Chào ông Viêt Nam

Tots els díes quan surt el sol, na R. ja ha començat el seu trasteig …. meditació, escoltar música, preparar el brou, endreçar, llegir, escriure, sortir al carrer. Des de fa unes setmanes aquest despertar s’ha convertit en una angoixa fins ara desconeguda, o més aviat, diferent.
Aleshores recorda, pensa, el lloc per meditar, per reposar, per somiar, per tornar .. i entra en un programa de fotografíes, ben arxivades, i les mira i mira, el riu Mekong, sud de Laos, regió de Champasak, una zona coneguda per el nom de Si Phan Don, les ‘4.000 illes’ ..
Seu davant una pantalla i contempla les sortides de sol; com l’aigua del riu es va escolant lentament, la grandiositat d’aquest riu, la vegetació, el silenci.
Puja a una barca i navega riu avall, Don Khon, Don Det, Si Phan Falls. La tranquil.litat de les aigües es tornen ràpides i turbulentes; un espectacle magnífic, sorprenent; les aigües del riu Mekong abandonen Laos i entren a Cambodja de forma violenta.
És hora ja d’anar a plaça; la gent de Don Khong ( on na R. ha trobat el lloc) acudeix al mercat on pots trobar el menjar que necessites per el dia; verdures, hortalisses, peix, carn, espècies, arròs, fruites.
A peu, en bicicleta o en moto, la gent va arribant amb el cabàs buit i tranquil.lament sense presses torna a casa per començar a preparar el menjar del día.
Després cerca el lloc, seu, i contempla el riu. Venen veïns i amics. Peten la xerrada, sense discusions ni sorolls. Beuen un gotet de ví d’arròs, o un whisky d’arròs laosià que na R. el troba fortíssim.
Deicideixen agafar la barca i tornar a navegar riu avall. A Don Det baixen per veure si hi han molts joves arribats d’arreu del món per passar-hi una temporada en aquesta petita illa on encara no ha arribat l’electricitat a totes les cases. Són els ‘backpackers’ que han trobat el seu lloc al sudest asiàtic. És un petit paradís on l’activitat prioritària és ‘el dolce far niente’. L’únic soroll que veritablement amoïna és el que provoquen els generadors, per veure la televisió, tots plegats sentats al seu voltant amb la gent que viu en aquesta illa.
Per arribar a l’illa del costat, Don Khon, travessa un pont construït per els colonitzadors francesos, quasi quasi igual que el pont de Gard. Els ‘xiringuitos’ apareixen ben situats al costat del camí oferint tota classe de serveis; canoeing, kayating, transport en cotxe fins a la frontera amb Viet Nam, a la vall de Bolovens Plateau, a Paksé, lloguer de bicicletes, lloguer de barques, accés a internet, restaurant, venda de roba i capells, fruites.
Pel camí et trobes travessant un monestir budista, theravada, com tots els de Laos.
Flors, i moltíssimes papellones, i algún que altre monjo meditant i llegint.
Quan arribes a les Li Phi Falls pots continuar camí i arribar a l’altra banda de l’illa on el riu ja ha tornat a la calma, i on encara hi viuen el dofins Irrawaddy. Molt difícil de veure’ls; una espècie en perill d’extinció. 
Na R. torna al seu lloc de repòs; aquesta vegada contra corrent; més lentament encara. No s’hi veuen barques, ni transports, algún pescador que deixa la seva xarxa i una ampolla de plàstic (¿¿??) que fa de boia per saber on és. Na R. pensa … i no els han explicat a la gent que el plàstic és altament contaminant ? Els joves visitants de Don Det també llencen les bosses al riu.
La mestressa ha cuinat un peix embolicat en fulles de plataner que és deliciós. Abans, però, na R. es beu una cervesa Beerlao, molt recomanable i també una seguretat per evitar problemes gastrointestinals.
La nit és fosca i passejar per aquesta illa no és sempre agradable, si més no, has d’anar ben coberta per evitar les picades de mosquits o altres insectes.
La pell dels occidentals és el seu ‘postre’ i cal anar en compte. Millor seure dins a casa, agafar el llibre, llegir una estona, jugar a un joc de taula, i a dormir ben aviat.
Només cal canviar els hàbits i gaudir d’aquest lloc on es pot meditar, reposar, somiar.
Tornar a aquestes illes, recordant els bons moments, fa tornar el somriure a na R. i de mica en mica l’angoixa va desapareixent.