Myanmar: Diari de viatge – De Taung Ywar Thit al Monestir de Bawditataung
Sóc a Birmània/Myanmar i aquest dia va ser la meva partida del poble de Taung Ywar Thit, de l’escola, dels amics, dels infants, després de dos díes d’estada intensos i meravellosos.
Matinada. Són les 04:30 hores del matí i les oracions dels monjos em desperten. El refredat va a més i no m’extranya gens després de l’arribada sota la pluja monsònica fa dos díes. Amb la llanterna surto fora. El cel està practicament cobert d’estrelles. Tres díes de pluja intensa i per fí puc veure el cel. Aviat sortirà el sol. Esmorzar lleuger amb l’abbot U Nagar. A 3/4 de 7 del matí marxo acompanyada de Thitsar, Nandaw i Koté. Un cotxe-camioneta-taxi. Travessem per diferents poblacions on la carretera és el punt de trobada i el mercat. El paisatge familiar. Les palmeres de palmira, esveltes, belles. Embolic en un encreuament, entre un camió, la nostra camioneta, uns carros, bicicletes i alguns búfals travessant la carretera. Passem prop de la mina de coure on l’any passat van haver-hi protestes, aldarulls, violència i monjos greument ferits. La mina és a cel obert i han deixat tota la terra del voltant, kilòmetres i kilòmetres, erma i els seus habitants no han tingut més remei que marxar. No poden sobreviure. Res no pot crèixer. Una terra morta.
Arribem a Monywa després de creuar per un pont, bastant insegur, el riu Chindwin. i toca parar. Esmorzem. Com encara no són les 12:00 els meus amics monjos poden fer el seu àpat i m’acompanyen. Per una vegada menjo acompanyada. Encara no m’he acostumat a menjar sola, envoltada de gent mirant-me.
He demanat una sopa de pollastre i sí, em posen damunt la taula un bol de sopa, fideus d’arròs, tres o quatre potes de polllastre i un ou escaldat.
El refredat em fa la punyeta i no estic del tot bé.
Thanboddhay Paya. És un temple budista inversemblant, cridaner, sembla carnavalesc, construït a mitjans del secle XX i tot són figures de Buda, tot, les pareds, uns obeliscs, els sostres, petits Budas que t’envolten i tens la sensació que ets a la casa dels miralls de Buda.
L’abbot U Kawtinnya em convida a sopar a casa la seva germana i també a veure una clsse d’anglès. Mentre, entrem en un coffee shop-restaurant. Jo dino, els meus amics no. Ja és més tard de les 12:00 i no els està permés. Així que començo a dinar sola, però acompanyada. A les 5 de la tarda comença la classe d’anglès del professor U Eindaw. Tenen una pantalla i passen un curs d’anglès ‘English For You’. El generador està en funcionament. U Eindaw em demana si puc fer jo la classe, practicar la llengua oral, fer preguntes i que els seus alumnes puguin practicar. Davant meu uns 30 alumnes, més noies que nois. No pregunten, poquíssim, i em costa que participin. U Eindaw és molt bon professor i parla un anglès perfecte.
U Kawtinnya em vé a buscar i abans d’anar a sopar a casa la seva germana, fem un passeig pel Monestir de Bawditataung i és aleshores que puc veure el Gran Buda vigilant la vall. És la tercera escultura de Buda més gran del món. 129 metres d’alçada. Al davant es troba una altra escultura de Buda reclinat. Va ser inaugurat l’any 2008, gràcies a la perseverància i treball d’un monjo, el aleshores abbot U Sayadaw. L’any 1961 van començar a plantar l’arbre bodi – ficus religiosa -, 27 en total. Siddharata Gautama va descobrir el misteri de l’alliberament, el nirvana, sota un arbre bodi, i jo em trobo avui any 2013 en mig de milers d’arbres (diuen que n’hi han 9.000) i sota cada arbre, un Buda (diuen que n’hi han més de 10.000).
U Kawtinnya puja a un bancal i agafa les flors de l’arbre i me les posa a l’orella. La olor que desprenen aquestes flor és intensa.
Arribem a casa la seva germana i entro a la rera botiga on m’han preparat un veritable menú birmà. No hi falta de res. Com és habitual, menjo sola, i tots mirant-me, mentre parlem. L’hospitalitat dels birmans forma part de la seva cultura.
A les sis ja és fosc a Myanmar/Birmània. Sopen molt aviat a les 7 de la tarda. En acabar anem a dalt prop del gran Buda. U Kawtinnya té un cotxe, un Ford, de fa més de 15 anys, canvi automàtic. Arribem a la gran esplanada i em trobo un monjo ja d’avançada edat, l’abbot principal del Monestir, rodejat de 6 joves que l’escolten. Me’l presenten, i és en aquests moments que no saps què fer, ni com has de saludar al venerable monjo. El cel és d’una bellesa insultant. Les estrelles brillen més que mai. Un silenci total i una pau que convida a una meditació profunda i alliberadora.
A les 9 del vespre ja sóc a la meva habitació. El llit és de fusta, sense matalàs, però comfortable.
Bona nit.