Regressions

Reflexions amb dades

30 de desembre de 2020
0 comentaris

Consideracions polítiques sobre la gestió de la COVID19 (II)

En la primera entrega d’aquesta sèrie vaig explicar els conceptes bàsics d’epidemiologia que permeten avaluar críticament la gestió de la pandèmia. No vaig entrar encara en consideracions polítiques, que és l’objectiu de tot plegat, cosa que sí faig en aquest segon lliurament i en el proper (o propers, qui sap). En particular, en aquesta segona entrega vull parlar sobre les “segones onades”, és a dir, sobre tot allò que ha passat d’ençà de la fi del primer confinament a finals de juny.

Tot esperant la tardor

Com vaig explicar a la primera entrega, durant els mesos de maig i juny, amb l’epidèmia a la baixa gràcies al confinament general, alguns avisàvem del perill de rebrot tan bon punt es relaxessin les mesures de distanciament social. D’altres, com el cap de malalties infeccioses de la Vall d’Hebron Benito Almirante, donaven la pandèmia per pràcticament superada i, si de cas, parlaven de possibles rebrots a la tardor, amb l’arribada del fred. En definitiva, donaven per fet que la COVID-19 tindria un comportament estacional com la grip. Com malauradament tots recordem, el nombre de casos a Catalunya va remuntar a partir del mateix juliol, tan bon punt es van aixecar les restriccions.

L’explicació epidemiològica és senzilla, i es pot entendre amb els conceptes que vaig introduir a l’article anterior. La grip té un comportament estacional perquè el seu nombre reproductiu bàsic, sense prendre cap mesura, és baix, molt poc per sobre de R=1, al voltant de R=1.4. Això vol dir que per poc que es redueixi la transmissió ens situem en el règim de decreixement, R per sota d’1, i l’epidèmia decau. I, efectivament, a l’estiu hi ha diferents factors que fan reduir la R. En primer lloc, com que fa més bon temps passem menys estones en espais tancats on la transmissió és més probable. En segon lloc, sembla que els virus de la grip “sobreviuen” menys temps a l’aire quan fa calor. Sigui com sigui, entenem perfectament que la grip és estacional perquè el seu nombre reproductiu està, sense fer res, poc per sobre d’1 i qualsevol petita reducció ens porta al règim de decreixement.

Com també vaig explicar al primer lliurament, la COVID-19 té, si no es pren cap mesura, un nombre reproductiu molt més gran que no pas la grip: al voltant, diguem, de 4. Amb el confinament complet de la primavera, amb tot aturat i només serveis essencials en funcionament, es va aconseguir fer baixar la R des d’aquest valor inicial fins a un valor una mica per sota d’1, aproximadament 0.8.

Però què passa si a finals de juny tornem exactament a les condicions de març? Doncs, amb tot el que sabem, el més raonable és esperar que si tornem a les condicions de març, tornem a la R de març i comencem a observar rebrots i creixement exponencial altre cop. El virus és, òbviament, el mateix i, per tant, té la mateixa taxa de letalitat: si assumim que els contactes socials són els mateixos, la R tampoc no pot ser diferent. Podria baixar la R a causa de la calor, com passa amb la grip? Podria ser, però en cap cas es podia esperar que això fos suficient per fer baixar la R per sota d’1: si amb les mesures draconianes de la primavera tot just vam ser capaços de situar-nos una mica per sota d’1, no podíem esperar que la poca baixada provocada per la calor tingués el mateix efecte. Dir, en aquell moment, que la COVID-19 faria com la grip, amb una R tan diferent, era, francament, demostrar un desconeixement fantàstic dels conceptes més bàsics de l’epidemiologia. Per altra banda, ja en aquell moment teníem uns quants exemples de llocs (com l’Iran, Arizona o Brasil) on, tot i la calor, el nombre de casos s’estava disparant. I les mascaretes? I els límits als aforaments? Doncs tres quarts del mateix: si amb el confinament total ho vam salvar pels pèls, res feia preveure que aquestes mesures parcials fossin suficients per mantenir la R per sota d’1.

