Passeig de bon matí per Hà Nôi
Exercicis i estiraments, respiració i un poquet de meditació. Fruita: papaia, pinya, plàtan i al carrer. Travesso la plaça on em trobo amb poca gent, ja han tornat a casa o han anat a esmorzar després dels exercicis; alguns nois i noies d’institut repassant els deures i els treballs, un parell d’homes sentats llegint el diari; jardiners arreglant les flors i els jardins al voltant del llac Hoan Kiem, unes noies jugant al badminton, i això sí milers de motocicletes, bicicletes i algún cotxe i bastants autobusos, estudiants i treballadors, dones i homes, joves i grans, que marxen a treballar, a les escoles; vinga fem un passet fora vorera i ja hi sóc, segueixo caminant sense parar, lentament, sense presses, i les motocicletes em van esquivant, i jo sense perdre el rumb … buuuf, arribo a l’altra banda de la plaça i entro al barri vell.
Vaig a esmorzar un Pho; avui menjaré el de carn de bou, un ‘Pho’ Bò’. M’assento en una de les cadiretes, que semblen d’escola bressol entre un munt de gent que fa el mateix, que ja ha sortit de casa, esmorzen, i a treballar.
La fotografía és un dels milers de petits establiments on cuinen esmorzars i dinars. Cal llegir sempre el tipus de menjar que ofereixen. En aquest cas el menú és :
Chào lòng : farinetes d’arròs amb menuts de porc.
Bún lòng: Fideus d’arros amb menuts de porc.
Thiêt canh: Sopa de bou.
El Pho’ Bò m’ha sentat molt i molt rebé; – ací –
Entro en una casa rehabilitada que s’ha convertit en un petit museu i ara és exactament com era fa més de dos secles. Unes noies simpatiquíssimes m’expliquen la història del barri vell, el barri dels 36 carrers, el barri gremial, el laberint dels seus carrers, els artesans, els patis interiors, la vida diària de les famílies i els veïns. Compro uns calendaris – Dong Ho – molt populars fets en paper d’una fusta especial i pintats a mà i un senyor que encara escriu en lletres xineses, em dibuixa l’animal que em correspòn en el meu any de naixement: el gall.
Continúa el meu passeig i entro en un carreró estret i estret. De ben segur que en la època colonial francesa, per una d’aquestes portes estretes podíes entrar a fumar opi i treure’t els maldecaps i els problemes del damunt. Té sortida, però s’ha d’entrar dins una casa i per un petit jardí, pots continuar la passejada per un altre carrer.
Cada vegada hi ha més gent al carrer, més activitat, mès cotxes, carretons, bicicletes i motocicletes; és evident que ja sóc prop del mercat Chó Dóng Xuàn. En època colonial era el centre comercial i l’antic mercat va ser destruït per un foc. Una llàstima perque era un gran exemple d’aquella arquitectura que els francesos van fer extraordinarìament bé en aquesta ciutat tan singular. El nou mercat no té res d’especial ara, és una d’aquelles construccions, diguem, ‘soviètiques’, lletges, sense cap inspiració ni bellesa, però un mercat no deixa mai de ser-ho, i el brogit és intens i t’oblides d’aquesta construcció i només mires i mires i olores i olores tota mena de mercaderíes, herbes aromàtiques, espècies, fruites.
Veig un ciclo pousse buit; ja sé que hauré de negociar el preu amb el seu conductor, però ja forma part del que et trobaràs i més si veuen que ets una occidental, turista, viatgera, dona sola i despistada …. No sóc gaire lluny de l’Hotel, així que no em deixaré entabanar;
— 200.000 Dongs …. què diu ara home ? Ni parlar-ne 40.000 Dongs i ja és un preu
correcte; em mira amb cara de pocs amics; jo no afluixo i ell va rebaixant; he aconseguit arribar ja a 80.000 Dongs; NO dic jo, som a menys de 10 minuts de l’Hotel; em fa mal el genoll i per aquest motiu vull contractar els seus serveis; bé tot això entre un anglès macarrònic, i sobre tot fent mim i parlant amb les mans —
Finalment accepta ….. Potser perque em veu ja com una persona gran (que ho sóc)
i el respecte encara existeix …. No sé si pels nervis o perque no li vaig pronunciar bé el nom del carrer i l’Hotel, que em porta al Teatre de l’Opera …. no, no, per aquí no,
ha de donar la volta a la plaça, a l’esquerra i ja som al carrer i a l’Hotel.
Buuf, he arribat i a més em regala un somriure. De complicitat ? Tots dos hem de tenir la mateixa edat, o almenys així m’ho va semblar ….. Li pago els 40.000 Dongs
(Euro 1.80 aproximadament) i pujo a l’habitació de l’hotel. És ja quasi hora de dinar, migdia. Una dutxa refrescant i marxo a casa dels amics per dinar; na Vu, na Lan, na Thuy m’esperen.
La passejada imaginativa ha arribat a la seva fí, encara que sí que va ser una realitat allà per el mes de novembre de l’any passat; un dels díes que vaig ser en aquesta ciutat-poble, poble-ciutat, i que m’agradaria molt poder passar-m’hi una temporadeta tots els anys …… els somnis no me’ls poden ni retallar, ni confiscar.