Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Tardor a Montserrat

 

 

Na M.A.V. i en B. S. em van convidar a casa seva a Collbató. Passar un dia plegats. Fa ja més d’un parell d’anys que no tinc cotxe i sóc usuaria del transport públic. Així que vaig pujar al tren fins a Martorell i en arribar ja hi eren a la sortida de l’estació.. El cost del transport públic per als jubilats és molt i molt barat. Anar i tornar a Martorell €4.10. No més de 25 minuts fins a Plaça Catalunya. De vegades, bé moltes, penso, jo que sóc viatgera, que tenim un transport públic molt bò, llevat dels problemes amb RENFE i/o ADIF, però a Barcelona Ciutat funciona molt bé i és d’agraïr les millores que han fet als FGC tant a les línies del Vallès com a l’Anoia i al Baix Llobregat.

DSC_0027

Vam anar doncs fins a Collbató a casa seva. Ens coneixem de fa molt de temps. Són d’aquelles amistats que vas fent pel camí. Les amistats són el tresor que tens i no les vols perdre. Van i vénen, però sempre són a prop. En arribar, ja ens hi vam posar. Temps de la cerveseta, unes olives i conversar. Molt. Tranquil.lament. Tenen un jardí meravellós i la caseta de fusta que habitualment s’utilitza com a lloc per a guardar les eines i els malsandreços, resulta que ells l’han convertit en biblioteca i estudi de treball.

DSC_0037

Per un camí sense asfaltar vam anar a dinar a un lloc per a mí desconegut, i em va impresionar. A peu de la muntanya de Montserrat. En mig d’uns camps d’oliveres magnífics. He de fer publicitat d’aquest lloc, i suposo que molta gent ja el coneix – La Vinyanova. Ells mateixos fan el seu propi oli verge que després de dinar pots comprar. Molt bona cuina. De casa. Del país. El porró amb un bon vi no podia faltar a taula. Un mató exquisit amb mel, tot a peu de la muntanya de Montserrat. No podem demanar res més.

En acabar el dinar vam fer una petita excursió en cotxe. Passar per El Bruc, per l’antiga carretera. Quant de temps que no hi passava ! Veure el timbaler ! L’esglèsia, el Bruc de Baix, del Mig i el de Dalt, i sempre mirant a Montserrat, a les Agulles, a Sant Pau Vell. Quan era jove hi vaig anar molt a Montserrat. La Igualadina fins a Can Massana, caminar fins a Sant Pau Vell. Dormir sota les pareds. L’endemà fer escalada o excursió per les Agulles, la nina petita, la nina gran, el lloro, la cadireta i continuar per baixar fins a Monistrol on pujavem al carrilet fins a Plaça Espanya.

DSC_0077

DSC_0085

 

Vaig recordar aquells anys. Hi ha un aparcament molt ben fet prop de Sant Pau Vell i allà va començar l’espectacle. El bosc s’ha vestit de tardor.  Quina meravella.  Quins colors, quin paisatge. Quin gaudi d’aquesta explosió máxima de colors amb unes tonalitats vistoses. Montserrat, quina pau. Vaig fer fotografies. Una mica dificil perque la llum no era la millor. Baixem per la carretera. Sant Jeroni. Santa Cecília …….. He de parar. Quina altra sorpresa més meravellosa! Ara és el Centre d’Art Sean Scully, inaugurat el mes de juny d’enguany. No vam poder entrar. Només obren els dies festius i els caps de setmana. També fan activitats i meditació. El director és en Josep de C. Laplana que també ho és del Museu del Monestir de Montserrat. El Cavall Bernat insolent mirant al Bages. Els colors són increïbles. El paisatge únic. I en aquest entorn Sean Scully ha escollit Santa Cecília per mostrar el seu art.

DSC_0092

Quasi sols a la carretera i respirant Montserrat. Tenim un tresor molt valuós.

DSC_0078 (1)

Na M.A.V. i en B.S. em van deixar novament a Martorell i aixi vaig poder pujar al tren, a les 18:29 hores, línia R4 direcció Terrrassa i parada a Plaça Catalunya on vaig arribar 25 miunuts després. Ja era fosc, evidentment.

En arribar a casa vaig arxivar les fotografies. El programa d’iPhoto ara va de sorpreses. Quan introdueixo la targeta s’arxiven les fotografíes i automàticament ja m’indica El Bruc, Collbató, Montserrat, Marganell. I si faig un click, apareix el mapa i puc veure la zona i el nombre de fotografies que corresponen a cada lloc. M’ho diuen, m’ho expliquen quan era jove, i penso que m’enganyen.

DSC_0070

He viscut la tardor amb tota la seva plenitud. Hi ha molts racons al nostre pais, ja ho sé, però Montserrat és especial. Poder tenir aquest privilegi, no es paga amb res. És una època per la melangia, ho sé, i la pateixo, però també per sentir tot tipus d’emocions que només es pot comparar quan entres a la primavera, quan tot comença a nèixer, a reviure. Acabem una part de la nostra història, entrem al nostre futur i la primavera ens donarà tot el que desitgem. Hivernem, doncs, que el futur és ja una certesa.

DSC_0030

De Montserrat estel …………

 


  1. Els companys d’aquest trajecte el revivim amb les fotografies i, sobretot, amb les paraules, tant encertades i evocadores.
    Gràcies, Roser, per haver aprofitat tant bé la jornada, i fer-nos-en partícips.

Respon a M.A. V. i B.S. Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.