Així doncs, com calia esperar, tan bon punt es van aixecar les restriccions del confinament, el nombre de casos va tornar a pujar, primer lentament i després cada cop més ràpid. Mentre això passava, la Conselleria de Salut, amb les competències tot just recuperades, mirava cap a una altra banda. De fet, la Consellera Vergés insistia en parlar del brot de la tardor i descartava problemes durant l’estiu. Els mitjans se’n feien ressò: “El pitjor escenari de Salut: un rebrot de la Covid a l’octubre la meitat de virulent”. En aquesta notícia s’ensenyava un document de Salut que, suposadament, representaria el “model” amb què treballava la Conselleria. Era demencial. Cap epidemiòleg hagués pogut inventar-se una corba de contagis com la que es preveia per a la tardor. I… la meitat de virulent? Com? Per què?

Qui onada passa, epidèmia empeny

Però aquest “model” tenia un avantatge: permetia prendre decisions amb criteris de conveniència política. La gent estava cansada de no poder sortir de casa; els lobbies dels diferents sectors apretaven per reprendre l’activitat econòmica, especialment els que esperaven refer-se amb la campanya d’estiu; els alcaldes, amb Ada Colau al capdavant, pressionaven per (i aconseguien) escurçar els períodes marcats per a la reobertura. Així doncs, la Conselleria anava fent, pensant més en les eleccions i en tenir content el personal que en cap altra cosa: fins la tardor podíem trampejar. No hi havia pressa per contractar rastrejadors, reforçar l’atenció primària…

I així vam arribar al brot de Lleida. Que el primer rebrot després del confinament fos allà no és ni casual ni imprevisible, sinó fruit de dos factors. Per una banda, la campanya de la recollida de la fruita va fer que, quan a la resta del país les famílies feien vacances amb relativament pocs contactes socials, a Lleida arribessin quantitat de treballadors temporals que cada any han de conviure amuntegats i en condicions precàries. Però, més important encara, cal recordar que Lleida, com Barcelona, havia escurçat l’última fase del confinament i, per tant, tenia una circulació del virus més alta que a la resta de Catalunya quan es van acabar les mesures. Més contacte social i més virus en circulació: una combinació previsiblement fatal.

Després de Lleida van venir l’Hospitalet, barris de Barcelona, Figueres, Reus… i vam veure que fèiem tard altre cop, i que seguíem sense capacitat per rastrejar casos i per controlar la pandèmia sense mesures draconianes de confinament social. Amb un cop de timó significatiu, la conselleria de Salut i el Govern van posar Josep Maria Argimon al capdavant de la gestió de la pandèmia i la resposta va millorar ostensiblement. Es van començar a fer tests massius i a prendre mesures focalitzades en les zones més afectades, i durant l’agost es va aconseguir aturar el creixement.

Amb tot, la imprevisió i l’electoralisme dels responsables polítics del Govern, i de Salut en particular, havien malbaratat l’oportunitat d’or per emprendre una gestió basada en la detecció i l’aïllament de tots els casos i encaminada a eliminar el virus (com han fet amb èxit a la Xina o a Nova Zelanda), en lloc de simplement intentar, en va, contenir-lo. Al juliol teníem a Catalunya uns pocs centenars de casos cada dia i, amb les 30.000 proves PCR diàries que ara sabem que podem fer (perquè a l’octubre no ens va quedar altre remei que fer-les) es podria haver fet un seguiment molt exhaustiu de contactes… si haguéssim tingut rastrejadors i la infraestructura preparada en aquell moment. Però, ja sabem, no hi havia pressa: el “model” de Salut no preveia un augment dels contagis fins “les darreres setmanes de desembre”.

Una nova tempesta

Així vam arribar al setembre amb una R=1 i un miler de casos nous detectats cada dia, que segurament eren, això sí, un comptatge força exhaustiu dels casos reals perquè es morien unes 10 persones al dia, és a dir, un 1% dels casos detectats (que sabem que és un valor raonable de l’IFR de la malaltia). En tot cas, val la pena recordar que R=1 implica mantenir el nombre de casos, sigui quin sigui aquest nombre. Amb les mateixes mesures de distanciament social que necessitàvem per mantenir 1.000 casos al dia, hauríem pogut tenir 100 casos al dia o 10 casos al dia, si haguéssim estat proactius durant l’estiu. Però, ja dic, va arribar el setembre i teníem 1.000 casos al dia: amb el previsible augment del contacte social de la tornada a la feina i la reobertura d’escoles, instituts i universitats, el nombre de casos es va tornar a disparar i aquest cop no hi va haver manera d’aturar-ho sense prendre, un cop més, mesures molt estrictes de confinament: tancament de bars i restaurants, limitació de reunions, confinament perimetral de cap de setmana i toc de queda nocturn.

