions dels que vam encertar eren més valuoses, fins i tot si no haguéssim encertat; (3) per què els polítics que gestionaven la pandèmia a Catalunya van preferir escoltar-se els qui preveien que no hi hauria rebrot a l’estiu.

Tant els “experts” que defensaven que a l’estiu no hi hauria rebrot com els que sí, treballàvem amb models. El model de Benito Almirante i els negacionistes del rebrot era ben senzill: la pandèmia faria com la grip estacional, que cada any s’escampa pel planeta i desapareix quan arriba l’estiu. Res més. És un model que pot tenir lògica des de la perspectiva d’un metge que treballa en un hospital però que, com veurem, és una caricatura desastrosa de la realitat.

El model de físics com l’Alex Arenas són molt més sofisticats i estan a l’abast només d’universitats i centres de recerca, i no és la meva intenció explicar-los aquí amb tots els detalls. En essència, la població es divideix en “compartiments”, de manera que jo, que no he passat la malaltia, vaig al compartiment de les persones de Tarragona, d’entre 40 i 50 anys i susceptibles de ser infectades. Una persona de Tarragona i 44 anys però que està malalta de COVID19, pertany al compartiment de les persones de Tarragona i d’entre 40 i 50 anys que són contagioses. La clau del model és que les persones van saltant d’un compartiment a un altre. Si una persona d’un compartiment susceptible entra en contacte amb una persona d’un compartiment contagiós pot passar al compartiment contagiós amb una certa probabilitat (la probabilitat de contagiar-se). Aquesta mena de models es resolen calculant aquestes probabilitats de saltar de compartiment mitjançant, normalment, simulacions i càlculs amb ordinador que tenen en compte la mobilitat, l’estructura d’edats de la població, etc.

Ara bé, a mi em sembla interessant discutir el model que fèiem servir gent com jo, que sense necessitat de càlculs sofisticats i precisos avisàvem del perill de rebrot a l’estiu. Per entendre aquest model només cal entendre un parell de conceptes bàsics de la matemàtica de la propagació d’epidèmies, i penso que és un model a l’abast de tothom que permet relligar i donar sentit a les dades i les notícies amb què ens bombardegen els mitjans de comunicació. També serveix per predir, a grans trets, quines seran les conseqüències de certes actuacions i per avaluar les polítiques corresponents.

Creixement exponencial i nombre reproductiu

El primer que cal saber per entendre una epidèmia és que el nombre de persones infectades creix a base de multiplicar casos, i no pas de sumar-ne. Si cada persona malalta n’infecta (de mitjana) a 4, un primer infectat donarà lloc a 4 persones infectades, aquests 4 n’infectaran a 16, i aquests 16 a 64. La sèrie continua així: 64, 256, 1.024, 4.096, 16.384, 65.536, 262.144, 1.048.576. En només 10 passos en la cadena de contagis hem arribat a més d’un milió de casos! Aquest creixement, que anomenem exponencial, és ben diferent del creixement lineal 4, 8, 12, 24… que en 10 passos arriba només a 40.

Evidentment no tots els creixements exponencials són iguals. Si en lloc de contagiar 4 persones, cada malalt en contagia, de mitjana, a 1,4, la progressió és 1,4, 2,0, 2,7, 3,8, 5,4, 7,5, 10,5, 14,8 i 20,7. Com tot creixement exponencial es va accelerant i acaba creixent molt més ràpid que un creixement lineal (en 20 passos tindríem 598 casos, en lloc de 28 que tindríem amb un creixement lineal). Però, evidentment, el creixement exponencial és molt més suau si cada persona contagia 1,4 altres que si en contagia 4. En epidemiologia, el nombre de persones infectades per cada persona infectada és el que es coneix com a nombre reproductiu, la famosa R. I els exemples R=4 i R=1,4 que he triat no són casuals: R=4 és una estimació raonable per la COVID19, mentre que R=1,4 és una estimació raonable per la grip estacional.

I amb això arribem al quid de la qüestió pel que fa al creixement exponencial: qualsevol mesura epidemiològica va encaminada a reduir la R. I fins a quin punt cal reduir la R per tal de controlar una epidèmia? Doncs cal reduir-la fins a R=1. A R=1, el nombre de casos es manté constant perquè cada persona infectada n’infecta una altra. Per sobre d’R=1, com hem vist, el nombre de persones infectades creixen molt ràpidament. Per contra, per sota d’R=1 el nombre de casos decreix. Per exemple, per R=0,9, la progressió és 0,90, 0,81, 0,73, 0,66, 0,59… Dit d’una altra manera, a R=1 aplanem la corba de nous casos.

