Chào ông Viêt Nam

Ahir vaig tenir el goig i el plaer de ser al Palau per escoltar la veu dels artistes recitant i cantant en Josep Maria de Sagarra. Va ser la primera sortida en molts mesos per assistir a un acte que hem venia molt de gust. Per motius de mobilitat m’he perdut moltes coses i he estat dins el meu cau moltes setmanes.

Esgarrifances en escoltar na Sílvia Bel, o na Silvia Perez Cruz, o n’Ester Formosa, o en Josep Maria Pou, o na Montserrat Carulla, o en Ivan Benet, o en Pere Arquillué, o en Toti Soler, o en Roger Mas, o en Maurici Villavecchia, o na Rosa Novell  o na Carme Sansa, o na Marina Rossell, o en Lluis Soler, o en Enric Majó, o en Joan Anguera, o el Cor Jove de l’Orfeó Català. Tot amanit per en Joan Ollé.
Potser una mica llarg. Pel meu gust els fragments de dues traduccions shakesperianes, només amb una de sola, ja hagués estat bé. En Lluís Soler, l’últim, com un afegitó. Un final sobtat, gens de l’estil Sagarra. Rosa Novell va posar massa dramatisme en recitar el Poema de Nadal. Intercalar textos de les Memòries i fragments de poemes o teatre, articles i cançons, tot un encert. Sí, després d’un començament fred, l’ambient es va anar escalfant, fins arribar a un final, una mica decebedor.
Aquesta casa ha fet un resum molt acurat i ha escollit magníficament tres dels millors moments de l’acte. Us recomano de veure Vilaweb TV. Ester Formosa i Toti Soler ens van oferir una interpretació extraordinària de la cançó del recordat Ovidi Montllor del poema Vinyes Verdes Vora La Mar.

Com l’acte era gratuït, popular i institucional, el públic no era massa divers. Més públic institucional que no pas popular. Majoria de gent gran, molt gran i poc avesada a seure al galliner. Poca gent jove, molt poca. Entretinguda amb els comentaris del públic abans de començar l’acte i durant el descans. El Palau, com ja és històric, amb poc comfort. Poc espai entre les fileres. Temperatura ambient no gaire bona. I com és habitual, gent marxant abans d’hora per no trobar gent a la sortida. Són els moments que els artistes agraeixen els aplaudiments i tú t’has de posar en peus, primer per aplaudir perque t’ha agradat, i molt, i després perque la gent que marxa no et deixa veure l’escenari.

Com l’acte va ser gratuït, institucional i popular, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, senyor Artur Mas, va fer un parlament abans de començar, amb tots els artistes asseguts al seu lloc. 
Ben preparat, com sempre, però es va enrocar, s’hi va trobar bé, i el seu parlament es va anar allargant més i més. No calia. Va oblidar que era un acte popular, no només institucional. I acabo …… no acaba; per acabar, no, encara no, i deixeu-me dir … i continúa.
Vaig fer un parell de comentaris expressant la meva opinió, i amb un gest de, ” a veure si podia començar l’acte”. Al darrera mateix unes persones em van renyar, em van dir ‘xarnega’ i no sé quines paraules que ‘era amiga d’un senyor anomenat Rajoy’. ‘Jo no em quedo, marxem’. Vaig sentir com hem colpejaven, suaument, però crec que enfurismats, les meves espatlles. Evidentment, ni contestar, ni mirar-los i jo ja concentrada i gaudint de la paraula de’n Sagarra. Potser creien que al llarg de l’acte els meus comentaris continuaríen. Van ser els meus aplaudiments que van continuar.

En marxar, un senyor gran, vora els 80 o més, amb bastó, ulleres de doble vidre, bigotet, xapat, ben vestit, em mira, i m’insulta. Jo encara estava recordant les vinyes verdes vora la mar, o el noi de la mare, o la filla de carmesí, i per tant, silencionsament i mirant la cara de sorpresa de la xicota de’n G. una noia jove, vint-i-cinc anys, vam continuar baixant les escales del Palau fins arribar a Via Laietana.

Un Lloberola va sortir de la tomba i va anar al galliner del Palau. Un seient no gaire ben escollit, per cert. 

Fotografia: Vinyes vora la mar – Illa Salina – Sicília.