Tasmània; viatge interromput
Publicat el 9 de juny de 2008 per rginer
M’he adonat que la meva travessa a peu per l’Overland Track a Tasmània, encara no ha acabat ! El motiu; m’he perdut. He estat en altres indrets, llocs, i trasbalsada per situacions imprevistes i no vaig fer cas de’n Steve (el meu instint transgressor de les normes pot més) i em vaig quedar al darrera, com sempre, badant i mirant qualsevol flor, arbust, racó, panoràmica i …… una serp que va fugir quan va sentir que era observada mentres cercava una mica d’escalfor del sol que en aquell moment va aparèixer. Vaig respirar …. perque són perilloses. Ens van donar un full amb fotografíes de les serps a les que no havíem d’apropar-nos mai.
No he arribat al primer dels refugis, encara, però sí que he passat per el llac Dove i Cradle Mountain, per uns camins equivocats.
Sí, és cert, que hi han muntanyes més boniques, però ser en una illa com Tasmània, no gaire lluny de l’Antàrtida, al cul del món, què voleu que us digui, em va impresionar. Feia fred; tot just el termòmetre marcava 0º ( finals d’octubre – primavera ). I jo pensava, en aquest continent, he passat dels 38º amb 80% d’humitat de Darwin, al nord, tròpic, i ara a 0º en una illa d’aquest continent no gaire lluny de l’Antàrtida.
Jo quan sóc en un camí, muntanya, bosc, costa, monuments plens d’història, un cel ple d’estels, davant un edifici o una casa ben feta, amb amor, i moltes més coses, no sé, m’agafen esgarrifances i m’emociono per ser-hi, allí en aquell moment.
Vaig recordar en una visita a Roma quan vam caminar en S. i jo desde les ruïnes de Caracalla fins les catacumbes de San Calixto i vam arribar a la Via Appia ‘original’, feta amb aquelles pedres enormes i vam caminar-hi i jo vaig veure en Espartac com arribava a la Ciutat. O ser sota mateix del monument a Sibelius a Helsinki, davant el mar, escoltava la seva música.
Doncs, a Tasmània, jo era en un indret solitari, desconegut i perdut, lluny de la civilització que coneixía fins ara, on la natura és el monument, on em sentia lliure, i encara que amb moltes limitacions i vigilada per els guàrdies forestals, com és habitual, transgredir les normes, amb responsabilitat i sabent el què fas, pots arribar a moments de felicitat.
Encara estic caminant per cercar el bon camí; no puc llegir les normes, ni els rètols, però, els vull trobar en realitat ?
La fotografía correspòn al llac Dove amb Cradle Mountain, al fons, un dels cims més alts de l’illa, de 1.545 metres, on encara es pot veure una mica de neu de primavera.
Publicat dins de Austràlia - Un nou viatge | Deixa un comentari
No els pots posar bé? En comptes de ser una columna vertical, és una columna tombada, de quan l’imperi romà va anar de mal borràs.
Ahir amb una amiga vàrem parlar de literatura tota la tarda, i saps, en el transfons de tots els libres que sortien a col·lació hi havia un viatge. No sé si era casualitat, o és que sempre hi ha un viatge. A banda que segons com t’ho miris, la vida què és, si no. Al marge que els planetes i les estrelles, també quins belluguets. I la Terra què, fent dues menes de moviments alhora: el de rotació i el de translació …
Totes dues estam penjades de Murakami. Ella vigila com una Agnes Moorehead en el paper de Rebecca els aparadors de les llibreries i les ressenyes de premsa, i jo faig el meu torn d’imaginària devorant catàlegs d’editorials, començant per la ema. I no, no: no surt cap novel·la de Murakami; enguany ens hem hagut de conformar amb el Salze ceg, dona adormida (contes). Escriure novel·les és un pal, ja t’ho dic jo; és molt més divertit llegir-ne.
Doncs a Kafka a la platja, Murakami els fa viatjar: en tren, avió, cotxe per l’autopista, i també el viatge interior, la consciència: el bosc, el corb, i tot allò tan bell i alhora tan aterridor. I després, aquella altra novel·la on una parella jove va a la recerca d’un xot passador: una cosa raríssima.
Tot això em fa pensar que els teus viatges, a banda de ser una il·lusió o un desig que quallen, són una metàfora del teu silenci, com ho va ser Oô quan sabíem que hi eres, i de la pròpia vida dels qui no vàrem anar però pensàvem en tu.