Chào ông Viêt Nam

Vaig conèixer en Pepe fa tres anys. El culpable, en G. perque es va enamorar de la seva filla gran l’A. De sobte entres a formar part d’una nova família. No saps, no coneixes, ni tan sols has parlat mai amb ells. Na I. i en Pepe van obrir el seu cor sense més. Trobades. Menjar plegats els díes assenyalats; el primer va ser un diumenge de novembre de 2011 i els fills van signar papers un dissabte de novembre de 2013.

En Pepe va ser important en aquest gran esdeveniment. La festa va ser espectacular. Un guster. Una felicitat. L’endemà en Pepe i l’I. no podien amb la seva ànima. Hi van treballar molt. Jo no tant. Vair arribar tot just de viatge. En Pepe estava exultant. Feliç. Fent el brindis i tothom esperant escoltar un dels seus acudits, un comentari per fer-nos riure. Perque en Pepe era obert, rialler, irònic i també amb un punt agredolç, necessari.

No hem tingut temps de veure’ns més sovint ni aprofundir en conèixer les nostres dèries, aficions, la nostra ànima, el nostre pensament. Però el lligam existía, i existirà. El seu cor va dir prou divendres matí. Molt aviat, massa aviat. No tocava. Tenia 54 anys. Ahir van fer el comiat. Molta gent, moltíssima. Vaig descobrir un Pepe que no coneixia. No vam tenir temps. I trobaré a faltar aquesta descoberta.

En Pepe no es mereixia deixar-nos tan aviat, ni tampoc rebre un tracte burocràtic vergonyant fins arribar ahir al seu comiat.

Sí, aquest cor aturat m’ha trasbalsat. El temps existeix i poc a poc tot es posarà a lloc, però de manera diferent. Oblidar mai, i recordar, sense angoixes amb un somriure.

Josep, nosaltres continuem. La vida és oberta per a tothom. Tú has fet un camí massa curt, però sabrem continuar, no en dubtis pas.

La fotografia és d’un lloc molt plàcid, en un racó de món, on de ben segur tú t’hi trobaríes bé: Mandalay, la posta de sol, U Bein, monjos budistes caminant, meditar.