Chào ông Viêt Nam

Vagi per endavant ….. en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez són presos polítics, diguin el que diguin. La mentida i la manipulació arriba a uns límits esgarrifosos.

Ahir a les 12 del migdia a la Plaça de la Vila de Gràcia, 15 minuts de silenci.

Per la tarda una altra manifestació. A les 7 de la tarda era a Plaça Molina on ens vam reunir un bon grapat de gent, jove, molt jove, mitjana edat, gent gran. Baixant per el carrer de Balmes ens vam agrupar la gent de Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera. En arribar a Diagonal, tombem a l’esquerra i anem direcció el Cinc d’Oros i ens parem entre Rambla Catalunya i Riera de Sant Miquel. No tenim ni idea de com anirà aquesta manifestació, però hi erem, amb les nostres espelmes. Uns enrabiats, d’altres tristos, d’altres preocupats, d’altres reinvidicatius. Cridem de tot …..  llibertat presos polítics, no esteu sols, llibertat Jordis, independència ( moltes vegades ), fora, fora la justícia espanyola, fora les forces d’ocupació. Una televisió francesa entrevista un xicot que parla un francès perfecte. Uns quants ens posem al darrera amb uns posters demanant la llibertat dels presos politics. Les respostes d’aquest ciutadà van ser esplèndides i van deixar una mica fora de joc al periodista. Va deixar clar el que vol aquesta gent. Que som un moviment, una revolució pacífica, des de baix a dalt.

Un bon grup de gent porta una senyera llarguíssima i com no sabíem res del que havia de passar, passat 2/4 de 9 del vespre, donem mitja volta i enfilem la Diagonal direcció Francesc Macià. Ens fan un passadís, envoltada de gent, fent proclames i la gent responent, aplaudint. Ens parem passada la Via Augusta, vora del carrer de Balmes i de sobte ens assebentem que hi ha un escenari al Cinc d’Oros i parlaments. Sempre hi ha algú que porta ràdio i escoltem. Uns parlaments fluixets, no gaire engrescadors, la veritat. Eren els primers davant tanta gent dels substituts de’n Cuixart i en Sánchez.  La millor na Sílvia Bel. Té la experiència i sap molt bé llegir el discurs i enviar-lo a la gent i nosaltres l’entomem.

I tota la gent, moltíssima gent és allà, al carrer. Conjurades. Ressolutives. Les espelmes es van apagant. És curiós veure les diferents maneres que la gent ha creat per no cremar-se. L’ambient és de resistència, de convicció, de ràbia, de tristor, de passió. I no se sap com ni qui, però es fa un silenci, un silenci que trenca la nit. I tothom callat. Pensant en els dos Jordis i en la gent apallissada del dia 1 d’octubre, i en els nostres que ja no hi són, en guanyar la batalla, i que no hem de renunciar, ara no. Ni un pas enrere. I de lluny s’escolta un so, veus que canten ? criden ? El so va arribant, com les onades dels estadis de futbol …….   els carrers ara són nostres.

Va ser un moment màgic.

I una cita:

Saber el que cal fer, elimina la por.    –  Rosa Parks ( 1913 – 2005 ).