West Side Story: 50 anys de la seva estrena a Barcelona
Publicat el 5 de desembre de 2012 per rginer
Tornant de comprar el pa (per cert, Fleca Fortino, Travessera de Gràcia 145, a deu minuts de casa caminant), he passat per la Rambla de Prat per davant els cinemes Bosque.
Un cartell informa: Cinema Aribau – 50 anys de l’estrena de West Side Story. Passi de la pel.lícula dia 7 de desembre a les 10 del vespre. Immediatament la meva memòria ha entrat en funcionament. Tenia aleshores disset anys. Vaig anar a l’estrena. En sortir de veure la pel.lícula era en un núvol. Fins a set vegades vaig tornar al cinema Aribau, set. No recordo el preu de les entrades, vint ? vint-i-cinc pessetes?
No era barat, encara que fent mans i mànigues, podia ser assumible per la gent treballadora. A casa teníem una economía força peculiar: Els meus pares treballaven, el pare, al moll , de bastaix, la mare a casa cosint dues dotzenes de camises al dia, sentada mes de deu hores davant la màquina de cosir Wertheim o Singer. Després de molts anys, la mare va deixar de treballar, perque el meu germà i jo vam entrar en aquest món del treball, ben jovenets. Tot el nostre sou anava a una bossa comuna que la meva mare administrava. L’avi vivia amb nosaltres, jubilat, però sense cobrar ni un duro; eren altres temps. El meu pare feia els seus raconets de guardiola en sabates, calaixos, butxaques d’abric. Complicat de trobar aquests racons. La mare deixava el seu moneder sempre obert. I de tant en tant el meu germà i jo l’obriem i preníem algunes monedes, per anar al cinema, comprar tebeos. Era un espoli control.lat i admès.
Un cartell informa: Cinema Aribau – 50 anys de l’estrena de West Side Story. Passi de la pel.lícula dia 7 de desembre a les 10 del vespre. Immediatament la meva memòria ha entrat en funcionament. Tenia aleshores disset anys. Vaig anar a l’estrena. En sortir de veure la pel.lícula era en un núvol. Fins a set vegades vaig tornar al cinema Aribau, set. No recordo el preu de les entrades, vint ? vint-i-cinc pessetes?
No era barat, encara que fent mans i mànigues, podia ser assumible per la gent treballadora. A casa teníem una economía força peculiar: Els meus pares treballaven, el pare, al moll , de bastaix, la mare a casa cosint dues dotzenes de camises al dia, sentada mes de deu hores davant la màquina de cosir Wertheim o Singer. Després de molts anys, la mare va deixar de treballar, perque el meu germà i jo vam entrar en aquest món del treball, ben jovenets. Tot el nostre sou anava a una bossa comuna que la meva mare administrava. L’avi vivia amb nosaltres, jubilat, però sense cobrar ni un duro; eren altres temps. El meu pare feia els seus raconets de guardiola en sabates, calaixos, butxaques d’abric. Complicat de trobar aquests racons. La mare deixava el seu moneder sempre obert. I de tant en tant el meu germà i jo l’obriem i preníem algunes monedes, per anar al cinema, comprar tebeos. Era un espoli control.lat i admès.
La colla d’amics i amigues ens trobàvem tots els vespres en un bar del carrer Gran de Gràcia. Durant moltes setmanes el tema de conversa va ser ”West Side Story”. Amèrica, Nova York, música, ball, somnis, històries d’amor, dificultats, violència. Era un retrat d’Amèrica diferent de les pel.lícules ensucrades de la programació dels cinemes. Un musical extraordinari. Els balls, les cançons, la història, Nova York.
He estat cercant a la xarxa un bon resum de la pel.lícula, per festejar aquests cinquanta anys. Una mica difícil. He escollit una escena, curta, la de la sala de ball on els Jets i els Sharks ens demostren lo bé que saben ballar aquest ‘Mambo’ inoblidable. En Leonard Bernstein va compondre una música difícil de superar.
Publicat dins de Música, cinema, teatre | Deixa un comentari