A l’octubre, aquestes mesures són, malauradament, inevitables. Es pot discutir si una mesura és més efectiva que una altra i, per descomptat, cal tenir en compte els efectes (econòmics, redistributius, psicològics…) de cadascuna de les mesures. Però amb el nombre de casos enfilant-se altre cop fins els prop de 5.000 contagis diaris a finals d’octubre, l’única solució és tornar a confinar. I a tot plegat cal afegir-hi un altre factor: si dèiem que durant l’agost detectàvem els casos de manera força exhaustiva, durant el setembre i l’octubre perdem aquesta exhaustivitat. En lloc de morir-se l’1% dels casos detectats, es moren vora l’1.5% dels casos detectats (fins a més de 70 al dia), senyal que hi ha molts casos que no som capaços d’identificar.

Però que arribat el punt, com deia, el segon confinament fos inevitable no treu que calgui entendre’l com un fracàs majúscul de la gestió del Govern: com hem vist, no tindríem per què haver-hi arribat. D’ençà de l’octubre, s’han mort vora 3.000 persones de COVID-19 a Catalunya, més de 30 cada dia de mitjana. Fa de mal comparar però això ve a ser com dos atemptats de les Rambles cada dia durant 3 mesos. Cada dia, cada dia. Però encara hi ha qui es lamenta perquè no pot anar a un restaurant, i els nostres responsables polítics segueixen volen trobar un “equilibri”. El que hem arribat a normalitzar és esperverant.

Tot plegat…

Amb un gran cost per a molta gent treballadora (i aquí obviaré el més que lamentable episodi de les ajudes als treballadors autònoms, o la desídia amb els nostres mestres i professors…), les mesures del segon confinament van funcionar des del punt de vista epidemiològic i el nombre de casos va baixar ràpidament. Però s’acostava el pont de la puríssima i el Nadal i hi havia pressions pertot per tal de desconfinar i reobrir. Un cop més, com a l’estiu, es pot optar per allargar les mesures i situar-nos en uns nombres que permetin testejar, traçar i aïllar de manera molt exhaustiva… però el Govern opta, una altra vegada, per desconfinar ràpid. Es presenta un pla de reobertura que ja és poc prudent i, unes setmanes després, s’ignora el propi pla i els criteris que s ‘hi fixaven per reobrir centres comercials, i que preveien no avançar la reobertura si R s’enfilava per sobre de 0.9: els centres comercials es reobren amb R més gran que 0.9. Si el pla de desconfinament és imprudent, les mesures de reobertura adoptades finalment són directament temeràries. I així hem arribat al Nadal: més de 2.000 casos diaris i creixent de manera sostinguda des de fa setmanes. Vora 40 persones mortes cada dia.

La gestió de la primera onada per part del Gobierno espanyol va ser molt dolenta. Les qüestions més estructurals de la mala gestió a l’estat espanyol les deixo per a una entrega posterior, però l’error pràctic de gestió va ser reaccionar molt tard i amb autocomplaença davant la pandèmia. La gestió del Govern català de les “segones onades” ha estat, i continua sent, igualment dolenta… i per les mateixes raons. S’ha reaccionat tard repetidament, i s’ha donat prioritat a qüestions partidistes i electoralistes de curt termini, obviant l’opinió de la comunitat científica i confonent desitjos amb realitat.

Sovint, a Catalunya, sentim que la gestió a la Comunidad de Madrid ha estat nefasta. Hi estic d’acord: certament de les pitjors d’Europa, per no parlar dels països d’Àsia, Oceania o Amèrica Llatina que ho han fet francament bé. Però tenint en compte el resultat final de les gestions catalana i madrilenya en nombre de defuncions, no podem concloure que la gestió del nostre Govern hagi estat millor que la de Madrid.D’ençà del principi de l’epidèmia s’han mort a Catalunya més de 17.000 persones, és a dir, 2.200 persones per milió d’habitants, o una de cada 450 persones. Aquests números són esfereïdors. Segons les estadístiques oficials, el pitjor estat del món en nombre de defuncions per milió d’habitants és Bèlgica, amb uns 1.600 morts per milió. Crec que és hora que els responsables polítics del desastre, al Reino i a Catalunya, facin una seriosa autocrítica… i que els ciutadans comencem a exigir responsabilitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!