Un pretext, mentides, racisme: Motius per robar
Sempre m’ha semblat que veure les cares de la gent racista, feixista, superbs, amb ànsies de poder és més fàcil de lluitar contra ells, que no pas la gent que darrera unes sigles, un partit, un govern, organitzacions antiracistes, humils i col.laboradors, s’amaguen persones que viuen, treballen i lluiten com a racistes, feixistes, superbs i amb unes ànsies de poder imprevisibles. A Europa tenim un exemple clar; ningú dels que van votar els partits racistes, es pot sorprendre de tot el què passa a Itàlia (i el que pot esdevenir en altres països de la vella Europa on els partits racistes són cada vegada més nombrosos). La gent quan va votar a l’individu que presideix un d’aquests partits, ja saben el què passarà. El problema són totes les bones persones que no el van votar i que han de patir tot el que els passa o les persones que creuen donar el seu vot a persones amagades al darrera d’un partit o organització, i la realitat és una altra. Dit això, voldria viatjar novament a les antípodes, a Austràlia, on mai coneixem el què passa … ‘ terra australis’ – terra incògnita . També és cert que a ells tampoc els interessa molt, sobretot quan els problemes s’anomenen : ‘aborígens’.
L’anterior govern del conservador senyor Howard tenía unes boníssimes i amicals relacions amb l’anterior govern del senyor Bush. Tant és així que van col.laborar obertament en molts projectes i sota el mite de la paraula ‘racisme’, van estar intentant recuperar una terra al nord del continent. Les notícies de violacions i prostitucions dels nens aborígens eren notícia de primera plana. Els grups tribals del Northern Territory eren els més ganduls, salvatges, i borratxos. El govern conservador va arribar fins i tot a parlar de genocidi, esclaus del sexe dels grups tribals descendents dels Mutitjulu. Però totes aquestes notícies eren senzillament cortines de fum, motius que buscava el govern, amb la col.laboració del govern del senyor Bush, per fer fora de les seves terres els grups tribals. Si mireu un mapa d’Austràlia, aquestes terres són al nordest, anomenades Arnhem, Darwin i tot just sota l’estret de Torres. El Parc Nacional Kakadu, que tant em va fascinar, també és en aquest territori. Viuen diferents grups tribals en diferents petites regions anomenades West i East Arnhem, Ngukurr, Borroloola/Barkly, Victoria River, Darwin/Daly, Katherine, Twi Land.
Desde l’any 1984 existeix el ‘Northern Land Council’ un territori dins el Northern Territory, independent i governat per els mateixos aborígens. En aquell any es van escripturar un total de 124,818.18 km2 de terres. L’any 2005 les terres legalment de propietat dels diferents grups tribals arriben ja als 208,730.94 km2.
El 70% de la població aborígen del Territori Nord, unes 40.000 persones, ténen el dret de propietat de la terra legalment i escripturat.
Abans de perdre les eleccions, el senyor Howard va declarar una emergència nacional i va enviar l’exèrcit al Northern Territory per ‘protegir els infants’, ja que patíen d’abusos sexuals terribles i brutals.
El propassat mes de febrer, el nou primer ministre Kevin Rudd, del partit laborista, va organitzar una cerimònia, com ‘el primer pas’ de desgreuge per totes les barbaritats, crueltats, genocidi que els blancs colonitzadors van fer amb els veritables habitants del continent.
El mes de maig es va rebre un informe molt exhaustiu sobre l’estat de 7.433 infants aborígens de les terres del Northern Territory, ‘motiu’ de l’entrada de l’exèrcit de l’anterior govern. Es va detectar abusos insignificants a 39 infants. Es van trobar que totes les crueltas que van anar escampant per els diaris que els infants van patir, no eren gaire diferents de les que pateixen els infants amb la pell blanca i en les idíl.liques platges del continent o en qualsevol altra població, però en aquest cas, l’exèrcit no va ‘envair’ la terra per salvar els infants.
La ministra per els afers aborígens, Marion Scrymgour va declarar : ‘ Pares, oncles, germans, avis, tots són sense cap mena de dubte innocents de les denúncies rebudes, molt cruels, i que es van reduïr a les llàgrimes i la indefensió dels grups tribals’.
El que els metges van descobrir no era res més que pobresa, fam, males condicions de vida, en una de les terres més riques del món. El senyor Rudd ha rebut aquesta herència de l’anterior govern conservador, però sembla que vol continuar la política de desenvolupament de ‘regions amb un alt índex de riquesa’ del territori. Dins el Northern Territory, es troben les mines d’urani més grans del món!! El Govern de Canberra vol extreure l’urani i vendre’l.
Governs estrangers, com els EE.UU. volen aquest territori com a abocador dels residus tòxics que ara són a 550 kms al nord d’Adelaide a uns 2.500 kms del Northern Territory i per on passa la línia de tren que arriba fins a Darwin.
