Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Xesca Ensenyat : Joia

Publicat el 14 de maig de 2010 per rginer

Joia, sí, quan en un moment inesperat de la teva vida coneixes una, dues, tres, quatre, cinc o més persones d’una manera ‘virtual’.
I com aquesta virtualitat es va anar convertint en real. I com es va organitzar un viatge a les Illes i es van retrobar. I com una escriptora, una poetessa, una historiadora i una viatgera van poder parlar cara a cara, sense embuts.
I com l’escriptora ens va regalar amb menges absolutament fantàstiques del seu poble. (I si us plau Roseret, no li diguis ‘cap i pota’ a la greixonera; és un sacrilegi …) I vam poder beure una copa de cava a les dotze del migdia; i seure a taula plegades juntament amb en J. i en F.

I continuar llegint un post darrera l’altra, i aprendre i molt; ‘Via Crucis’, ‘Una altra vida’, ‘Babalusa la Medusa’ tres novel.les que esperen editor i ser publicades.

Un catering, amb na Júlia, enviant unes receptes per llepar-se el dits. 
Unes reinvidicacions nacionals, de lluita, de defensa del nostre país i la nostra llengua.
Un desig de viure. Un intercanvi de correus, idees, emocions, estats d’ànims, opinions; com va escriure la poetessa: L’única pàtria que ens permeten.

O com em va fer recordar a Coleridge : Li agradava preguntar: Què pensaríes si, després d’haver somiat que et passejaves pel jardí, et despertessis amb una rosa fresca a la mà damunt els llençols, una rosa recent tallada, plena d’espines ……

Això és la joia – ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.



I això és la mort – tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.


– Màrius Torres –

Ni sóc escriptora, ni poetessa, i em cal anar llegint llibres i més llibres. M’agrada en Màrius Torres. 

I la fotografia d’un veler, on ella somiava viatjar com a cuinera de la tripulació….. Sittwe, Faifo, Mar de Xina, Mar d’Andaman, Oceà Pacífic …..


  1. Aixó de Johny, així mal escrit, vé d’una cançó de Marlene Dietrich i identificava els meus correus i era com ella m’anomenava.
    Malgrat l’esforç ella no ha aconseguit arribar a Ítaca i com a bons mariners que hem estat sempre els catalans ara jau al fons del mar. Per aixó he titolat aquest missatge amb una altra expressió que jo utilitzava: Ens veurem a Berlin. Ens trovarem al final, quan la victòria que serà quan el món haurà donat un passet més endavant cap a una situació millor i nosaltres tindrem també una millor visió del món.
    Ha estat un plaer coneixe-la, poder compartir el rugir del seu hidroavió i veure l’horitzó des de la altura i direcció que ella hi posava aferrant les palanques fins i tot quan ja l’aparell no responia i tot eren ensurts.

    Llarga vida als homes que al seu país són fidels

    Joan

  2. i l’hidroaviò i el vaixell dels somnis possibles, dels somnis robats, dels ideals i de les forces contradictòries que generen la vida. Una abraçada salada, ja saps per què, amb estimació i el goig de comptar amb la vostra amistat i la d’ella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.