Taxa de letalitat

L’altre element que cal quantificar en una pandèmia, a banda del creixement exponencial, és com de mortal és la malaltia. Això es fa amb l’anomenada taxa de letalitat (TL, tot i que sovint es fa servir l’acrònim IFR de l’anglès infection fatality rate), que mesura el percentatge de persones que es moren d’entre les que agafen la malaltia. Aquesta taxa es calcula dividint el número de persones mortes entre el número de persones infectades i, tot i que pugui semblar senzill, estimar la TL és complicat per culpa de la dificultat de comptar amb precisió les persones infectades: moltes no tenen símptomes, o no van al metge, etc. En tot cas, per a la COVID19, les estimacions més fiables de la TL la situen entre 0,65% i 1%. A l’estat espanyol, la TL s’ha estimat entre 0,8% i 1,1%, que és prou semblant a la estimació “global”… cal tenir en compte que la TL depèn molt de l’edat de les persones i, per tant, de la piràmide d’edats en una població. En tot cas, i com a referència, la grip estacional té una TL entre 0,025% i 0,04%, és a dir, unes 20 vegades inferior a la COVID19.

I la biologia?

Pot resultar sorprenent que, fins ara, no hagi parlat en cap moment la la biologia de la malaltia o del virus. Hi ha una raó de fonamental: una epidèmia és més un procés social col·lectiu que no pas biològic o fisiològic individual. És per aquesta raó que les matemàtiques de la propagació de la pandèmia són més rellevants que no pas la majoria de detalls de la malaltia… i és per aquesta raó, també, que certs metges i biòlegs han dit algunes de les bestieses més grans que hem sentit durant els últims mesos. Ara bé, hi ha alguns aspectes de la malaltia que sí que són rellevants perquè afecten, directa o indirectament, el nombre reproductiu o la taxa de letalitat.

En primer lloc, cal entendre que la malaltia es propaga per l’alè i les petites gotes que surten per la boca i el nas de les persones infectades, carregades de virus. Si la seva mida és prou gran, les gotes poden caure directament a sobre de superfícies com ara taules, taulells o baranes. Si algú toca aquestes superfícies amb les mans i després es toca la cara, pot quedar infectada. Ara bé, la ruta més freqüent per a contagiar-se és probablement la relacionada amb les gotes més petites, que queden suspeses a l’aire durant molt de temps. Si estem a l’aire lliure, aquestes partícules se les endú, majoritàriament, el vent. Ara bé, si estem en un espai interior, especialment un espai tancat, aquestes gotes en suspensió poden quedar a l’aire durant molt de temps i qualsevol persona en aquest espai tancat pot aspirar-les i quedar infectat. Penseu, si voleu, en quanta estona pot arribar a durar l’olor de fum d’una cigarreta en una habitació tancada. Evidentment, la situació s’agreuja si la persona infectada està parlant o, pitjor, cridant o cantant. En un cas que s’ha estudiat bastant, un assaig de coral als Estats Units amb 61 persones, una de les quals estava malalta de COVID19, va resultar en 53 persones infectades. En un altre cas be estudiat, una persona en fa infectar 9 en un restaurant a la Xina. Algunes de les persones infectades eren en taules diferents i a una distància d’uns 3 o 4 metres del malalt, però tots estaven en un corrent d’aire condicionat que hauria transportat els “núvols” de virus.

El segon aspecte important que cal tenir en compte és que els individus infectats per COVID19 poden ser infecciosos sense tenir cap símptoma de la malaltia, o amb símptomes molt lleus propis d’un constipat. Par a la majoria de malalties, això no és així: només podem infectar els altres quan ja tenim símptomes. Però quan tenim símptomes, com ara febre o dolor, solem quedar-nos a casa i, per tant, reduïm el nombre de persones a qui podem infectar. Per contra, quan no tenim símptomes seguim sortint al carrer, anant a treballar, anant a restaurants, en transport públic: amb la COVID19 podem estar infectant altres persones sense adonar-nos-en. Això fa pujar de manera dramàtica el nombre reproductiu.

I fins aquí…

Fins aquí la llarga i tediosa introducció que em sembla necessària per fer qualsevol consideració política rigorosa sobre la gestió de la pandèmia. En properes entregues, que prometo seran més lleugeres, discutiré aspectes concrets de la gestió i qüestions polítiques més generals que aniran des del xovinisme del “en España no habrá más que algunos casos” fins a l’individualisme del “la culpa és de la gent”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!