Regressions

Els anys més durs de la crisi i de les retallades, i especialment el 2012, les matrícules universitàries a Catalunya es van encarir considerablement. Ara, la iniciativa legislativa popular ILP Universitats busca revertir una part d’aquest encariment. Reclama, en particular, una rebaixa del 30%, una mesura que, per altra banda, ha estat aprovada pel Parlament de Catalunya… i, tot i algunes declaracions de bones intencions, ignorada pel Govern.

Arran de la ILP, hem tornat a escoltar gent intel·ligent i influent com l’Andreu Mas-Colell argumentar que abaratir les matrícules universitàries és una mesura regressiva, és a dir, que beneficia les rendes altes… o, a l’inrevés, que encarir les matrícules es d’esquerres. En Mas-Colell ha arribat a dir que afirmar el contrari és ridícul. Pas mal, la gent d’ordre. Doncs bé, aquest argument té els seus orígens en els sectors més neoliberals de la política catalana i el seu principal mèrit és que ha aconseguit que hi hagi gent progressista i honesta que, amb tot, defensi encarir les matrícules universitàries. I ho repeteixo, perquè és una autèntica clau de judo argumental: diuen que encarir l’accés a la universitat és el millor per a les famílies treballadores i amb pocs recursos.

L’objectiu d’aquest article és posar en evidència aquest argument fent servir dades i gràfiques generades per l’Observatori del Sistema Universitari.

L’argument

L’argument va, si fa no fa, així: com que els estudiants universitaris provenen, en mitjana, de famílies amb rendes més altes que els joves que no van a la universitat, subvencionant la matrícula amb recursos públics estem subvencionant, precisament, a joves de famílies més benestants.

Els contraarguments

Accés a la universitat i equitat

En primer lloc, obvi, apujar el les matrícules té l’efecte de posar barreres a l’entrada als joves de famílies amb rendes més baixes, que no poden pagar segons quins preus. Per tant, fins i tot si és cert que subvencionant les matrícules subvencionem preferentment a les rendes altes, no podem obviar que apujar les matrícules pot tenir l’efecte de concentrar la subvenció a rendes encara més altes, perquè joves de rendes baixes que abans podien accedir a la universitat, ara deixen d’accedir-hi.

En principi, es podria argumentar (i, de fet, s’argumenta) que amb beques a estudiants de famílies de renda baixa és possible corregir aquest efecte. Però aquestes «beques equitat» tenen els seus propis problemes. Primer, està perfectament demostrat que les famílies amb rendes baixes sovint no demanen subsidis a què podrien optar, normalment per desconeixement. Segon, les beques equitat van lligades, en general, al rendiment de l’estudiant i, per tant, són discriminatòries: els joves de famílies amb rendes altes poden passar-se 6 o 7 anys per treure’s una carrera, mentre que els de famílies amb rendes baixes no, perquè si suspenen es queden sense beca.

Al capdavall, en tot cas, la qüestió de si hi ha gent que es queda fora per culpa de les pujades de la matrícula tot i mecanismes correctors, és una qüestió purament empírica: es queden fora o no? I les dades de què disposem a nivell de l’estat espanyol indiquen que sí (Figura 1): el 2013, després de les pujades (especialment fortes a Catalunya), va ser el primer any d’ençà de, si més no, 1970, en què el percentatge de població a la universitat va baixar, en lloc de pujar. Per tant, queda clar que amb la pujada de les matrícules deixem a joves fora de la universitat. Aquests joves provenen, amb tota probabilitat, de famílies treballadores i amb pocs recursos.

La contribució d’estudiants i famílies

Una altra qüestió que els defensors de les matrícules altes acostumen a obviar és que les famílies catalanes ja aporten molt a la despesa de les universitats. De fet, la despesa dels estudiants catalans en matrícules representava, el 2013, el 25% de la despesa total de les universitats públiques, mentre que la mitjana en els països de l’OCDE és inferior al 14% (Figura 2). És significatiu que als països més igualitaris de l’OCDE (els països escandinaus) els estudiants aporten, via matrícula, menys d’un 5% de la despesa total de les universitats públiques. Aquest fet contradiu frontalment l’argument pro-matrícules altes: si les matrícules baixes són regressives, és ben estrany que alguns dels països més igualitaris tinguin les matrícules més baixes!

No anem sobrats d’universitaris i invertim poc en universitats

L’argument a favor de les matrícules cares acostuma a anar acompanyat de dos arguments addicionals, encara que no hi estiguin pròpiament relacionats. El primer és que a Catalunya hi sobren graduats universitaris i que, per tant, tampoc passa res si es matricula menys gent a la universitat. El problema, a més de no tenir massa a veure amb la qüestió de la equitat, és que això és fals: a Catalunya hi ha un percentatge de graduats universitaris lleugerament per sota de la mitjana de la OCDE.

El segon argument és que a Catalunya ja gastem molt en universitats. Altre cop, resulta que això no és cert: Catalunya està a la cua de la OCDE en despesa en ensenyament universitari.

Les alternatives

Hem vist, doncs, que l’argument té problemes importants. Però, en tot cas, si els seus defensors realment es preocupen pels efectes potencialment regressius de la subvenció de les matrícules universitàries, no hi ha cap solució que no passi per apujar matrícules? La resposta és que sí: n’hi ha i són diverses, conegudes i relativament fàcils d’implementar.

Una possibilitat és finançar la matrícula de tots els estudiants mitjançant crèdits públics que cal retornar, i aquí rau el quit de la qüestió, quan el graduat universitari comenci a cobrar per sobre d’un cert llindar (és a dir, quan la formació que hem pagat entre tots reverteixi en més rendes). Una altra manera és, directament, apujar els impostos a les rendes altes per finançar la universitat, amb el benentès que bona part de les rendes altes es deuen, precisament, a la formació universitària pagada entre tots.

En comptes d’implementar aquestes alternatives senzilles i directes, es va optar per apujar les matrícules. I, perquè no sigui dit, acompanyem les pujades amb un sistema de beques i de bonificacions dependents de les rendes de la família de l’estudiant, tot plegat ben difícil d’implementar i d’auditar, ben opac, i havent-hi de dedicar uns esforços i una burocràcia considerables.

Queda clar, doncs, que la intenció última dels ideòlegs de les matrícules altes no és altra que posar barreres l’accés a la universitat, especialment per a les famílies de les classes populars. Que no ens aixequin la camisa!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!