La via fèrrea de Adelaide a Darwin segueix la línia de l’Olympic Dam, la mina d’urani més gran del món, que va ser construida amb l’ajut de la Kellogg, Brown & Root, empresa subsidiària del gegant americà Halliburton, alma mater de Dick Cheney, antic vicepresident del govern d’EE.UU. i gran amic de l’anterior primer ministre australià senyor Howard. Una mina subterrànea on s’obté grans quantitats de coure, or, plata i …. urani. Treuen l’aigua d’un acuífer proper; 35 milions de litres al dia i els residus tòxics de l’urani són depositats en un abocador que ja medeix uns 3 metres d’alçada. L’urani, però, es va acabant ….. en aquesta mina.
Arrabassar la terra als aborigens i convertir el Northern Territory en un abocador dels residus tòxics de la mina Olympic Dam i extreure’n més de les diferents mines d’urani que ‘dormen’ en territori de propietat aborígen, no té res a veure amb tot el que es va publicar els últims anys, d’abusos sexuals, maltractaments i altres històries. Era senzillament el motiu per fer-los fora.
El que fa d’Austràlia una nació única al món, no són les seves platges, el sol, la seva societat, la seva natura …. són els seus primers habitants, els més vells del món (40.000 anys), i al llarg d’aquests anys han aguantat amb valentia i coratge, totes les tempestes, desastres naturals, les invasions colonials, i ara s’enfronten a una colonització molt més perillosa: un abocador de residus tòxics i l’extracció d’urani de les mines dins el seu territori. Evidentment si això arriba a passar, la gent hauría de marxar de les seves terres per no morir.
No es tracta d’un perill puntual d’una nació, és un perill mundial. Vendre urani és un delicte greu contra la humanitat.
Aquesta informació, l’he llegit, entre d’altres, en un article absolutament genial, del periodista John Pilger, que va escriure a The Guardian, el propassat 24 d’octubre. John Pilger, australià, ha escrit llibres, ha fet diferents documentals de les guerres de Viêt Nam, Irak; ha fet documentals que han estat premiats dels problemes a Darfur, Congo, Birmània, i no és gens sospitós de ser una persona amagada al darrera d’una disfressa feixista, racista i superb o al servei del poder econòmic globalitzat.
La fotografia correspòn a la visió i el logo del Northern Land Council. Paga la pena engrandir la imatge.
Ens hem d’imposar uns límits, hem de recuperar i arborar els nostres principis. Això és tot.
De moltes coses, segons en Miquel Bauçà en té la culpa Déu. Jo hi estic d’acord. De l’impuls sexual en té la culpa Déu, no? És culpable, algú que sucumbeix a aquest impuls i sodomitza un nin de 4 anys sense ni adonar-se que li fa mal, fins que descobreix que el nin és mort? Hi ha dos autors que m’ho han posat molt difícil a mi (sort d’en Miquel Bauçà, que m’ho va fer més barat, traspassant-ne la culpa a un Altre): Nabokov i Coetzee. M’he passat hores i més hores amb la novel·la Lolita dins les mans i el cap que me voltava, provant d’esbrinar si la puterrona era ella o el puterró era ell. Encara no ho he esbrinat. Un amic especialista en aquest llibre (hi va fer, fa molts anys, la tesi doctoral) ja s’havia ocupat de rentar-me el cervell des de l’adolescència. Reconec que en tenc com un trauma. Ell estava persuadit que la puterrona era na Lolita, i d’aquí no el treies. A mi el que em matava és que no la sabia disculpar, no perquè fos una nina, una menor, sinó senzillament perquè Déu l’havia dotada d’una líbido normal. Només em faltava llegir aquella novel·la inquietant de Coetzee. Som molt dolenta per als títols, però va d’un professor d’universitat que ha vacil·lat amb una alumna i l’engeguen, i ell visita una filla que s’ha fet grangera; una noia que és lesbiana, a més a més. Doncs bé: uns pillets que entren a robar a la granja la violen; és una cosa molt bèstia. Doncs Coetzee es debat entre el personatge de la filla i el del violador de tal manera, havent entrat a fons dins del cervell de tots dos, que sembla que l’excusa. No és que l’excusi, però no l’acusa de res, al violador.
El meu posicionament general, per aquests i d’altres casos, és el següent: no vull saber si són culpables o innocents, si de petits foren maltractats o violats i els en queda un romanent que els aboca a repetir el que els varen fer, per revenjar-se’n o el que sigui. Per molt que jo pogués justificar qualsevol impuls criminal, no el deix projectar, el reprimesc. A això jo no ho vull fer i ja està. Me nec a fer segons què. No me dóna la gana i ja està.