Urbanisme ben entès i humà
Publicat el 16 de juny de 2008 per rginer
Hi han projectes urbanístics, blocs de vivendes, ben pensats, humans. Arran d’un post de l’amic Blesa (brillant com sempre), una inexperta en arquitectura com sóc, sí m’gradaria explicar un projecte de vivendes en el meu poble-barri de Barcelona construït ja fa més de 30 anys, crec. A més, aquest grup d’edificis de vivendes són tot just davant del meu balconet.
Podeu veure en la fotografia feta desde el balconet el pati interior d’esbarjo que els veïns ténen per poder disfrutar d’un espai privat. Ara veig amb goig com els néts dels primers habitants dels pisos juguen en aquest pati.
És un conjunt de quatre edificis de tres pisos i àtic, dos per planta i amb quatre portes d’entrada per dos carrers diferents. Fa cantonada, i les botigues ja formen part del barri desde el principi. També ténen un aparcament de tres plantes amb una entrada i sortida fàcil, sense columnes que entorpeixin les entrades i sortides dels cotxes.
Fent una mica d’història, aquestes vivendes ocupen tot l’espai del convent de les monges santjoanistes, de clausura. Les campanes de l’esglèsia, despertàven als meus pares, a les sis del matí. On és ara el pati d’esbarjo, teníen l’hort, el cementiri i el jardí. La meva mare havia acompanyat unes monges sense hàbit per acompanyar-les en la seva fugida pels avalots de la guerra civil. La gent de missa no volia saber res, i ella, que mai ha anat a missa, les va acompanyar i ajudar …. ja solen passar aquestes coses. Quan el bisbat de Barcelona va vendre els terrenys, el convent, l’esglèsia, vàrem tremolar. Què hi faràn ara en aquest terreny tant i tant gran, en un barri envejat ?
Sortosament, i no sabré mai per quin motiu o qui va ser el promotor i els arquitectes, van construir l’Edifici Oasis, i van donar una qualitat de vida al barri que tots hem agraït.
Aquest matí les orenetes han invadit el pati i els terrats; les merles sempre hi són;
la llum entra arreu. Les fotografíes que podeu veure, mostren el meu paisatge desde el balconet; la simetria de les cases de l’Edifici Oasis, o veure un ‘afegit’ il.legal a un edifici on encara viu una germana del meu pare, i al costat una caseta rehabilitada, on el meu pare va nèixer l’any 1905. Una altra caseta rehabiitada amb jardí i al costat la torre del doctor Vives, metge del barri, uns edificis pocasoltes, lletjos, on abans hi havia una casa molt gran on vivia la Catalina, el paradís per a tots els xiquets del barri , perque podíem fer tot el que a casa no ens deixàven fer, i a més amb uns espais grans.
L’edifici on jo visc el van construïr en temps de la República. Són petits, però lluminosos, i a més el meu té aquest balconet i una finestra on abans es veien les monges treballant a l’hort, enterrant les que havíen marxat en el seu petit cementiri o senzillament meditant o passejant pel jardí.
Ara, veig la lluna en totes les seves fases, el sol de migdia i tarda lluminós, els núvols per poder saber si porten pluja o no, els vols dels avions, els estels, els ocells, les flors dels balcons i els arbres, les famílies amb els infants jugant al pati i per sobre de tot, un silenci, estrany i difícil de creure, en una Ciutat.
No són aquestes les explicacions tècniques que l’amic Blesa hagués fet, certament.
Però ell segueix aquesta línia d’uns arquitectes i promotors que fa més de trenta anys van aconseguir construir unes vivendes dignes i donar una qualitat de vida per el barri. Són aquestes construccions, o aquest urbanisme, gens mediàtic, però que existeix, el que m’agrada.
Sempre recordaré la Rambla Prim, quasi tocant al riu Besòs i al barri de la Mina.
Jo la recordo com un carrer molt ample, sense asfaltar, sense voreres, amb unes torres d’Alta Tensió com a únic paisatge entre les fileres d’edificis que feien pànic.
Teníen les mateixes dimensions de les que volen ‘plantar’ per la famosa MAT, però amb centenars de veïns vivint al seu costat.
En díes de pluja era un veritable fangar i en aquells edificis de deu, dotze o més plantes, vivíen les persones que van arribar a la ciutat a cercar un futur.
Avui és una Rambla preciosa, on els veïns passegen, aprofiten els bancs per llegir el diari o vigilar els infants i ténen la platja tot just a cinc minuts a peu i …. tot aquest embolic del Forum. És aquesta Rambla que val la pena, és aquest urbanisme humà, és aquest pensar en la gent i donar una qualitat de vida, el que més m’agrada.
Les ciutats també ténen racons entranyables on hi vius amb tranquil.litat, encara que sigui difícil de creure.
Publicat dins de Sant Gervasi - El meu barri | Deixa un comentari
1. T’has passat una miqueta amb l’elogi.
2. Tens raó. Aquesta arquitectura anònima és l’habitable. Aquella que fa “barri” ; la que fa societat. La que baixa a la nit amb les cadires al pati a xerrar.
3. És una arquitectura que ix de la dictadura precoçment, però que s’emmiralla amb les arquitectures centreeuropees de les “Hof”, és a dir, ” arquitectures reidencials-amb-pati”. Amb un punt de repensar-se pels socialistes, ja pràctics, no utòpics. Uns falansteris en xicotet. Cada illa és una unitat social i arquitectònica. A “Alemanya” arribarien a ser enormes, com la Karls Marx Hof a Viena. És aquella arquitectura, si més no la interior, que apareix en la pellícula “Porter de nit”.
Bé, Roser, que m’enrtotlle més que les persianes.
Un beset.
PS: doncs sí estem perdent l’objectiu de l’arquitectura, que és el marc on la vida de les persones transcorre. I punt. Davant de tanta “mariconada” arquitectural, normalitat arquitectònica.
Hi he viscut molts anys a Barna, en fa 23 que en vaig marxar i l’últim pis on visquí era un entresol,nou, a Rosselló, front de la Model (que no veia) perque era interior, i tenia un pati molt gran dins la illa de cases. El varem agafar perque teniem els nens molt petits i allò era com un “parque” de 30 m2 on els podiem deixar jugar sense perill, i a l’aire lliure. Els hi vaig muntar una piscina de dos pams d¡aigua que encara ara recorden com a “immensa”. M’ho ha recordat les fotos que penjes. Despès de viure en un átic, en un cinquè, i en un sobreàtic: un entresol. Va ser un gran canvi baixar de les altures i tots a casa tenim un bon record del pis de Rosselló, però no tornaria a Barcelona. Ara davant de casa hi ha camins i sembrats, el riu, turonets, els guarans del veí, (en Ramon, que deu anar cap als 90) garses, molts conills (una plaga), merles, puputs, cueretes blanques, talps, eriçons i un paisatge amb tants colors del verd com feia anys que no veia. No se els anys que trigaran a espatllar-m’ho.
(ja estic prou be de la contractura, no ha estat res)
Records i que et vagi be la “petita intervenció “al braç