Retrats d’infants XVII – La terra se m’acosta …
Publicat el 23 de gener de 2010 per rginer
O un somriure o veure’ls dormir plàcidament o fixar-s’hi com juguen o rebre les seves carícies …. aquests són alguns dels instants en que pots arribar a la felicitat.
Aquest infant dormint, somiant, en un llitet penjant dels arbres del costat de casa seva, ben a prop de la seva mare, en una illa del riu Mekong a Laos.
Llegint poemes de na Montserrat Abelló aquest sentiment de felicitat, però, pot tornar-se inquietant :
– Al meu voltant només silenci:
sola, distant com un ocell que plana
en una tarda oberta.
– Però la terra munta, se m’acosta.
Escolteu el seu plany contingent,
mireu quanta injustícia !
– Som sords i cecs.
I ara la quietud em puny
i em dol tant de silenci.
Publicat dins de Laos / Tailàndia / Ruta del Te | Deixa un comentari
En el doble sentit de dur-ne i de pruïja moral sentida.
PS. et respondre amb extensió al treu comentari a partir de les diferents èpoques i necessitats de freqüències diverses sobre l’acústica.
Un bes suau i tendre.